Em trobo a les mans amb un petit llibre, un d’aquells que
no pesa, un lleuger company de viatge que quan l’he començat he descobert allò
que deien que en el pot petit hi ha bona confitura.
No m’acostuma a passar en una lectura la necessitat
d’anar posant punts de llibres o post-it en aquelles planes on les paraules
m’ha dit quelcom més que allò que he llegit, però crec que he batut el meu
propi record i aquest llibre porta tots els punts de llibre que he trobat ( i
són molts).
No sé on és el
límit, però sé on no és,
és una experiència vital del seu protagonista Josef Ajram i amb la qual tots podrem aprendre que no hi ha límit
en allò que realment desitgem sempre que hi treballem i ens esforcem al màxim.
Quan llegeixes el pròleg de Santi Millán, sembla que l’estiguis
escoltant, és un cant a l’esforç, a l’amistat que l’uneix amb en Josef i
sobretot és motivador. Et preguntes ¿si ell ho ha pogut fer, perquè jo no?.
(Tenint en compte les limitacions de cadascú)
Reconec que espero el dia que surt a 8 al dia amb en
Josep Cuní, te una manera d’explicar-se que fa entenedora la situació econòmica
actual, però no m’esperava el sotrac d’aquest llibre.
La seva manera de explicar-nos per mitjà d’anècdotes, com
l’esperit de superació pot ajudar-nos a créixer, resulta fresc i dinàmic,
sembla que estiguis parlant amb un vell amic amb qui fa temps que no parles i
t’està posant al dia de la seva vida.
És a l’hora molt intimista, ja que obra una petita
finestra a la seva vida, coneixem a la seva dona, la Sulaika, qui ens explica
con es varen conèixer, però també descobrim en Josef en 100 preguntes i les
seves respostes, preguntes que van des de quina és la seva pel·lícula preferida
o si és més de Nocilla o Nutella a qüestions més profundes com virtuts i
defectes de sí mateix.
Una de les qüestions en les que estic més d’acord amb ell
i la seva dona és que mai s’ha de jutjar les persones pel seu aspecte, en Josef
no té un pam de net (a la pell), va tatuat i el que per a molts pot ser
considerat narcisista o fanàtic dels tatoos, d’altres creuen que és una manera
d’expressar-se, les dones ens maquillem (algunes com a portes), perquè un home,
o una dona, no pot fer servir la seva pròpia pell per expressar-se?
labutxaca ens apropa una figura de
superació, un home que té el cervell ben moblat i un esperit lluitador, una
persona transparent, propera i senzilla, i si el voleu conèixer i descobrir la
seva tasca podeu visitar la seva pàgina web
La pregunta Where is the limit? És una manera de viure la
vida, d’anar un pas més enllà, un grup d’amics que s’animen mútuament per
aconseguir deixar enrere el límit mental que tenien i anar a la recerca del
següent.
L’envejo de manera sana, de manera en que m’agradaria
semblar-me una mica més a les seves aspiracions portades al meus objectius.
