dilluns, 27 de juny de 2022

Consells, proverbis i insolències

Aquest any celebrem l’any Joan Fuster, escriptor valencià en llengua catalana. Reconegut per la majoria per la seva obra “Nosaltres, els valencians, el seu llibre més influent, la seva tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi la lingüística, la història i la filosofia i el turisme. És considerat com un dels assagistes en català més importants del segle xx.

En aquesta celebració ens unim als nostres amics d’ Ara Llibres que recuperen la seva obra de l’any 1968 Consells, proverbis i insolències i ens el presenten en un format molt elegant, tapa dura, fons blau grisos i on la única il·lustració que ens trobem son unes ulleres inconfusibles que ens porten a la fisonomia de l’autor.

«Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.»

Plens d’humor i intel·ligència, el miler d’aforismes que trobareu en aquest llibre són un exercici de seducció intel·lectual d’una vigència colpidora. Ja tractin sobre filosofia, literatura, art o consells per a la vida pràctica, les reflexions esmolades de Joan Fuster són una deliciosa invitació al pensament d’un assagista extraordinari i un conversador irònic de fortes conviccions

Aquesta obra esta formada per píndoles àcides i crítiques, són petits pensaments que tot i que no són acabats d’escriure mantenen la seva vigència atemporal, un volum presentat per un pròleg de Jordi Muñoz i la pròpia presentació del volum en si, després ens trobem amb dos blocs, el primer ens introdueix els Judicis finals formats per “Els prejudicis”, “Coneixements de causa”, “Ètica a un desconegut”, “Els treballs i els dies”, “Per a un, per a molts” i “Absolució general i indulgència plenària”, el segon bloc es introduït per Proposicions deshonestes on es recullen “Cautela inicial”, “Observat a l’atzar”, “Nocions per a fills de família”, “Filosofia i lletres”, “L’art de donar consells” i “En diuen “societat””.

El volum acaba amb Provisionalment tanco el parèntesi, una darrera plana que diu molt amb molt poc.

Una lectura que ens pot acompanyar en qualsevol moment, que es pot llegir de manera atzarosa, obrint per una plana i destriant una asseveració, que es pot llegir de manera continua o discontinua, un fet que convida al lector a implicar-se en la seva pròpia lectura i alhora treure l’essència a la seva manera dels pensaments de l’autor, como si d’una pluja d’idees anem construint el nostre propi quadern d’aprenentatges.

Una recomanació per a ments inquietes i per a lectors que volen anar un pas més enllà sense oblidar tots els lectors que volen gaudir d’una bona lectura i d’una gran companyia.

I com ens recorda l’autor “Tot depèn de la paraula”, descobriu tot el que us vol explicar, recordeu, no sempre tot és bonic i de color de rosa, la realitat és la que és i molts colors la conformen, tristesa, enyorança, enveja, alegria, amor, prosperitat i finitud entre d’altres.


 

dijous, 23 de juny de 2022

La nit màgica de Sant Joan

Em trobo entre mans amb La nit màgica de Sant Joan, un conte protagonitzat pel Patufet on explica a la canalla les tradicions catalanes.

Potser, la majoria dels nens d’ara prefereixen videojocs i d’altres entreteniments que no pas els contes però personalment i com a mestra crec que Cossetània ha dut a terme una grandíssima idea, entretinguda alhora que una eina didàctica en temps de crisis de la paraula.

La paraula i les tradicions estan en crisi, cotitzen a la baixa, els adults no tenim massa temps ni per preocupar-nos per nosaltres i no en n’adonem que els hàbits dels infants estan canviant i possiblement cap a malament.

En aquest conte escrit en rodolins per Roger Roig i il·lustrat amb molt detall per Hugo Prades ens expliquen com en Patufet s'acomiada de la mestra el darrer dia d’escola i es llença a l’aventura de la preparació de la revetlla de Sant Joan: les fogueres es preparen amb molta cura i amb l’ajuda dels amics, la coca s’ha de menjar amb família compartint una xerrada i fent temps pels petards que s’han de contemplar amb joia, tot i que també està permès espantar-se pel soroll que fan, i no ens podem engandulir perquè ens espera el ball de festa major.

M’ha encantat que en temps en que sembla que algunes tradicions estiguin en vies d’extinció, un personatge tan català i icònic com és el Patufet sigui el transmissor de dades, tradicions i festes del costumari català tant extens i ric.

Crec que s’ha de ser molt valent per escriure per un públic infantil ja que són molt crítics i selectius, però amb aquest volum no patiu que l’èxit està assegurat.

Molt recomanable per compartir-lo durant aquests dies i que els menuts de casa sàpiguen que celebren la nit del 23 i no només tirar petards per fer xerinola.

