Guia xafardera de Catalunya

Us heu plantejat mai que el monstre del llac de Banyoles podria ser el rebesavi d’en Nessie, que l’àmfora era l’antic tupper o que el romesco fou la primera viagra. Aquestes són només una molt breu pinzellada del que descobrireu en la Guia xafardera de Catalunya publicada per Angle Editorial i signada per tot un personatge, l’Anna-Priscila Magrinà, una autora jove, dinàmica i amb una ploma que verbalitza pensaments.

Estem acostumats que quan cau en les nostres mans qualsevol llibre que comença amb “Guia ...” esperem avorrir-nos d’allò més, però us asseguro que amb la “Guia xafardera de Catalunya” és impossible, ni proposant-vos-ho sereu incapaços de no somriure, de no aprendre quelcom nou i l’acabareu compartint en forma d’anècdota o curiositat amb els amics.

L’autora ens introdueix al món dels tòpics catalans amb una introducció on descobrireu la frescor que desprèn la seva narrativa, parla al lector de tu a tu i ens demostra que dins de tots els catalans de la ceba hi ha un petit desconeixedor de les nostres tradicions, de la nostra cultura i en definitiva de la nostra pròpia essència. A més, es nota que ha gaudit amb la seva feina, aporta anotacions simpàtiques, subtítols que t’atrapen, fa referencies a d’altres llibres i autors, ens aporta anècdotes que semblen impossibles però que són reals, frases fetes i fotografies que emmarquen el context de cada xafarderia.

Tal i com ella ens explica, les xafarderies estan ordenades de manera cronològica, però el lector té la llibertat absoluta de llegir-lo del dret, del reves, triant una pàgina a l’atzar o el títol que més ens cridi l’atenció del seu índex. Jo primer el vaig fullejar del reves, amb les histories més properes cronològicament a mi, però després em va guanyar la tradició o la força de la costum i l’he llegit del principi al final. He après coses que ni tan sols m’havien passat pel cap plantejar-me: la cervesa més antiga d’Europa és catalana, que l’Educació a distància en ple segle IX l’impulsà la Comtessa de Barcelona, que l’ase català va col·laborar en la conquesta de l’oest nord-americà o fins i tot que la Diada del Llibre es celebrava a l’octubre... Vosaltres ho sabíeu? Jo no.

A més de ser un poble tafaner, preocupat per les peles i la llengua, també som pioners en temes gastronòmics, som un poble treballador i hem aportat visionaris a la historia i demostrat que tot català té rauxa i, de vegades, seny. En el fons, tal i com diu l’autora, els catalans som un poble de “catxondos”. Voleu una prova, el fundador del Moulin Rouge era de Terrassa on va treballar el fill d’un matrimoni de Mataró amb el sobrenom de Le Pétomane que imitava sons amb els seus pets.

Una guia per regalar, per comprar-vos, per gaudir-la en qualsevol moment, una aportació a la idea de no anar-se’n al llit sense haver aprés quelcom nou. Si sou curiosos, si us agrada saber que fa el vostre veí, si teniu una orella com una parabòlica o simplement sentiu converses sense voler, en aquesta guia ho trobareu tot i més sobre part de la vostra historia que compartiu amb ells, unes xafarderies que aniran de boca en boca.

Voleu saber una xafarderia? A les llibreries hi ha una “Guia xafardera de Catalunya” que us està esperant i on descobrireu que som un poble collonut. Us oferim un tastet.

Entrevista Anna-Priscila Magriñà

Benvolguda Anna-Priscila, volem apropar als nostres lectors i amics del blog de La petita llibreria, l’autora de la millor guia per conèixer realment la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra terra.

Rere el títol de “Guia xafardera de Catalunya” hem descobert de manera amena, lleugera i planera aspectes de Catalunya que donem per fets però que realment desconeixem les seves arrels. Gràcies a la teva guia descobrirem aquells secrets amagats del passat que han passat de generació en generació i que s’han anat diluint amb el pas del temps.

Aquesta guia convida a la xafarderia sana, aquella que aporta aspectes i coneixements positius i que diverteix amb el toc irònic que la teva ma li ha aportat, doncs bé, ara són nosaltres els que intentarem calçar les teves sabates xafarderes i descobrir una mica més del que s’amaga rere el nom d’Anna-Priscila.

Sabem que vas néixer a Reus i que fas de periodista amb molta empenta, t’atreveixes amb guions, llibres i presentacions, l’any 2010 vas ser la coautora del llibre “1001 curiositats de Barcelona” i d’aquest últim fet descobrim una ment curiosa amb ànsies de coneixement. Però desconeixem realment qui ets i t’agraïm molt que ens dediquis uns moments del teu temps per poder intercanviar opinions.

La primera pregunta és gairebé obligada, la petita Anna-Priscila ja apuntava maneres de curiosa? Eres un belluguet que preguntava per tot o és una qualitat que has anat adquirint com a pròpia amb el pas del temps?

