Avui ens retrobem amb una de les nostres millors amigues, Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és historiadora i filòloga. Des que va publicar la seva primera obra l’any 1997, no ha parat d’escriure. Amb prop de cinquanta llibres publicats, ha conreat la literatura infantil i juvenil, el conte curt, l’assaig i la novel·la històrica. En el decurs de la seva trajectòria ha obtingut diversos premis literaris i per a nosaltres és una de les millors veus de la literatura catalana amb obres com: “A Bàrcino”, “A punt d’estrena”, “L’enigma Colom”, “El far” per al públic adult, “Katàlepsis” o “Sense filtres” per a un públic juvenil i pels menuts de la casa “Tutankamon. El descobriment de la Tomba”, “La reina de Gizeh”, “En Punxetes fa troballes” i la història que us presentarem avui : La Gina, el gat i l’emparedat, novel·la publicada a la col·lecció la formiga groga d’Animallibres.
La historia se’ns presenta...Temps era temps, en un llogarret costaner de l’illa de Sardenya... La Gina, una noieta de deu anys, tenia un gat que s’estimava molt, en Moix-moix, un gat mimat i saberut que es va haver d’espolsar la mandra quan van començar a perseguir altres gats. En Moix-moix mai no s’hauria imaginat que es convertiria en l’heroi d’una aventura plena de misteri i fantasia, on no hi ha lloc per als porucs.
Aquesta historia curta ve presentada per una portada on es conjuga la foscor de a nit com els temps foscos que pateixen els nostres protagonistes i davant de tot una nena amb el seu gatet pèl-roig amb colors alegres remarcant la seva importància a la historia.
Les il·lustracions de Laia Berloso acompanyen la prosa a blanc i negre, il·lustracions a plana completa i petits detalls acompanyen els títols de cada capítol, cada un d’aquests es presenta com un rodoli o frase feta sobre els gats: “Gat que no surt de casa, mai no sap què passa”, “No et fiïs d’aigua que no corre ni de gat que no miola”, “Quan el gat no hi és, les rates ballen”, “Els gats hi veuen a les fosques”, “Aquí hi ha gat amagat”, “Amb dos gats i una gata no faltarà serenata”, “El que ve gaire de nit, o és gat o mal esperit”, “Un gat negre du sort a una casa”, “Se t’ha menjat la llengua el gat”, “Jugar al gat i a la rata”, “Cercar tres peus al gat”, “Tenir set vides, com els gats”, “I és un gat (no pas un gos) i aquest conte ja s’ha fos”, un recurs lingüístic que em sembla una genialitat tant pel conte com per a ensenyar als menuts recursos lingüístics de la nostra llengua.
No us explicaré gaire el conte, no tindria cap gràcia però si que us diré que hi ha personatges bons i dolents, amor familiar i amor als animals, encara que també se’ls acusa de ser els portadors d’una pandèmia que ataca als humans i els volen exterminar, tot anant a l’arrel de ser companys de bruixes i del dimoni encara que ells no en tenen cap culpa.
L’únic que si que us diré és que esteu davant d’una gran aposta per a petits lectors i una bona eina per compartir amb els pares, avis i germans, un conte amb ànima pròpia que no hauria de faltar a cap tauleta de nit dels menuts.
Una vegada més l’autora encisa i enamora amb la seva brillant prosa i amb la cura amb que es dirigeix a cada grup de lectors adaptant-se a les seves edats.
