“Ser o no ser,
aquesta és la qüestió”
Avui tinc el gran
plaer de presentar-vos una nova novel·la d’un dels més autor preferits, David Safier qui arriba amb la seva
ironia i el seu saber fer a les nostres mans gràcies a Empúries i labutxaca.
Si ja ens va
captivar amb les seves novel·les anteriors com “Maleït Karma”, “Jesús
m’estima”, “Una família feliç”, “Mu!”, “28 Dies” i “Més Maleït Karma” avui ens
seduirà amb Jo, jo, jo... i Shakespeare.
Una d’aquelles
novel·les amb les que passareu una molt bona estona i que un cop acabeu us
quedarà a la pell el tatuatge profund de dues idees cabdals com el fet que per
estimar algú i ser estimat primer ens hem d’estimar nosaltres, tal i com som,
amb els nostres defectes i les nostres virtuts i saber que les nostres
imperfeccions ens fan únics de la mateixa manera que les imperfeccions dels
altres poden arribar a ser adorables.
La filosofia del
autor la podem resumir en les seves pròpies paraules "Somriure mai és
suficient, en temps de crisi com els que vivim, però facilita les coses i ajuda
a superar les pors que sovint ens impedeixen actuar", quanta raó que té.
En aquesta aventura
coneixerem la Rosa, una jove que no té sort amb l'amor, troba molt a faltar el
seu antic company, en Jan, i la seva vida li sembla avorridíssima.
Convençuda que en
Jan és l'amor de la seva vida, la Rosa decideix posar remei a la seva
infelicitat i es deixa hipnotitzar per un mag que al·lega que pot fer viatjar
la gent en el temps.
Aviat es trobarà
reencarnada en un cavaller que s'està batent en duel. Som a l'any 1594 i aquest
cavaller es diu William Shakespeare.
I la Rosa no se'n
podrà alliberar i tornar al present fins que no descobreixi què és l'amor de
veritat, i només compta amb l'ajuda d'un Shakespeare enamoradís i inconstant.
Entre discussió i
discussió, compartint el mateix cos, s'adonaran que abans de poder estimar
ningú han d'aprendre a estimar-se a ells mateixos. Ja és prou difícil que un
home i una dona comparteixin la vida, però quan, a més, han de compartir el
cos, tot plegat es complica molt.
Una excel·lent
visió de l’amor des de la perspectiva femenina i la masculina, en David Safier dona veu a un del millor
dramaturgs tràgics de la historia, és impossible no trobar algú que no conegui
en Romeu i la seva Julieta o l’Otel·lo i la Desdemona. Un joc agosarat i de ment
ràpida que farà les delícies de tots aquells que la llegeixin.
Us imagineu poder
compartir cos i ment amb alguna personalitat del passat? Qui triaríeu? Molts
amants de les lletres triarien Shakespeare, potser si tenen sort entre les
planes d’aquesta petita joia d’alegria i de lliçó descobriran el cor d’un home
i no un personatge de grandesa literària.
M’agradaria tant
poder compartir amb vosaltres l’ingeni dels diàlegs entre tots dos personatges,
però hauria de copiar gairebé tot el llibre i no fa el cas.
Així que només
citaré unes paraules:
“Però la nostra
primavera durarà,
Guardarà les
rialles com una recompensa,
I de tenir-te en
l’ombra la mort no es vanarà
Quan les ànimes
eternes el temps puguin vèncer,
Mentre els homes
respirin i els ulls puguin mirar,
Viurà la nostra
ànima que mai més morirà.”