Els meus pares són professors d’Història, o sigui que la cosa ja em ve de família. A casa sempre s’ha parlat d’història al voltant de la taula i a mi m’encantava, i m’encanta, escoltar les explicacions dels meus pares. I sí, crec que feia moltes preguntes des de petita. He de dir que era força pesada i crec que, amb els anys encara m’hi he tornat més: sempre vull saber el per què de tot. D’on ve això? Qui va inventar allò? Per què passa el de més enllà? Tot el dia igual...

La teva manera de plantejar els temes a la guia et mostren molt propera al lector, aquesta espontaneïtat ve d’herència?

Sóc molt i molt fan dels llibres divulgatius anglosaxons. Els seus autors, en una majoria, aconsegueixen explicar coses (de vegades molt complicades) amb arguments molt clars i, a més, amb molt d’humor. I jo volia fer el mateix: explicar històries que de vegades són enrevessades d’una manera que fos agradable de llegir i, a més, que fes passar una bona estona al lector.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant?

A mi sempre m’ha agradat escriure. De fet, sempre he anat escrivint ara una mica per aquí, ara una mica per allà. Tinc molts textos inacabats (el 99% del que he fet ho és): és allò de l’ “ai, que fàcil que és començar una història quan et sents inspirada”. Però escriure no és escriure. Escriure és reescriure i fins passats els 25 no vaig trobar la motivació per començar a reescriure constantment. Molts dies, ho he de confessar, em costa horrors reescriure. Però m’hi hauré de tornar a posar aviat si vull tornar a publicar.

Com va ser l’entrada en aquest món?

Com a periodista he escrit molts tipus de textos: notícies, entrevistes, guions per a presentacions... Fins i tot he fet alguna obra de teatre infantil en anglès i català per a nens d’escoles. Si una cosa té aquesta professió és que et permet (o de vegades t’obliga, que la cosa està complicada) a tocar moltes tecles. Publicar un llibre, però, és molt més intens, perquè tens, en un sol objecte, tot l’esforç de centenars d’hores. El primer cop que vaig tenir un llibre meu a les mans vaig sortir de casa amb una eufòria que ni les pastilles sintètiques: a tothom que em trobava pel carrer (amistats, s’entén) li ensenyava el llibre mentre somreia com una beneita. Déu meu, quan hi penso ara em fa certa vergonya. Però, què hi farem, estava molt contenta i no podia parar d’expressar-ho.

Ens podries explicar alguna anècdota que t’hagi passat mentre treballaves pel Canal Reus TV o RAC 1?

Sempre recordaré la meva primera roda de premsa amb RAC 1. Era a la torre Agbar i jo havia de gravar les declaracions de vés a saber qui que parlava. Em vaig fer tal embolic amb la gravadora, que no se’m va gravar res. Niente. Quin mal tràngol! Per sort, un altre periodista em va passar els talls que valien la pena. No vaig tornar amb les mans buides a la redacció, però ho vaig passar molt malament. Treballant a informatius t’espaviles molt.

Què podries destacar d’aprenentatge en aquests mitjans que t’hagin servit per arribar a on ets ara?

Qualsevol feina que et faci escriure t’ajuda a avançar en l’ofici. No n’hi ha d’altre: escriure, escriure i escriure. Tot i això, de moment em segueixo veient només periodista. La ficció que escric necessita tantes voltes que no serveix ni per deixar-la llegir als meus amics i el que he publicat no deixa de ser un treball periodístic. Crec que necessito més pràctica i menys vida social.

Podries donar un consell als joves que vulguin seguir les teves passes? Segurament no t’havies plantejat, però un jove talent pot inspirar-ne a un d’altre.

No sé si jo puc inspirar ningú. En tot cas, a qui vulgui dedicar-se al món dels llibres li diria tres coses: llegeix molt, escriu cada dia (jo no ho faig, però potser si ho fes les coses m’anirien millor) i aprèn de la teoria. Ningú neix ensenyat i està bé conèixer les bases de l’escriptura. Ah, i una cosa més: viure de l’escriptura en aquest país és un fet insòlit. Per tant, que l’escriptor novell no abandoni la seva feina a la primera de canvi. Ja tindrà temps de fer-ho quan es converteixi en un Sánchez Piñol. Sé que això ho complica tot, perquè posar-te a escriure després de tot un dia de curro és difícil, però per això és important agafar l’hàbit del fer una mica cada dia. Ja se sap: de mica en mica, s’omple la pica (i si t’ho deixes tot per al darrer dia, dormiràs poc durant una temporada).

Com a escriptora, ens agradaria saber si tens algun referent literari, un llibre de capçalera o un personatge que t’inspira a seguir treballant dia a dia?.

De referents literaris en tinc molts i més que en tindria si llegís més, perquè he de confessar que hi ha molts “clàssics” que encara no he tastat. Dels que tinc a la meva biblioteca, però, us puc dir que m’han impactat Orwell i Woolf, Rodoreda i Roig, Grandes i Cercas, Montero i Vila-Matas. La loca de la casa i París no se acaba nunca són, segurament, dues de les obres que més m’han agradat mai. Les adoro i són de les poques creacions que rellegeixo de tant en tant. De gran, jo voldria ser Vila-Matas (llàstima que de somnis no visqui la dona).

