“L’illa de cada
esser humà, Jean Louise, el sentinella de cadascú, és la seva consciencia”
Després de més de
cinquanta anys en un calaix reapareix Harper
Lee, amb la que va ser la seva obra novell, una novel·la que fou refusada
en el seu moment pels seus editors i de la qual va néixer “Matar un rossinyol”,
obra que li reportaria el premi Politzer i el reconeixement com una de les veus
més contundents de l’América del Sud.
Molts posen en dubte
els motius per la publicació de Vés i
aposta un sentinella a aquestes alçades de la pel·lícula i de la vida de la
seva autora, però si la tractarem com a obra novell de qui es forjaria un nom
universal amb una única publicació mereix la pena descobrir els seus inicis i
veure com la seva prosa va evolucionar fins a convertir-se en el que fou.
labutxaca ha apostat per ella i
els seus lectors descobriran a una Scout de vint-i-sis anys que viu a Nova York,
que és autosuficient, que té una mentalitat oberta i que torna a casa, a
Maycomb, per visitar al seu pare.
Atticus és ara un
home de setanta-dos anys afectat per una artritis reumatoide, cosa que en part
li ha canviat el caràcter.
Encara que el que
no m’esperava és la transformació de l’ heroi gairebé per excel·lència de virtuts
com la lleialtat, la lluita contra les injustícies i l’empatia a un antiheroi
segregacionista actiu.
Scout haurà de lluitar
amb si mateixa, la seva mentalitat no encaixa amb les de les dones del sud
tancades a la seva pròpia comunitat, la seva relació amb en Hank no és el que
ella esperava ni volia i el descobriment final és que el seu pare és un home
com els demés, amb errors, i no l’heroi d’una nena que creia que el seu pare
podia arreglar el món.
Ens trobarem al Sud
d’América, als anys cinquanta, on el
racisme i la segregació eren el pa de cada dia, i a els que vàrem llegar “Matar
un rossinyol” creiem en una voluntat de canvi encara que fou per a uns pocs, però
sembla com si tot el poble s’hagués unit en una ment col·lectiva en favor de la
supremacia blanca.
La prosa denota que
li manca una mica de polit, una revisió, no ens anem a enganyar, tots la
compararem amb la seva predecessora publicada, com esta aquesta escrita en
tercera persona i l’anterior en primera, com l’evolució dels personatges no ve
marcada de manera cronològica, cosa que deixa algun que d’altre fil per tirar, però
precisament aquests fets són els que fan gran la novel·la, donat que mostren no
només una historia, sinó l’evolució d’una escriptora.
Aposto que aquesta
novel·la serà un gran best-seller, però a mi m’ha deixat mal sabor de boca en
quant al canvi d’Atticus, per mi són dues histories diferents, encara que crec
en el canvi de caràcter i en l’adaptabilitat de la persona en el seu ambient,
però prefereixo quedar-me amb l’Atticus anterior i amb els seus valors, que amb
aquest rondinaire.
