Un dels autors que aconsegueixen amb més
empatia i facilitat tocar-me el cor, encongir-lo, arrencar-me llàgrimes i
finalment deixar-me amb un regust serè al ànima és Albert Espinosa, pot ser estic predisposada a entendre’l, ells és
un supervivent i jo vaig viure amb un supervivent i precisament aquesta
novel·la m’ha tocat molt al ser la relació entre un pare i fill.
L’Albert és una d’aquelles persones que et
sorprenen pels petits detalls que mostren grans gestos i em remeto ja des del
principi a la seva portada, una platja plena de persones on si us fixeu hi ha
un pare i un nen agafats de la mà i només aquest nen té l’ombra al revés.
Una ombra autobiogràfica ja que ell mateix ens
explica que el seu pare li deia de petit que si es perdia de petit no es perdria
de gran, fet que podríem traduir a que si patia de petit ja no patiria de gran.
El que
et diré quan et torni a veure és un gran títol i una
promesa, les darreres paraules que l’autor li va dir al seu pare abans de
perdre’l i és que no sabem que hi ha més enllà ni com aquells que perdem es
queden en nosaltres.
Aquesta novel·la la va escriure aquella nit en
un intent de transformar una pèrdua, quelcom dolorós i que necessita el seu dol
en quelcom positiu i reflexiu.
Com totes les seves novel·les transpiren
positivitat, volen ser com un far per a totes aquelles ànimes que en algun
moment han patit i poden donar un pas endavant i reflexionar sobre com la vida
ens afecta a tots.
En aquest cas ens veurem emmirallats en la
relació entre un pare i el seu fill i com les paraules del primer aniran
escolant-se en els records del fill fins a trobar-ne el veritable significat en
una recerca valenta i desesperada.
On s’intercala la novel·la en si i el dietari
d’un d’ells amb lletra manuscrita, un toc molt personal que crida l’atenció del
lector, amb prosa fluida i més sentiment que tinta Rosa dels vents ens ofereix un racó de món privat on simplement
sentir, obrir les comportes de l’ànima i deixar-la lliure per escapar de la
presó de la pell i gaudir d’un món més enllà.
No us mentiré, m’ha costat molt llegir-la, a
sigut com un acte de fer des de la primera plana, però a mesura que les anava
girant el pes ha sigut més lleuger fins arribar a un final que m’ha deixat amb
un somriure suau.
Aquí us deixo les seves primeres planes.
Us desitjo a tots que dormiu sense por i us
lleveu sense angoixa.
