En David Castillo
convida als lectors a descobrir una Barcelona gairebé post-apocalíptica, no
parlo de alienígenes ni de la guerra dels mons, ja que tal i com ell reflexa
molt bé en la seva última novel·la Barcelona
no existeix, no hi ha pitjor enemic per l’ésser humà que ell mateix.
Si en l’actualitat estem patint recessions, atur, una
política força corrupta i malversacions de fons, l’autor ens porta un pas més
enllà, el sistema ha fet fallida, els diners no tenen cap validesa, a no ser el
dolar, el poder judicial i la política està corrupte, la banca s’ha endut tot
els diners cap a una gran tomba perduda en la memòria.
La ciutat de Barcelona es troba dividida entre el poder
que mantenien uns pocs, controlant la informació, els diners i el centre de la
ciutat i les Milícies de la Joventut, titllats com escòria de la societat i
rellevats a les afores del centre. Dos contrincants amb ideals molt definits i
oposats, una lluita on no tot és el que sembla i aquells individus que encara mantenen
a la memòria tot allò com era abans i saben pensar per ells mateixos es
passegen pels límits de l’abisme, convertint-se en dianes mòbils.
Las Milícies de la Joventut són intel·lectuals on la
joventut i el desconeixement de la realitat anterior a ells els és desconeguda,
encara que professen veneració per la literatura i els seus autors, una eina
que poc mesurada és pitjor que una pistola ben carregada, encara que d’aquestes
també en fan servir.
Empúries ens presenta una visió
futurista, pessimista i negre d’una ciutat que avui brilla amb llum pròpia i
amb el reflex del sol al mar.
El nostre protagonista és un periodista octogenari que
malviu en una societat on la informació està mesurada i on els diaris de paper
han deixar de ser el que eren, la llibertat d’expressió no dona diners i ell,
ja ha desistit enfront els seus ideals, sobreviure en un món convuls ja li
resulta prou complicat.
Una història dura i complexa, on la paciència i la
perseverança son quelcom exigu, una novel·la lleugera en aspecte, però que
plana rere plana fa trontollar els fonaments del que coneixem actualment con a
societat.
La novel·la s’enriqueix en les descripcions d’una
Barcelona sòrdida i perduda, d’uns personatges corruptes o que es creuen
il·luminats. Molts la etiquetarien, cosa que esta de moda, en una història de
ciència ficció, però jo la descriuria més aviat com un reflex de les pors més
profundes de la societat enfront el moment de caos generalitzat, on els
instints més basics de supervivència obren pas a tots els vicis haguts i per
haver.
Si us quedeu amb ganes de descobrir més obres d’aquest
autor barceloní i periodista de professió, us recomanaria “El cel de l’infern”
(Premi Crexells a la millor novel·la catalana de 1999), “Game Over” (premi
Carles Riba 1997), El pont de Mühlberg (2000), Downtown (2006), “Esquena nua”
(2006) i “Doble zero” (2011). A més fou guanyador del tratti Poetry Prize al
millor poeta estranger traduït a Itàlia el 2006.