Això si, és una edició molt àgil, fàcil i intuïtiva pel fet que els dibuixos aporten moltes dades que no cal llegir i la lletra lligada permet que nens de 5 anys ja el comencin a llegir… però, posats a recuperar tradicions que maco seria reservar deu minutets del dia per poder llegir-lo amb un adult i anar incorporant records de revetlles passades i de les que vindran.

També podeu aprofitar i si us ha agradat cercar a l’editorial altres tradicions que també repassen i rescaten de les mans de l’oblit o la distorsió temporal.

Un darrer consell, aquest any en que hi ha tants i tants problemes econòmics i socials, feu com en Patufet, vestiu-vos amb el vostre millor somriure i feu que la nit sigui màgica, no calen quilos de coca ni milers de petards per ajuntar-se una nit amb els essers estimats i donar la benvinguda a l’estiu.

Bona revetlla de Sant Joan!


 

dimecres, 22 de juny de 2022

La escuela de Freddie

A veces, entre lecturas necesito una obra que me haga pensar, que me lleve más allá de una simple comedia romántica o de un crimen sanguinario para paladear de nuevo las profundidades de la literatura más clásica.

Reconocer en Penelope Fitzgerald una de esas autoras que te descalabra con sus novelas como “Inocencia”, “La puerta de los ángeles” o “La librería” es reconocer su talento y sus vivencias, una autora tardía con una gran vida vivida nos ofrece hoy de la mano de nuestros amigos de Impedimenta una historia basada en sus propias vivencias como profesora de niños actores en la escuela de teatro Italia Conti de Londres.

La escuela de Freddie narra la historia de un elenco de personajes inolvidables que se asoman a la escena del Swinging London, y coquetean con el final de una época.

Con una portada sobria y elegante vemos a un joven y a un perro en lo que parece una pose para un cartel o una fotografía, solo destaca la ropa del joven que parece, y es como descubriremos, de los años sesenta, traje y corbata con alfiler.

Nos vamos a la ciudad de Londres, donde Freddie Wentworth propietaria del Temple Statge School busca y educa a jóvenes actores capaces de superar y conseguir dar vida a los personajes infantiles de Shakespeare, cuya complicación basada en la animadversión que sentía por ellos el autor los hace ser sublimes al conseguirlo y deja a muchos por el camino.

Freddie es en si el alma de la escuela, un personaje con carácter capaz de capear temporales de deudas y de dinero, a ella no le interesa tanto el lucro como la sublime actuación de sus alumnos.

Los tiempos cambian y deberá compaginar no solo la educación teatral con la ordinaria, contratando profesores que serán unos personajes secundarios muy interesantes.

En este caso, deberá encontrar un joven que pueda representar al príncipe Arturo en El rey Juan de Shakespeare, Mattie será el elegido, un joven que nos mostrará en cierta medida las bambalinas del teatro, las envidias y el trabajo duro.

Muchos hilos tiene esta obra, como mostrar el poder que tiene una mujer en una sociedad que viendo el peligro de desaparecer junto a su escuela logra desbaratar un proyecto del propio Estado.

La prosa de la autora es muy pulcra y directa y al ser basada en su propia historia la voz del narrador es más fuerte y clara, concisa y en cierto modo teatral, está representando a su manera parte de su vida para nosotros, sus espectadores.

Nunca deja de sorprenderme el as que guarda bajo la manga la autora para atraparme en sus lecturas, es una fuente de inspiración en si misma y en este caso nunca mejor dicho ya que “zapatero a tus zapatos” y ella nos presenta sus pasos.




dimarts, 21 de juny de 2022

Entrevista Anna Gurguí

Avui us presentem una lectura que cal llegir amb el cor obert i les emocions a flor de pell... no hi ha més remei...  És una obra tan humana, sincera, profunda, reflexiva, intimista i alhora amb una gran evolució i creixement que aconsegueix tocar la fibra i fer que ens replantegem la vida en si.

A L’últim agost a Barcelona coneixerem a la Gala i l’acompanyarem a la seva metamorfosi.

Ella ha perdut, està perdent i s’està perdent... Només cal que trobi la brúixola adequada i es trobi a ella mateixa i faci les paus amb el passat encara que mai mes pugui ser la mateixa. 

En aquesta obra que brolla de la ploma sensible i esperançadora de l’Anna Gurguí ens trobem amb una obra que reflexiona sobre una de les preguntes més importants que sempre tenen alerta als humans.

La finitud inquieta i alhora turmenta. Com s’ha de reaccionar? O més ben dit, Com es pot reaccionar? Només si llegiu la novel·la que ens ofereix Columna ho descobrireu.

Quan vas sentir que el món de les lletres t’estava esperant? Quan em vaig adonar que comunicava millor els meus sentiments de forma escrita que verbal. I que em podia imaginar mil històries escrivint, i que aquelles històries que escrivia eren reals dins de les meves llibretes. 

