dimarts, 16 d’abril de 2019

El millor d’anar és tornar


“Hi ha un dia a la vida que has de decidir si desitges tenir raó o la tranquil·litat”

Després de “El món groc”, “ Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo”, “Si tu em dius vine, ho deixo tot... però diguem vine”, Brúixoles que busquen somriures perduts”, “El món blau estima el teu caos, “El que et diré quan et torni a veure” i "Els secrets que mai no t'han explicat"  i “Finals que mereixen una història” ens retrobem amb l’autor optimista, positiu i que amb les seves paraules ens acarona l’ànima Albert Espinosa.

El millor d’anar és tornar és la seva darrera novel·la que ens presenta Rosa dels vents, la seva portada ja és una declaració d’intencions i un punt clau de la historia congelat en el temps, el 23 d’abril, la Diada de Sant Jordi, una imatge de les Rambles amb tot de persones que pugen amb una rosa a la mà i amb les cares indefinides per taques vermelles que s’aniran entrecreuant amb un personatge que se’ls mirà sense distingir-ne cap, tots formen part del moment, del lloc, del sentiment que transmeten.

L’autor ens presenta a la Rosana, una dona que celebra el seu centenari a Barcelona l’any 2071 i que ens explicarà la seva vida en un to confessional, com a canviat la societat i alhora no ha canviat, tot és cíclic i a la seva edat, o millor dit a la vellesa ja està de tornada i només espera la seva darrera dissetena nit.

Aquest dissetè dia és clau, és la nostra fi, un dia que es convertirà en un dels disset dies dolents de debò que patim tots, un dia on la pèrdua ens deixarà marcats.

M’ha costat fer meva la idea de que tenim tots els dies bons i nomes disset de dolents, és cert que a vegades costa més superar-ne certs de bons, gairebé increïble però al llarg de la novel·la entendreu la veu de la Rosana i d’un narrador que descobrireu entre les seves planes.

Cada un d’aquests dies dolents és com un punt i seguit a la nostra vida de la qual hem de ressorgir com un Fènix, serem diferents però potser millors, més forts i amb una perspectiva diferent de la pròpia vida.

Passat, present i futur es donaran de la mà per donar-nos una lliçó de vida, de creixement personal i com sempre amb les novel·les de l’Albert Espinosa no us deixeu els mocadors molt lluny.

Aquesta novel·la formada per capítols curts és llegeix d’una marera molt àgil i ràpida, no saps com ja has girat el darrer full i segueixes amb la sensació que tot i estar tancada et segueix parlant a cau d’orella, quelcom ha quedat dins el lector qui es veurà immers en la lectura i empatitzarà molt fàcilment amb la Rosana.

Vull remarca, no sé si és casual o intencional, que la lletra és força gran, un detall que s’agraeix sobretot a certes edats i els seus paràgrafs tenen una doble separació fet que copsa la mirada i dona la impressió de sentenciar més que explicar.  

Un dels èxits d’aquest Sant Jordi us esper a les llibreries, aquí en teniu les primeres planes i la seva banda sonora, la cançó que va acompanyar l’autor al donar vida a la Rosana.