dilluns, 27 de setembre de 2021

La vida secreta de les formigues

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui us presentem una obra pels petits de la casa amb tot el ritme i aprenentatges que mereixen.

Aquesta obra és un exemple de com es pot defugir de grans factories i de recursos televisius per oferir als nens i nenes distracció lúdica i alhora amb una gran carrega didàctica.

És molt important tenir cura de quins llibres els oferim a les edats corresponents per tal de garantir-los en el present una obra amena, distreta i de la que en puguin extreure aprenentatges i reflexions alhora que pensar en el futur i ajudar-los a crear un hàbit lector i un gust personal per poder triar ells mateixos els seus contes i els primers llibres.

A La vida secreta de les formigues els menuts enamorats de la natura i els animals trobaran una mina d’or ja que aquest conte és molt més del que sembla.

Sota la tapa dura i el gran format s’amaga una història molt bonica, curiositats sobre les formigues per aprendre i una cançó que no us podreu treure del cap!

La gran Lali BeGood de la que des d’avui ens en declarem seguidors posa a l’abast dels petits una obra gegant i completíssima amb una reflexió que ben guiada és fonamental per les seves vides.

Aspectes com el respecte a la vida i que siguem petits o grans no ens hem de fer mal són aprenentatges que queden clars de manera molt subtil i fan créixer els valors dels menuts.

Gràcies a la tasca feta a les il·lustracions d’en Pedro Rodríguez encara queda el missatge més clar.

El formiguer descobert al pati de l’escola de la Lali és una gran troballa!

Voleu saber què hi passa?

Arran d’aquesta descoberta coneixereu el que són i com s’organitzen les formigues, allò que les fa especials i els sentiments de la nena vers una formiga que té a casa guarint-la des que un dia li va fer mal.

Ara ja són amigues i des del llit que li ha fet a una caixa de mistos amb cotó veuen juntes les estrelles.

Bindi Books ens ofereix una oda al respecte per als animals d’una manera directa i entenedora.

Lali BeGood - La vida secreta de les formigues (VIDEOCLIP OFICIAL)


dijous, 23 de setembre de 2021

Valeria al desnudo

Suma de Letras y Debolsillo nos ofrecen el broche de oro a la saga de Valeria, por fin llegamos de su mano al desenlace que estábamos esperando. Con una portada donde Valeria vuelve con sus medias a rayas, quizás será una pista, quizás será un spoiler. Valeria al desnudo nos acerca al presente y al futuro de Valeria, Lola, Nerea y Carmen.

Conocimos al cuarteto en En los zapatos de Valeria”, sus aventuras y desventuras en Valeria en el espejo”, descubrimos un giro argumental que presagiaba un final no tan claro como algunas lectoras queríamos en Valeria en blanco y negro y por fin en Valeria al desnudo descubriremos como la vida de todas ellas se asienta. 

Esta última entrega es un canto a la amistad y al amor. Todas ellas han madurado mucho en poco tiempo y no serían quien son si no fuera por el apoyo incondicional de las demás. Ellas son una familia a la cual incorporan personajes que se quedaran como Borja y a lo mejor Víctor, quien sabe. 

Los lazos que las unen son indestructibles, cada una de ellas aporta una chispa de vida y buscan su propio final de cuento. 

¿Habrán elegido bien su camino?, ¿su futuro es como pensaban? Elísabet Benavent nos regala un final con un salto en el tiempo de casi una década donde veremos cómo ha sido la vida de todas ellas y como su amistad se mantiene frente vientos y tempestades.

Habíamos dejado a Valeria en brazos de Bruno y a Víctor en brazos del desconsuelo, en esta entrega Valeria deberá decidir entre sus sentimientos y arriesgarse a tener confianza o quedarse con un cariño estable y tranquilo. 

Víctor se ha dado cuenta definitivamente de que desea estar con Valeria, que aquel sentimiento que intentaba esconder y obviar era amor, puro y sincero amor, ahora le tocará enmendar todos sus errores y reconquistar a Valeria si quiere ser feliz. Por una vez no se trata de ella buscándolo a él y suspirando por lo que pudo ser, será él quien abra su corazón al mundo y derribe sus muros para llegar a ella.

