Benvolguda Anna Maria Villalonga, després d’haver llegit
la teva obra “Les veus del crim” publicada per l’Editorial Alrevés. Els nostres lectors de “La
Petita Llibreria” han pogut descobrir una mica el teu currículum i la meva
impressió sobre la teva persona. Tant de bo aquesta entrevista pogués retenir
una mica del caliu de les publicades al teu llibre. El que pretenc en aquesta
entrevista és fer-te canviar de rol, passaràs de ser l’entrevistadora a ser
l’entrevistada.
M’agradaria començar amb aspectes que defineixen la
“negrota” que s’amaga rere la ploma de “A l’ombra del crim".
Recordes quina
va ser la primera novel·la negra que vas llegir? La vas triar tu? Quants anys
tenies?
Ui, impossible de saber. Sóc una lectora incansable, no
puc recordar des de quan. Mira,
t’explicaré una anècdota. Jo sempre he tingut molta memòria, molta capacitat
per retenir les coses. M’agradaven tant els contes que em llegia la meva àvia,
que me’ls aprenia de memòria. Et parlo de quan tenia un parell d’anys. No sabia
llegir ni res, però parlava pels descosits. Total, que m’aprenia amb quina
paraula acabava cada línia del conte i cada pàgina. Resseguia les línies amb el
dit i recitava els contes, de manera que la gent que no em coneixia es pensava
que sabia llegir. Crec que amb això ja t’ho dic tot. Llegia abans de saber
llegir.
La primera novel·la negra segurament era d’Agatha
Christie o de Conan Doyle. També vaig llegir de molt joveneta les llegendes de
Bécquer (que són prou terrorífiques) i els relats d’Allan Poe. El misteri, les
aventures, el suspens m’han agradat sempre. I sí, les lectures les triava jo.
Llegia tot el que queia a les meves mans. Ningú no em va posar pegues mai. Això
de vegades pot ser un problema. Quan vaig llegir “A sang freda”, de Truman
Capote, era una adolescent. Em va marcar molt perquè no estava preparada. Però
en general, ha estat meravellós que ningú no s’hi fiqués. Això m’ha convertit
en la persona que sóc.
Què és el que més
t’atrau del gènere negre? Per què?
La tensió, mantenir un estat de tensió al llarg de tota
la lectura. El que més m’atrau és no saber, sentir que avanço en el
descobriment del misteri. Per a mi, ha d’haver-hi suspens, incertesa. M’agrada
molt la por, la sensació de tenir por. Quan parlo de suspens o de por, ho faig
en un sentit molt ampli. No em refereixo només a esbrinar qui és l’assassí ni
res d’això, sinó a aconseguir mantenir el lector lligat a la història i
explicar coses interessants, punyents, imaginatives, etc.
Una bona novel·la negra pot enganxar-te per molts motius.
Però jo necessito una tensió forta. No m’agrada tant l’acció com el
plantejament. En aquest sentit, prefereixo una bona novel·la psicològica que
una novel·la on hi hagi molta acció. L’atmosfera és vital.
Quin creus que
és el teu personatge insígnia dins el gènere?
Se’m fa molt difícil de dir. Mira, jo em vaig enganxar
definitivament al gènere, ja de manera brutal i per sempre, amb la Kinsey
Millhone, la detectiva privada que va crear Sue Grafton en el seu Abecedari del
crim. Són 30 anys llegint les seves novel·les i esperant cada entrega amb
delit.
Ara bé, més endavant em vaig enamorar d’altres
personatges, que per a mi són cabdals. Un és Kurt Wallander, sens dubte.
L’altre, i més darrerament, en Marc Sergiot, el personatge creat per Jordi de
Manuel.
Però n’hi ha molts que m’agraden, per motius diversos.
Harry Hole, Martin Beck... M’encanten els homes torturats i solitaris, el fred
i la foscor. No renuncio a cap dels llocs comuns del gènere.
Dit tot això, és evident que no podem oblidar els grans
mestres. Ni de l’enigma (Poe, Conan Doyle), ni del “negre” més pur (Chandler,
Hammet). També sóc una enamorada de Patricia Highsmith. La seva literatura, que
indaga en la psicologia dels personatges, és de grandíssim nivell.
Que t’aporta de
diferent respecte a tots els altres que se t’han presentat al llarg dels anys?
Si parlem de la Kinsey Millhone, és com de la família.
Viu a casa amb mi.
Si parlem de Wallander, m’aporta tot el que espero d’un
personatge com ell (intel·ligència, capacitat de treball, sagacitat). Però
també m’agrada que es despentini si li peguen (no com els herois clàssics, que
són en realitat herois de western), que tingui dubtes, pors, que s’equivoqui,
que es deprimeixi. Necessito que el personatge sigui humà. M’agraden molt els
antiherois i no suporto gaire els herois de manual, perquè no existeixen. Jo
vull personatges de carn i ossos.
