Per Àngela Sánchez Vicente
Des
de La Petita Llibreria ens agradaria apropar-vos la figura de Manuel Cuyàs, historiador de l’art,
professor i gestor cultural, escriptor i tertulià.
.JPG)
Un gran home del que fins ara podíem gaudir de la seva
saviesa, de la seva professió i de la seva passió per les lletres que ens
presenta les seves memòries sota el títol
El nét del pirata de la mà de l’editorial Proa.
Una obra mestra que us suggerim que no us la perdeu doncs
us veureu sorpresos per una prosa àgil, amena i una gran fotografia sobre la seva
persona, la seva família i el marc històric, social i polític dels moments que
varen marcar el desenvolupament d’una saga familiar molt propera i singular.
Així doncs, abordem aquest vaixell i descobrim quelcom
més s’amaga rere un galió ple de tresors.
De totes les
feines que ha desenvolupat, amb quina ha gaudit més? Amb quina s’ha sentit més
lliure?
Amb totes: mestre, gestor cultural i periodista. Sóc
adaptable i entusiasta. Sense il·lusió no hi ha feines agradables.
Quan va
descobrir que el món de les lletres l’esperaven?
No m’esperaven. Hi vaig anar, quan em van proposar
d’escriure al setmanari El Maresme i també, potser, abans: en una revista
escolar.
Vostè ha estat el biògraf d’en Jordi Pujol, és més fàcil escriure sobre una altre
persona o escriure sobre un mateix?
No en sóc el biògraf. Vaig col·laborar amb ell en la
redacció de les seves memòries. Tot té les seves dificultats, i si surt bé la
satisfacció és la mateixa.
Creu que la
màxima “És narrant que ens narrem” cobra una especial importància en aquest
relat?
Aquestes memòries personals, escrites fa uns anys o
escrites d’aquí uns altres anys haurien estat diferents. L’edat influeix en la
visió de la nostra història. A cada època ens “narrem” de maneres diverses. No hi ha res més subjecte
de canvi que el passat.
Ha estat fàcil
despullar els seus records davant els lectors?
Tampoc m’he despullat tant. No es tractava tant d’això,
que hauria tingut un interès relatiu, com d’explicar una època, això sí a
través dels meus ulls i, de propina, el meu cos, nu o vestit.
La seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent
present. Vostè viu de passat, de
present, de futur o de la conjunció de tots tres temps?
Visc molt poc del passat. El futur? Una incògnita. Diguem
que el present ofereix un tant gran espectacle que em demana tota l’atenció.
Sóc un periodista, un cronista, al cap i a la fi.
A quina època de
les que narra li agradaria tornar?
A mi, sobretot, m’agrada tornar sempre al cine. Al llibre
ho dic. Com que de petit m’agradaven totes les pel·lícules i de gran la
tendència és que no me n’agradi cap, diguem que m’agradaria poder tornar a
veure el cine amb ulls de nen petit.
Què va
significar per vostè la nevada del 62?
Ho dic en el llibre, va ser com la pàgina en blanc damunt
la qual vam començar a escriure una altra història. Per mi, parteix dos móns:
el de més petit, amb les escorrialles de la postguerra, i el de la consciència,
amb els anys del “desarrollo”, que tampoc van ser millors sinó en moltes
algunes també dolents. De totes maneres procuro no fer-ne un drama, ni d’una
etapa ni de l’altra. Ja ens han estat explicats aquests anys de manera
llagrimosa i no cal insistir-hi.
A qui admira
especialment de la seva família?
Els pares, la dona, els fills.
El pirata ve a ser la frase popular que enuncia que si
les parets parlessin podrien revelar molts secrets, el pirata sempre ha estat
allà observant l’anar i venir de la família. Que creu que ens podria explicar el pirata?
Tot i que el pirata és a casa, presidint una sala des
d’un gran retrat i que en el llibre té
una importància certa, la veritat és que he fet una mica de literatura sobre
les meves relacions amb ell. Ara: moltes vegades observo la casa que ell va
habitar i i on jo visc ara i penso en quines habitacions es devia moure, com
devia parlar, què devia opinar del món, quins devien ser els seus records de la
llunyana Argentina, el fred que devia passar, l’habitació on devia
morir...
Si pogués fer un
viatge en el temps, li vindria de gust fer un àpat amb el corsari? Que li
preguntaria si pogués parlar amb ell avui mateix?
Encantat. Jo li prepararia un plat de pèsols i després
atacaríem un asado fet per ell. En acabat enraonaríem dels seus anys argentins
acompanyats d’un mate. Potser li retrauria que havent estat de jove tan
entusiasta de la democràcia de vell s’hagués tornat tan deliciosament
reaccionari. Va ser un desenganyat.
Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres
al llibre explicant els propers anys,
que li agradaria escriure?
La veritat és que en els meus articles diaris a El Punt
Avui ja faig de tant en tant aquest exercici memorialístic, sempre projectat
cap al present. Hi ha molts altres
episodis que podria explicar. Necessito, però, un fil conductor que per ara no
m’he aturat a pensar.
Fent balanç, en
quins moments de la seva vida s’ha sentit remar contra corrent en una mar
picada? En quins moments ha pogut gaudir de la pau a altamar?
La meva màxima, aplicada al periodisme és aquesta: “Per
dir el que diuen els altres, ja hi ha els altres”. S’entendrà que amb un principi
així moltes vegades remi contra corrent.
Li agradaria
conèixer la història del nen que apareix vestint el seu llibre? Com haguera
estat si fos una foto seva de menut?
Tothom té una història per explicar. Seria curiós saber
la d’aquest nen de la portada que no sé qui és ni de quin país i que poc es
pensa que il·lustra el llibre d’un català.
Creu que amb les
seves aparicions a les tertúlies i a la seva columna a El Punt Avui pot despertar consciències adormides?
Ho intento.
Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de
la casa: Quina és aquella pregunta que
mai li han fet? Ens la pot contestar?
Sense que me
l’hagueu feta, l’he contestada: aquella que m’ha permès dir quina és la meva
màxima en periodisme. I encara una altra:
“les coses són interessants no per elles mateixes sinó depenent de com
s’expliquin.
Moltíssimes gràcies pel seu temps i les seves paraules.
Per nosaltres és tot un goig poder apropar al públic lector a qui s’amaga rere
el sobrenom de “El nét del pirata”.
Molta sort i gràcies de nou.
Cordialment,
Àngela Sánchez Vicente
