diumenge, 31 de maig del 2015

Cafè Barcelona

Rere un títol força suggerent, el lector espera trobar-se una novel·la lleugera, sense pretensions, segurament ancorada a Barcelona i on l’hora del cafè en sigui la protagonista, però res més allunyat de la veritat.

Cafè Barcelona és una novel·la agosarada on la vida de dues famílies s’entrellacen donant lloc a una comunió entre el passat i el present, emmarcada entre fotografies en blanc i negre i música holandesa.

Joan Carreras, barceloní de naixement, ens presenta la seva cinquena novel·la, segurament molts de vosaltres reconeixereu la seva prosa de “La gran nevada”, “Qui va matar floquet de neu”, “L’home d’origami” o “Carretera secundària” publicada també per Proa l’any 2012 i ara la podeu gaudir a labutxaca.

Aquesta novel·la està relatada al principi per la distancia, per un narrador que explica el que a ell li van explicar fins al punt on ell esdevé part de la historia que ens esta explicant i on s’acaba esplaiant amb la seva pròpia historia.

La narració sembla més aviat un diàleg amb el lector, recopila frases, dona èmfasis a idees ja presentades i de vagades fa salts endavant i endarrere puntualitzant aspectes claus per entendre els fets i la vida dels personatges.

Uns personatges amb caràcters molt definits, trobarem la Greetje, una dona holandesa fora del comú, que ha quedat vídua d’un català i que ha de pujar al seu fill, l’Arjen i portar endavant el Cafè Barcelona. Un temps després apareix a la vida de tots dos la Roos i la seva filla Annabel, dues mares que compartiran quelcom més que afinitats i que pujaran juntes a les dues criatures. Gràcies al Cafè Barcelona també podrem gaudir de personatges que aniran agafant més protagonisme com el Doctor Van Huis, les bessones Sommeren, la Marie Louise i en Hersony.

El que comença calant més en el lector és la descripció d’Amsterdam allunyada de la visió dels turistes del barri vermell, una ciutat que pren protagonisme per si mateixa amb els seus canals i ponts, amb els seus veïns i amb una hospitalitat poc promoguda però molt càlida.

El volum està disposat en quatre parts: Foc, aigua, aire i terra, els quatre elements que donen lloc a la vida, una vida que esdevindrà plena de patiments i poques alegries, però que captivarà al lector mostrant aspectes llunyans com la guerra de Bòsnia, la vida a Amsterdam i el record agredolç de Barcelona.

El desencadenant de la història és el personatge de l’Arjen, un jove allistat a l’exercit, que veurà més del que volia a Bòsnia i la impossibilitat d'aquest en tornar a la vida civil després de sentir-se utilitzat per la política del seu país. Aquests fets desencadenaran cap a la historia de l’Annabel, una jove en fugida permanent del passat, on la necessitat de no arrelar-se enlloc la portarà a descobrir un món ple de noves experiències.

Mentrestant el Cafè Barcelona anirà fent, amb la Greetje al front i la Roos cada cop més llunyana.

Sentiments de culpa, de pena, de sacrificis inútils i una gran tragèdia marcaran el curs de la vida d’aquesta família i d’aquells que hi entraran a formar part en més o menys mesura.

Una historia colpidora que costa d’empassar per la facilitat de l’autor en mostrar empatia pels fets que va explicant, uns sentiments a flor de pell i que criden als quatre vents les injustícies i els canvis generacionals. 

Diuen que una historia és com una veritat, sempre té dues versions, però en aquest cas el narrador, que no l’autor, es nodreix de les experiències de cada un dels personatges i va estructurant els fets com un puzle, peça a peça fins a mostrar el més semblant a un reflex de la veritat.

El toc de genialitat final en el qual es parla de la Catalunya d’avui, amb els seus somnis i desitjos la fa molt propera i en certa manera convida a cada lector a formar-ne part d’una manera més directe.

Soy el número cuatro



Nosotros podríamos estar caminando a tu lado ahora mismo.
Nosotros te observamos mientras lees esto.
Nosotros podríamos estar en tu ciudad, en tu pueblo.
Nosotros vivimos en el anonimato.
Nosotros estamos esperando el día en que nos reunamos.
Nosotros lucharemos juntos la última batalla.
Si ganamos sobreviviremos tú y nosotros.
Si perdemos, la Tierra no tendrá salvación.

Con estas breves sentencias  Pittacus Lore nos anuncia una saga juvenil que no dejará a nadie indiferente. 

Soy el número cuatro es la primera entrega de una saga que tiene su continuación en “El poder de seis”, “El ascenso de nueve”, “La caída de cinco” y su última incorporación de la mano de Rba-Molino “La venganza de siete”, uno a uno, os los iremos mostrando todos.

Empezamos con una novela donde se nos presenta la historia de nueve jóvenes, tres de los cuales ya han muerto y que son los últimos supervivientes de su planeta Lorien, un mundo que gracias a las detalladas descripciones del autor podréis conocer casi de primera mano.

Estos nueve jóvenes tenían el don de proteger su mundo, pero no tuvieron tiempo, ellos son los lóricos y sus dones son sus legados. 

Los Mogadorianos son los invasores y destructores de su mundo y ahora les persiguen por el nuestro para liquidarlos, uno a uno, por orden, y parece que van cayendo en sus fauces sin ningún problema. ¿Por qué por orden? ¿Qué esconden?

Esta novela es la más larga, es una introducción a todo un nuevo mundo que se gesta en el nuestro, donde lo único real para nuestro protagonista John es huir, nada más lo es, su mentor Henri se hace pasar por su padre e intenta darle una vida lo más normal posible para su edad aunque muy restringida.

Este es uno de los puntos fuertes de la narración, la contraposición de la lucha contra el mal y la necesidad de integrarse en una vida después de otra, hoy es John, mañana quien sabe quién será o donde vivirá. Como si el hecho de ser adolescente de por si no fuera lo suficientemente complicado.

No tiene sentido desvelar mucho de la trama dado que la mayoría de los fans ya han visto la película, pero reconozco que el libro muestra más detalles, siempre el cine se toma sus licencias y a veces se deja aspectos que para el lector son esenciales para conocer mejor los personajes o las situaciones. Si tengo que elegir me quedo con el libro.

Me ha gustado mucho la introducción de la numero seis, hasta ese momento veíamos como única opción huir, adaptarse, esconderse y estar asustado, con su llegada aparece la opción de la lucha, de cazar al cazador, de devolver los golpes y mostrar que aunque son jóvenes van a luchar por vivir.

El contraste entre John y seis con los demás personajes es interesante, quieren ser como ellos, normales, pero ¿qué es ser normal?, vale, tener poderes no es ser normal, pero en los demás aspectos son incluso más humanos y normales que los demás.

Hay amistad, amor, envidia, celos y demasiadas perdidas, pero lo que realmente nos muestra esta introducción es una luz de esperanza para salvar a los que quedan y con ellos a la humanidad.

Ha llegado el momento de encontrar al número cinco, siete, ocho y nueve, juntos son más fuertes y sus posibilidades de sobrevivir aumentan. ¿Preparados para la lucha?