Si haguessis de
recomanar una obra negra a un lector poc avesat a aquest estil, quina seria?
Per quin motiu?
Buf. Poc avesat? No sé què dir-te. Primer li preguntaria
pels seus gustos. El gènere negre és molt permeable, les seves fronteres són
difuses. Li diem negre però engloba moltes modalitats. En funció d’allò que el
lector preferís, li recomanaria una cosa o una altra. Ara mateix no t’ho puc
dir, així en abstracte.
Quins creus que
haurien de ser els aspectes imprescindibles en una bona novel·la negra?
Tensió, una història potent, suspens, versemblança i
coherència interna. El conjunt ha de ser creïble. Per damunt de tot, una bona
novel·la (negra i no negra) ha de fer-nos reflexionar. La bona literatura
explica coses sobre la societat, sobre les persones, sobre nosaltres. Indaga al
voltant dels problemes, de les xacres socials, d’allò que succeeix cada dia al
nostre voltant. Des de la ficció més estricta, fins i tot des d’una ficció amb
fortes dosis d’imaginació, podem reflexionar sobre els aspectes més importants
i transcendentals de la vida. Si ho fem des dels paràmetres del “negre”,
estarem convertint el gènere en literatura de primera magnitud, perquè estarem
parlant de valors atemporals i universals de la condició humana.
T’has plantejat
una continuació per “Les veus del crim”?
Home, acaba de sortir. Autors per entrevistar n’hi ha.
Però un projecte així és arriscat i més en els temps que corren. La veritat és
que no ho sé, tot i que no m’importaria en absolut.
Parla’ns una
mica d’“A l’ombra del crim”.
“A l’ombra del
crim” ha estat un fenomen que m’ha canviat la vida. Jo vaig començar el bloc
amb la idea de passar-m’ho bé, de transmetre i comunicar les meves experiències
lectores i les meves dèries. Suposo que, com que sempre m’agrada fer les coses
amb rigor, hi poso molt d’esforç, moltes ganes. Són moltes hores de feina. El
que no em podia imaginar és que tindria tanta repercussió i que m’obriria les
portes que m’ha obert.
Aquest no és
l’únic blog que balla a les teves mans, com t’ho fas per poder compaginar
feina, família i la teva passió?
Ui, jo faig moltes coses. No ho sé. Sóc activa,
treballadora. Les coses que m’apassionen les faig amb delit. Treballo sempre,
el cap sempre el tinc ple. Tinc dos blocs més, a banda de la meva feina, la
meva tesi, les meves investigacions, els meus articles, etc. “El racó de l’Anna”
és de cinema. Va ser el primer. Reconec que ara no me n’ocupo gaire. Però no el
deixo. Ahir mateix hi vaig penjar una petita crítica. L’altre també és de
literatura, però general. Es diu “El fil d’Ariadna”. Allà hi van tots els
temes, ressenyes, cròniques, etc. que no tenen a veure amb el gènere
negre.
La teva
presentació de “Les veus del crim” a La Impossible va ser tot un èxit, com et
vas sentir? Quines impressions et va provocar?
Vaig sentir-me molt contenta, sobretot per la meva
família. Sé que estan orgullosos i això per a mi és molt important. També vaig
pensar que si tanta gent venia era perquè les meves activitats resulten útils.
Això anima molt, perquè t’adones que tantes hores de feina serveixen per a
alguna cosa. Els blocs, les xarxes, les meves diverses activitats m’han ofert,
per damunt de tot, un regal valuosíssim: un munt d’amics meravellosos. Em vaig
sentir estimada i recolzada. Això no té preu, no té preu. N’estic tan agraïda
que, de veritat, se’m fa difícil expressar-ho amb paraules que no semblin
banals. Pensa que va venir gent d’Olot, de Palafrugell... Increïble.
Quan podrem
llegir una novel·la negra signada per tu?
Jo sóc professora de literatura. He estudiat dues
carreres de Filologia. Amb això et vull dir que la literatura per a mi és
quelcom molt important. Visc tot el dia dins del món de la literatura, d’una
manera o d’una altra. Com a lectora, com a professora, com a crítica, com a
investigadora. Per tant, el meu respecte per la literatura és enorme. Jo he
escrit sempre, però no tot el que voldria. Tinc novel·les escrites, que mai no
veuran la llum. Actualment tinc pensades algunes trames... Sí, potser aviat em
decidiré, però sempre des d’un respecte molt gran.
Ara que podríem
dir que has estat a les dues bandes, has entrevistar i has sigut entrevistada,
m’agradaria donar-hi una volta més a la idea. Quina és la pregunta que mai
t’han fet i creus que és important per als lectors?
Sincerament, ara no ho sé. Segurament n’hi ha moltes.
Potser alguna relacionada amb la importància de la Filologia, de tenir cura de
la llengua, sobre la necessitat d’escriure bé... alguna cosa així.
Moltes gràcies per tot
