El món de Bridget Jones

Molts de vosaltres ja coneixeu la Bridget, alguns haureu llegit les seves intimitats de la ma de Helen Fielding i d’altres l’haureu descobert a la gran pantalla. No entrarem en la discussió de si és millor el llibre o la pel·lícula, però, sense llibre no hi hauria pel·lícula i les adaptacions són exactament adaptacions, molta teca queda perduda entre les pàgines de les novel·les.

Edicions 62 ha recreat l’estil més british de la Bridget, aprofitant la publicació de la seva ultima aventura a “Boja per ell”, han reeditat els títols anteriors “El diari de Bridget Jones” i “Bridget Jones perd el seny”, creant una col·lecció senzilla, elegant i actual del que molts lectors consideren un clàssic modern.

El món de la Bridget és una referencia a l’obra de Jane Austen “Orgull i prejudici”, on les diferencies dels seus personatges actuen precisament com imants amb pols oposats, per molt que hi hagi dificultats, per moltes ficades de pota, per molts errors, complicacions i mal entesos, no poden deixar d’atreure’s l’un a l’altre. 

La Bridget ha entrat a la trentena, la seva vida és caòtica, beu com una cosaca, fuma com un carreter, és addicta als llibres d’autoajuda i les pujades i baixades de la madame antipatique, alies la bascula, la porten de corcoll. Ella només vol que l’estimin, que la seva vida sigui de color de rosa, però siguem sincers, la vida no és mai senzilla i això fa que sigui tan fàcil identificar-nos amb ella, almenys una mica.

La seva historia és còmica vista des de fora i frustrant per la protagonista, a “El diari de Bridget Jones”, coneixem el seu petit món, el seu pis desorganitzat, la seva mare (Déu meu), el tros de pa del seu pare, els seus amics: en Tom, la Jude, la Shazza i la Talitha entre d’altres, i com no dos galans, en Daniel i en Mark. 

En Daniel és el cap de la Bridget, és un sortit impressionable per les calcetes de les dones, però que presta atenció a la Bridget i aquesta se n’enamora, d’altra banda en Mark, seria el príncep blau modern, una mica posat, d’acord força, més tibat que un mànec d’escombra, que amaga un cor generós i uns ulls que veuen més enllà. I amb una única frase ens va enamorar ja que ell l’estima tal i com és.

A “Bridget Jones perd el seny” la ironia ja és present en el títol, dir que la Bridget ha perdut quelcom que sembla inexistent en ella és tota una declaració d’intencions. La Bridget a trobat l’amor en els braços d’en Mark, però creieu que tot seran flors i violes?, exactament, parlem de la Bridget i les seves petites peculiaritats. Vol iniciar una nova carrera, però esta preparada per donar un gir al seu món o les seves revolucions l’expulsaran del paradís? 

La ploma de Helen Fielding destil·la humor, ironia, delicadesa i en certs moments una mica de mala llet. Les seves novel·les parteixen d’una idea comercial, però aquest fet no li resta autenticitat ni vitalitat en cap aspecte. 

Certament tracta de les relacions humanes, de l’acceptació de cada un de nosaltres quan ens veiem al mirall, de la importància que la nostra societat li dóna a l’aspecte exterior, a la igualtat entre els dos sexes, als problemes dels joves, de la economia, però sobretot de l’amistat, de la família i de l’amor.

Una novel·la que podria ser un dels llibres d’autoajuda de la Bridget, on una dona plena de manies i defectes pot arribar a aconseguir allò que vol, tota una declaració de principis, i no exclameu “què” o en Mark Darcy us reprendrà amb un “perdó”.

Aconsegueix una gran proximitat amb els lectors gràcies a l’estructura de diari, allò que en teoria ella vol amagar al món nosaltres ho llegim de la seva ploma.  

Si voleu saber com continua la història de la Bridget no us podeu perdre “Bridget Jones. Boja per ell”, demà us oferirem la nostra opinió al respecte, però us diré un petit secret... bé, millor serà que ho descobriu vosaltres mateixos. 

Encara que la trama dista molt de la pel·lícula que demà s'estrena als cinemes.

 

La mort sense ningú

Què us puc dir sobre Llibres del Delicte que no hagi dit a aquestes alçades? Doncs la veritat és que amb cada nou títol que afegeixen a la seva excel·lent col·lecció se m’acudeixen nous adjectius positius per descriure la gran tasca i, encara que em repeteixi, la seva excel·lència en el tracte de les lletres negres catalanes.

Avui us vull presentar el seu darrer títol, La mort sense ningú,  un títol que ja m’ha fet barrinar abans de començar, es cert que tots morim sols, deixem tot enrere, però una cosa és fer el darrer pas deixant un record, família... i una d’altre molt diferent és desaparèixer d’aquest món i que no t’enyori ningú.

En Jordi Tiñena, ens presenta el primer cas del Sotsinspector Vidal i el seu company de fatigues el caporal Veciana.

En Vidal és un home pragmàtic, antic professor de filosofia que s’enfronta a les misèries de la societat vestint l’uniforme de mosso d’esquadra. Un personatge a qui anirem coneixent mica en mica, tant en la seva vessant professional com en la personal.

El cas que el portarà de corcoll és una bifurcació de camins, no sabem si és un homicidi o un accident, la realitat és que s’ha trobat el cos d’un ciclista jove, de qui no sabem res i mica en mica aniran estirant el fil i en descobriran la identitat, a l’hora que trobaran el pis de la víctima regirat i robat, l’han mort per robar-li? Coincidència? Casualitat?

Un cas que afectarà a en Vidal a la seva vida personal i a la relació que té amb en Biel, el seu germà, la tieta i el seu cosí Pau i amb la xicota, la Roser. Aquest es començarà a plantejar el seu futur a la feina, els somnis que li agradaria acomplir i la seva pròpia mort.

Una novel·la que des de la primera frase sentencia, “Hi ha cap coneixement al món tan cert que ningú en pugui dubtar?” i que no deixa al lector respirar amb una trama ben filada, amb una conjugació perfecte entre lo professional i lo personal, amb personatges secundaris sòlids a qui esperem retrobar properament i que mica en mica ens va deixant sense alè.

Les referències a la literatura, a la filosofia i al cinema donen una amplitud al personatge d’en Vidal, no ens presenta un policia cap quadrat, sense ofendre a ningú, sinó que juga amb la seva animà de poeta per seduir-nos i acompanyar-lo en els seus dilemes que tot mirant les estrelles o a bord de la seva barca Calabaixa, intentarà trobar una mica de pau i llum a la foscor que sent opressiva al seu voltant.

Al Pont del Diable si pot trobar i amagar de tot, fins i tot un misteri que potser no tindrà solució.