Àngela Sánchez Vicente
Avui sento que no sóc jo la que escric sinó l’apassionada
de l’art que duc dins. Fa un parell de dies va caure a les meves mans El lladre del Guernica i no l’he pogut
deixar fins que l’he acabat.
Per expressar la meva opinió en una paraula: “Uau”, si
una onomatopeia doncs he sentit tantes coses dins meu i saber que està basat en
fets reals alhora del poder narratiu del seu autor em deixen totalment sense
paraules...
Intentaré explicar-me, conec part de l’obra d’en David Cirici, especialment la que
dedica a un públic més jove com per exemple “Zona Prohibida” i la seva
continuació a “La decisió d’en Viggo” però amb aquest volum m’ha deixat amb
molt bon gust de boca, amb orgull de la meva terra i amb una gran reflexió
sobre la memòria històrica col·lectiva.
La novel·la es desenvolupa en dos temps, en el primer ens
situen al París de 1937 en que s’exposen El Guernica de Picasso i El Segador de
Joan Miró al pavelló de la República Española i el servei secret obeint ordres
nazis volen apropiar-se del primer però acaben fent-ho del segon.
Passaran anys i anys i ningú registrarà tan valuosa
pèrdua per les terres catalanes fins que ens situem a l’actualitat on una
galerista d’art descobreix els fils de tan enigmàtica desaparició.
Con si fos l’únic propòsit de la seva vida ho deixarà tot
enrere per investigar-ho i tractar de recuperar-lo fent allò que faci falta.
Què passaria si fóssim nosaltres els que tinguéssim tan
valuosa informació? Com actuaríem?
Aquí entren en joc les emocions i els valors que es
debaten entre els protagonistes: ambició, amor a l’art, necessitat de
notorietat, sentiment de pertinença, orgull... Què ens mou realment?
Si, oi que sembla que ja hi ha prou trama? Doncs no, anem
una passa més enllà i ens endinsem en un món de passions que bateguen al ritme
dels cors i analitzen des de l’actualitat el seu propi comportament i la
rivalitat entre els dos pintors.
Som tan diferents o som els mateixos que fa setanta anys?
La naturalesa humana pot canviar?
No us desvetllaré massa cosa doncs realment voldria que
experimentéssiu de la mà de Proa tot
allò que jo he anat percebent durant el desenvolupament de l’obra. És
espectacular. Un clarobscur on el negre sobre blanc cobra milers de dimensions.
No el deixeu escapar!