Com a lectora, estudiosa de les lletres, escriptora i fundadora d’una agencia literària quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? La que més aprecio és que l’autor m’atrapi amb la seva veu, em sacsegi d’alguna manera. I la que menys, que un escriptor tingui un ego de superioritat.

Un llibre que t’hagi inspirat és... Molts però per el moment que estic vivint, sent mare de dos fills petits, El nudo materno de Jane Lazarre.

Si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai i fer un sopar literari amb grans autors de tots els temps, a qui convidaries? A molts però per com em van marcar quan els vaig estudiar i llegir, crec que a Primo Levi, Baudelaire i Simone de Beauvoire.

Com va néixer la idea d’escriure sobre el dol? Em vaig adonar que fugir del dol només et crea més dolor. I que ens ensenyen poc a enfrontar-nos a les pèrdues, a les morts, a les malalties, i nosaltres també fugim d’això, preferim no parlar d’aquests temes, ens han educat així, i crec que hauríem de fer un canvi, i ensenyar molt més a les escoles a com gestionar el dol i les pèrdues. I parlar amb els nostres fills d’aquests temes sense pors, que sàpiguen que això passa i passarà. 

Creus que encara ara a la societat actual la mort i tot el que l’envolta és com un tabú que no volem veure ni conèixer? Totalment. Sí que és veritat que poc a poc, veig que es va parlant més però com he dit abans crec que s’hauria de fer molta més feina, i entendre que la mort es part de la vida. Tot allò desconegut sempre fa por. Un contrast clar és Mèxic allà fan pedagogia de la mort, la mort no és un antònim de la vida.

Creus que els humans, en general, creixem o ens replantegem la vida quan se’ns posa la mort al davant? Sempre quan hi ha una mort d’algun conegut o familiar, sempre ens fa replantejar-nos coses, o quan ens donen la notícia que tenim una malaltia, el teu cap fa un clic. 

Sé que és dur però creus que es pitjor perdre la vida que havia somiat o l’amor del passat que sempre recordarà? Per mi és pitjor perdre la vida que havia somiat, l’amor del passat és una cosa que almenys has pogut viure.

La pèrdua del Joan la treballa com un dol més? Creus que és comparable una pèrdua que es tria amb la pèrdua final de la vida? No, no és comparable. Una pèrdua que tries, has pogut decidir, has tingut la llibertat de decidir per molt mal que et faci, la mort d’algú que estimes és un cop sec, que mai voldries viure.

L’acompanyament final que fa la Gala a l’Hug és generosa i desinteressada. Com es tracta la malaltia a la societat actual? Ens impliquem massa o fugim del problema si no ens toca massa d’a prop? Suposo que depèn de cadascú i de les nostres vivències. A vegades ens pensem que no sabrem que dir-li aquella persona que s’està morint o està malalta. La millor opció es acompanyar, ajudar, i si no saps que dir, no diguis res, però estigues allà, al seu costat, escoltant música, llegint un llibre o en silenci. Crec que és vital la companyia en aquella moments.  

Li has atorgat a la Gala alguna característica teva? Sí, la seva addicció al cafè, i suposo que fer-se la forta davant dels altres, quan potser per dins estàs trencada.

Sempre hi ha una escletxa d’esperança? Sempre s’ha de tenir.

Creus que seria bo que, ja des de les escoles i en edats primerenques, es treballes molt més la intel·ligència emocional per tal de fer front a la vida? Totalment, però no només des de les escoles per mi els primers responsables som les mares i els pares hem d’educar a través de la comunicació, estar amb els nostres fills, passar moments amb ells de qualitat, jugar amb ells, parlar amb ells. Hi ha molts nens que es senten sols i això fa que molts  des de petits ja tinguin un buit emocional difícil de solucionar.

Si poguessis posar un fil musical a aquesta novel.la quina creus que seria la seva cançó? Per si demà no surt el sol de Joan Dausà.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? No ho penso, crec que sí que ens costa més donar-nos a conèixer a nivell de mitjans però també penso que quan un llibre funciona tot flueix.

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No crec que sigui més fàcil, el que sí que gràcies a les xarxes i a internet hi ha més oferta i més varietat. I que les xarxes ajuden molt més a dóna visibilitat a noves veus i a nous talents.

Per a tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? El reconeixement del públic.

Si et prohibissin escriure o vincular-te a la literatura... a què et dedicaries? Actriu de teatre. 

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?

Creus que per ser escriptor/a has de tenir només talent? Hi ha un professor que em va dir un dia que un escriptor ha de tenir un 50% de talent i la resta del % ha de ser constància, esforç i sacrifici. Pots tenir talent però si no tens la resta difícilment arribis a res. 


Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

Àngela Sánchez Vicente

La petita Llibreria