Sabeu
aquelles pel·lícules i series romàntiques que han esdevingut clàssiques,
aquelles que no ens cansem mai de veure, aquelles en les que l’amor s’amaga en
el lloc menys esperat i alhora ens presenta uns personatges que no podem
oblidar?
Doncs
bé, això un passarà amb Un amor de
pel·lícula, una novel·la on es conjuguen els elements i les pel·lícules que
tant ens agraden com “Nothing Hill”, “The holliday”, “Love actually”, “Alguna
cosa per recordar” o “ Quan en Harry va trobar la Sally”.
La
nostra protagonista és la Evie, una jove assistent que vol progressar en la
seva feina, així que quan veu una oportunitat l’agafa, el seu repte serà que
l’Ezra un guionista desmotivat escrigui una comèdia romàntica.
Abans
de continuar crec que val més que us adverteixi, la nostra protagonista és un
desastre, m’ha recordat a la Bridget Jones, tot el que intentarà per inspirar a
l’Ezra per mitjà de recreacions de pel·lícules del gènere acabaran sent
desastroses i quan més ho intenta més l’espifia.
L’Ezra
és sorrut, ja no creu en l’amor i no té ni vol escriure aquesta historia tot i
que la Evie farà mans i mànigues per aconseguir-ho, potser fins i tot farà
massa.
Aquesta
és la primera novel·la de Rachel Winters
i espero que no sigui la darrera, és divertida, dinàmica, seductora, amb
moments tendres conjugats amb hilarants i amb personatges que no es mereixen un
final feliç.
Els
secundaris són de luxe, sobretot els amics de la Evie i en Ben i la seva filla
Anette, dos personatges que maduraran amb ella i que al final descobriran el
que amaga realment el seu cor.
La
prosa de l’autora és directa, conjuga varies tipologia de lletra segons si són
missatges o la trama general, el tempo és sostingut i la fina ironia i les
situacions desastroses us arrencaran el riure, els capítols són curts, o a mi
se m’han fet molt curts.
Aquesta
historia parla de la superació personal tant en la vida laboral com en la
personal, en l’amor que ens espera encara que no el veiem, amb l’amistat
incondicional, la família i la pèrdua, però no tot és dolç i ensucrat, sempre
hi ha el contrapunt, un cap manaire, mentider i aprofitat, un suplantador
d’identitat.
Que
voleu que us digui... m’ha encantat i m’ha deixat amb ganes de veure aquelles
pel·lícules que les romàntiques tenim gravades a foc a la sang.
Certament
com diu la portada “A vegades la vida real és millor
que el cinema” i aquesta novel·la que ens presenta Columna és la millor oportunitat per enamorar al lector.
Aquí
us deixo la vostra entrada, no tot és de color de rosa però val molt la pena
descobrir que l’amor segueix movent el món encara que aquest sigui caòtic.
Qui
serà el final feliç de l’Evie? Pretendents no li manquen.
