Avui us vull presentar una novel·la d’aquelles que és com un còctel perfecte, porta una mica de tot, negre, ciència ficció, road trip, terror psicològic, política, gore i una especia clau que no us desvetllaré ja que sembla ser el toc personal i secret de l’autor.
Vaig descobrir a Lluís Llort amb “Herències col·laterals” i des de llavors he seguit la seva narrativa, me l’he retrobat en més d’un recull de relats negres com “La reina de diamants” o “Barcelona: viatge a la perifèria criminal” , amb novel·les com: “No n’estiguis tan segur” o “Pes mort” i avui em retrobo amb la seva prosa en Temps mort, títol que ens presenten els nostres bons amics de crims.cat.
Un dels vicis que tinc amb aquest autor és plantejar-me el títol, sempre és més del que sembla, la portada ens mostra una ciutat adormida, morta, silenciosa que crida per la vida, no hi ha ni una ànima... així que em pregunto si el temps s’aturés per a tothom menys per a mi, a part de l’ensurt... què faria? I vosaltres?
Però anem per passos i deixeu-me que us presenti en Robert Camp, un jove barceloní de trenta quatre anys, un personatge gris i amb la capacitat de culpar a qualsevol del que a ell li passa, és una persona solitària i que realment cau malament.
La seva vida canvia quan rep la noticia que ha heretat una mansió a Nova Orleans, a ciutat més fosca i folk dels Estats Units, reines vudú, màgia negra, esperits... Però el nostre protagonista que no està lligat a res i té pocs calers agafa un avió i va a la recerca del que li pertoca, trobant-se en un lloc desconegut i on s’apodera d’ell un sentiment de ser un estrany.
Fins aquí podríem dir que la cosa no va força moguda fins que tot canviarà i sentirà la necessitat de fer una cosa per salvar el món, una cosa que només el pot fer i serà acabar amb la vida d’algú a Washington mentre que el món es capgira i és torna més agressiu.
A partir d’aquí ho haureu de descobrir llegint aquesta novel·la que no us deixarà escapar i mentre us feu el temps volarà entre les vostres mans. El tempo de l’autor es sostingut fins que accelerà i no ens deixa parar, juga a la perfecció amb els silencis, uns espais que diuen més que les paraules, ens presenta la trama marcada per períodes de vint-i-quatre hores i el millor de tot pel meu gust és el caràcter gamberro i l’humor satíric de l’autor que es reflexa en la seva prosa fluida.
M’agradaria apuntar el referents cinematogràfics en que s’ha inspirat recomanant-vos que veieu alguns d’aquests, és una bona aposta al acabar la lectura.