Hem llegit que tens el claqué una mica rovellat, i que els balls de Bollywood no se’t  resisteixen, com a persona jove, tens algun hobby?

Més que hobbies, tinc addiccions: m’encanta comprar llibres (encara que després potser no els llegeixi mai) i venero la cervesa. Ah, i tinc tots els gadgets relacionats amb l’escriptura que et puguis imaginar. L’altre dia em vaig comprar un bolígraf de tinta invisible que només es pot veure amb llum ultraviolada (si és que allò és ultraviolada...) que ha fet furor entre els meus col·legues.  

Ara ja et coneixem una mica millor, podem aportar experiències vitals, aspectes una mica més personals a una autora que ens ha captivat, només ens queda saber una mica sobre la teva “Guia xafardera de Catalunya”.

D’on va venir la idea de xafardejar per Catalunya?

De tantes i tantes històries que tenim escampades pel territori i que potser el gran públic no coneix amb tanta facilitat. Saber que hi havia un senyor, fill d’un matrimoni de Mataró, que es guanyava la vida fent-se pets al Moulin Rouge; o descobrir que tota dona moderna porta sola d’espart amb plataforma perquè una família d’espardenyers centenària de Banyoles ho va idear... et fa venir ganes de deixar-ho plasmat en algun lloc.

T’has plantejat xafardejar per algun altre lloc? Quin seria? Per què?

A mi m’agrada xafardejar per Catalunya perquè conec el nostre tarannà i això em permet buscar la ironia en molts moments. Per xafardejar per algun altre lloc, abans me l’hauria de fer una mica meu. Podria xafardejar, potser, sobre els escocesos, perquè he viscut a Escòcia. Però segurament no m’atreviria a fer un llibre com el Xafardera sobre, què et diré ara, Indonèsia. Podria trobar molta història relacionada amb el país, però no els conec com a gent i això em limita a l’hora d’escriure amb humor i veracitat.

T’ha quedat alguna xafarderia al tinter? Quina seria la xafarderia número 79?

Me n’han quedat moltíssimes, i ho dic seriosament. Va arribar un moment en què vaig haver de parar de buscar. D’històries xafarderes, en tinc unes 300. Crec que el pitjor procés va ser el de descartar les 222 que es van quedar al tinter. La 79 hagués estat, segurament, la història de Roseta Mauri, una ballaria de Reus (sempre que puc escombro cap a casa) que es va convertir en la primera ballarina del Ballet de l’Òpera de París i que va fer de model per a artistes com Degas. Una reusenca en diversos quadres de Degas... brutal.

T’has plantejat alguna mena de censura amb alguna xafarderia?

No, perquè no explico “xafarderies” en el sentit més estricte del tema. Procuro donar dades contrastades (tot i que això, de vegades, també et porta a l’error) i normalment, tota la gent que es passeja pels meus llibres ja fa molts i molts anys que va morir. Crec que no ofenc a ningú amb les meves xafarderies i, si existeix el cas contrari... cap problema! Que m’ho diguin i en parlem (amb una cervesa a la mà).

Si haguessis de triar només una sola xafarderia del teu llibre per mostrar-la com a exemple del que s’amaga rere la guia, quina seria?

El llibre té diversos estats d’ànim: parla de coses que fan riure, explica llegendes, però també repassa moments durs i tristos de la nostra història. A mi em va impactar molt la vida de Joan Josep Gironés, un dels millors boxejadors del món que es va convertir en guardaespatlles de Companys i que va acabar exiliat a Mèxic. Va viure fins a principis dels 80, però des que se’n va anar forçat a l’exili que mai més va tornar a veure ni la seva dona ni la seva filla. Imagina’t, quina vida més trista. I això que va ser un dels esportistes més brillants que mai ha vist Catalunya...

Deixes palès que les xafarderies no són un fet nou ni únic. Com a transmissora d’aquestes et podríem considerar la Gossip Girl catalana?

Deixem-ho en aficionada, que sempre queda més polit (i amb menys responsabilitat). 

Ara per ara, tens algun nou projecte entre mans?

En tinc diversos, però n’he de triar un, centrar-me en aquell i tirar endavant. Sóc massa dispersa i em costa concentrar-me en una sola cosa. Com deia abans: començar un projecte és molt fàcil. El que és difícil de nassos és acabar-lo. A veure si me’n surto.

Per acabar, ens agradaria saber quina és la pregunta que mai t’han fet i creus que és important per conèixer millor tant la persona com l’autora que ets avui?. Ens la podries respondre?

Uf... doncs no sé què dir-te. Crec que per conèixer-me millor no hi ha res com anar a prendre una canyeta juntes.

T’agraïm molt que ens hagis dedicat el teu temps i esperem amb candeletes descobrir ben aviat un nou títol amb la teva signatura. Només et podem desitjar molta sort i salut per poder aconseguir els teus somnis.

Fins molt aviat amiga

Núria Sánchez Vicente