De las cuatro novelas de Valeria, esta última entrega es la más romántica, la más dulce y sensible, sin llegar a ser ñoña. Lola seguirá siendo una loca divertida, pero enamorada, Carmen seguirá siendo fiel a sus principios con Borja y compañía a su lado, Nerea seguirá ruborizándose al hablar de sexo pero encontrará su camino profesionalmente y una libertad de espíritu que no tenía hasta el momento y Valeria por fin descubrirá que aquellos zapatos que una vez se calzó la prepararon para aceptarse tal y como es y admitir quien es el auténtico amor de su vida.

Conoceremos a personajes nuevos que intentaran desequilibrar la paz del grupo, un grupo que años después habrá crecido y nos mostrará aspectos de ellos que no entraban en sus planes ni en los de los lectores. Si pudiera contaros más lo haría, pero sería un spoiler enorme, así que no os queda más remedio que leerla y descubrir paso a paso y con un buen calzado como el paso del tiempo pone a cada uno en su lugar.

Un final de aquellos que hacen suspirar y soñar, una saga que se me ha hecho corta, su dinámica conquista y atrapa, no lo puedes dejar de leer, necesitas saber más, todas las novelas terminan dejando en un punto alto la narrativa, con la tensión justa que nos obliga a preguntarnos porque la autora no nos ha dado unas cuantas páginas más.

Si Valeria nos quisiera continuar contando su vida sería difícil dado el punto donde nos deja la autora, cierra muy bien la historia, pero quizás tomando a la nueva Nerea como protagonista nos podría regalar un poco más de vida.

Solo un par de consejos, primero: no hagáis trampa y os leáis el final de la novela antes de empezarla, lo importante es el camino y de llegar al final ya llegareis, y segundo: recordad que las segundas oportunidades pueden funcionar incluso mejor que las primeras, aunque no siempre funcionan.

Valeria se despide de nosotras con paso firme, con menos tacón y más sandalias, pero siendo fiel a sí misma. Valeria es y siempre seguirá siendo Valeria.


dimecres, 22 de setembre de 2021

Els morts riallers

Per Àngela Sánchez Vicente

Si la veritat ofèn, expliquem-la amb una mentida.

El retrat més agosarat de la gran impostura de la Transició.

Per tots els amants de la novel·la històrica de qualitat avui us apropem una obra genial que desemmascara grans veritats de temps foscos.

Ja ho deien que la historia la guanyen els vencedors però encara no ens havien explicat tan bé mai com la explicaven.

Biografies amb excés de maquillatge veuran la llum i les mentides cauran a terra de manera inexorable i la llum de la veritat anirà a cercar totes les mentides ocultes a les ombres.

A la obra Els morts riallers ens traslladem als fets succeïts a la transició i a la biografia de certs personatges.

Tot i ser una obra on la ficció es dóna la mà amb la realitat és com una bufetada de realitat per a tots els crèduls que no es qüestionen els fets històrics i els perquès els queden amagats sota els retrats i dibuixos de grans herois que acaben esdevenint tot el contrari.

De la ploma documentada d’en Ferran Sáez Mateu brolla una obra documentada fins la sacietat i amb una gran càrrega didàctica sobre els fets claus de la transició i els seus personatges juntament amb un retrat més quotidià del dia a dia del poble d’a peu amoïnat per la economia, les diferencies socials, la cultura i les llibertats.

 L’any 1977 en Sebastià Rovira va salvar la seva editorial explotant la veta de les biografies per encàrrec.

Les veritats incòmodes eren fàcils de tapat i molts poderosos s’hi atansaven per posar ben boniques les seves vides.

A qui enganyaven? A la societat? A ells mateixos per poder dormir?

A l’actualitat, l’editor revisa allò que va publicar i sempre li va fer soroll al cap i es planteja revelar al món qui eren de veritat els prohoms de la societat a qui tants admiraven.

Un debat sobre la naturalesa humana, sobre una època de foscor, sobre el valor de la paraula i la credulitat de l’esser humà posen aquesta obra entre els essencials per poder analitzar la història des de l’objectivitat.

Ells sabien fer tots els papers de l’auca; ser despietats amb els dèbils, servils amb els més forts i hàbils amb el poder però poder van menysprear a qui adornava les seves biografies.

De la mà d’Amsterdam podem desgranar una joia per als amants de la història i per tots aquells que estudien el periodisme i el tractament de la informació.

dimarts, 21 de setembre de 2021

Quartet de tardor

Estem a punt d’entrar a la tardor i per això us vull recomanar un dels darrers títols que ens presenta l’Editorial Les Hores.

Quartet de Tardor signat per Barbara Pym ens convida amb la seva portada a seure còmodament i gaudir de la seva lectura amb un cafetó o xocolata calenta a les mans.

La portada en si ve marcada pel color rogenc, el Big Ben i les fulles que cauen a la tardor, però un cop llegida la novel·la el que veig jo és el pas del temps, la tardor de la vida, una època de canvis sobtats cap a una edat marcada per la jubilació i el cel vermellós de quan acaba el dia i es pon el sol.

Potser he anat un pas massa enllà però aquesta novel·la deixa al lector amb moltes coses que pensar i més en aquests temps convulsos on tots, o molts, ens hem tornat més tancats.

Abans d’entrar a la història en si voldria dir que el pròleg de D. Sam Abrams és molt acurat i aporta una perspectiva al lector sobre el que es trobarà. I de la mateixa manera cal agrair la traducció de Dolors Udina que aconsegueix que la narració no perdi gens en valor ni en qualitat.

Tal i com diu el títol els nostres protagonistes són un quartet, dos homes i dues dones que treballen junts però en certa manera cada un d’ells està tancat en si mateix.

L’Edwin, en Norman, la Letty i la Marcia, tenen una edat semblant, viuen sols i aquest fet els comença a passar factura.

La seva dinàmica canviarà i pas a pas s’aniran apropant i descobrint en els altres uns nous companys en el camí, però no serà un camí fàcil i acabareu amb el cor encongit.

La prosa de la autora és molt directa, fa un retrat força fidel de cada personatge marcant la seva psicologia i com s’adapten al món que els envolta, ben bé podrien ser els nostres veïns.

Tot i que tracta un tema força dur no en fa un abús i afegeix tocs d’humor i ironia creant un ambient on el lector s’hi sentirà còmode i on crema una flama d’optimisme.

Les seves descripcions són acurades i en poques planes us trobareu a Londres formant part d’aquest quartet.

No el deixeu escapar. La tardor us convida a gaudir-la.


 

dilluns, 20 de setembre de 2021

Sota la neu bruta

“És possible haver comès un assassinat i no saber-ho del cert? Sospitar-ho, però no estar-ne segur? És el meu cas. I la incertesa no és gens agradable.” Així és com comença una de les darreres novel·les negres que m’ha captivat de la mà de Cossetània Edicions.

No és gens d’estranyar que Sota la neu bruta de Francesc Puigpelat hagi sigut guardonada amb el XXXVIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre.

 Aquesta historia ens presenta una situació com a mínima tempestuosa i mai millor dit, un parell de matrimonis amics tornen d’esquiar a La Masella quan es troben al ben mig de la tempesta del segle, han de deixar el cotxe i continuar a peu, un quilòmetre que en dures condicions sembla molt més llarg, a l’arribar al xalet ja no són quatre, només han arribat tres, en Salvador no hi és i encara que el seu amic surt a buscar-lo no apareix per enlloc.

Al matí següent troben el seu cos. I en aquest moment l’autor comença a jugar amb el lector, qui diu que ha sigut un assassinat? Qui el volia mort? Com va passar? Quan? ... moltes preguntes sorgeixen a la ment del nostre narrador i cap acaba desentrellant la realitat.

El fet més remarcable en aquest moment és que el que es presenta com una novel·la negra en si mateixa comença a derivar en una novel·la de personatges, de la relació entre els amics, els matrimonis i el desitjos inconfessables.

Desitjar la mort d’algú és el mateix que matar-lo?

Una novel·la inquietant psicològicament, escrita en primera persona ens mostra que potser la tempesta del segle també serà una tempesta emocional pels protagonistes, uns personatges molt ben construïts que evolucionen a partir d’aquest fet i que ens mostraran les seves llums i les seves ombres.

La prosa del autor és addictiva, realment l’he llegit d’una tirada, encara que és una novel·la curta m’agrada dosificar-les en un parell de dies per anar copsant les idees però en aquest cas m’ha sigut totalment impossible, com a lectora més que saber si realment va ser assassinat o no, volia descobrir tot el que embolcalla als personatges en si.

La sospita és més perillosa que la veritat, gelosia, infidelitat, traïció.... qui sap... però sota la superfície que mostren tota bonica com la neu blanca que acaba de tocar terra, a sota s’hi amaga, robant la paraula al autor, la brutícia d’unes ànimes humanes.

Un camí fred us espera per descobrir o no la veritat.


divendres, 17 de setembre de 2021

Valeria en blanco y negro

Detrás de unas medias a topos se esconde nuestra querida Valeria, en la tercera entrega de la saga nos encontramos con Valeria en blanco y negro a la cual los topos no le sientan muy bien, ¿será una metáfora donde las rayas son Víctor y los topos Bruno?

Para todos aquellos que no habéis descubierto a Valeria os estáis perdiendo una historia actual, de un grupo de amigas que se enfrentan a la vida con sus sonrisas y sus lágrimas, con los hombres que desfilan por ella, algunos de los cuales se quedan y otros se marchan, o los echan, el trabajo, la crisis, la familia…

Conoceréis a Valeria, Lola, Carmen y Nerea en “En los zapatos de Valeria”, y descubriréis como se desarrolla su vida en “Valeria en el espejo”. 

En Valeria en blanco y negro descubriréis como Valeria intenta vivir sin Víctor y cae en los brazos de Bruno, como Lola se encapricha de Rai, un joven más maduro de lo que parece, Carmen se enfrenta a su boda con Borja y Nerea empieza a descubrir que la Nerea  la Fría no le gusta nada y quiere desterrarla.

Tal y como nos dice el título esta entrega es en blanco y negro, ha perdido parte del color, quizás por la falta del dramatismo de la pareja Valeria – Víctor, o quizás dado que las entregas anteriores eran muy buenas y siempre se espera más. 

Cierto es que presentar una tercera parte de una cuatrilogia es difícil, tenemos la explosión que cautiva en la primera entrega, la aparición de los grandes conflictos internos y con el mundo en la segunda, en la tercera parece que las cosas se asientan menos al final donde Elísabet Benavent sabe cómo dejarnos esperando un final que apunta maneras y dentro de muy poco descubriremos el final en “Valeria al desnudo” donde en su portada han vuelto las rayas a las medias.

 

Esta entrega reparte mejor el protagonismo entre las cuatro amigas, me gusta mucho el giro que la autora le ha dado a Nerea, una guerrera dormida que descubre por fin como descongelarse, una bella durmiente que despierta, aunque no por un beso del príncipe azul, ¿o quizás sí?. Carmen vuelve loca a Borja con los preparativos de la boda, Lola se siente mayor pero hay que recordar que Lola es un dedo corazón erguido con estilo, y Valeria sigue con su drama personal, donde su mente siempre deriva en Víctor pero su espacio lo empieza a ocupar Bruno, un personaje poco usual, maduro en muchos aspectos, tierno y una fiera. El que nos queda en discordia es Víctor, él solito se ha hecho la cama y se siente descolocado, tendrán perdón sus errores, descubrirá lo que su corazón intenta decirle… deberemos esperar hasta el final.

Valeria os está esperando para compartir con vosotras su vida, sus sueños y sus dolores de cabeza, una historia a la que le falta el capítulo final y que nos deja con esta entrega con el corazón en un puño.

Suma de Letras y Debolsillo han conseguido cautivar a una gran legión de fans con Valeria. Si os preguntáis quien es ella bien os podría responder que es vuestra vecina, vuestra amiga, o quizás vosotras mismas. Valeria no es un arquetipo de mujer, simplemente es Valeria y por eso la queremos.