Una
novel·la que m’ha sorprès des de la portada fins a la darrera plana ha sigut Un hivern a Montana de Rick Bass i excel·lentment traduïda per
Àlex Gombau.
La
seva portada és reveladora en quant a la seva pròpia senzillesa, un fons blanc
fred amb una casa aïllada al ben mig del no res sense cap altre focus que ens
pugui atraure l’atenció.
Una
novel·la de poc més de cent cinquanta planes que escrita en forma de dietari
ens mostrarà molt més que l’ànima de dos personatges bohemis amb les butxaques
escurades, sinó que en el gran joc de la metàfora viurem un hivern amb ells
tant estacional com vital.
En
Bass i la Elizabeth amb els seus pocs recursos busquen llogar quelcom per a
viure tranquils, aquest fet i el destí els portarà a la vall de Yaak, a Montana
on ens convidaran a viure el dia a dia amb ells.
Una
llar en un punt remot del món on no hi ha telèfon, ni carreteres asfaltades i
per descomptat les mínimes comoditats, encara que no estan sols, amb ells farem
alguna que d’altre cervesa al bar Dirty Shame on la gent del poble i rodalies
és troba per assabentar-se de la darrera xafarderia, veure la tele o
senzillament sentir calor humà més enllà de les quatre parets de cadascú.
L’autor
en la veu, o millor dit el diari del nostre protagonista ens relata els
magnífics paisatges que els envolten, la tranquil·litat que es respira, la
fauna i la flora que els envolta i gairebé podem sentir el fred de l’hivern i
la bellesa de la neu a l’aposentar-se al terra com un gran mantell blanc,
acompanyat de belles il·lustracions a blanc i negre.
De
la mateixa manera que ens trobem davant una vida dura, rural i senzilla l’autor
fa una crítica a la decadència d’una nació que ha perdut la seva essència
primària.
Els
personatges viuen una metamorfosis a llarg d’aquest hivern, en part per les
seves noves experiències i en part per l’ambient nou que els acull. Són com dos
óssos que han hivernat i mentre l’hivern gela ells creixen i maduren amb el pas
de l’estació.
Aquesta
novel·la és ideal per a lectors estressats, té un tempo pausat i una prosa tan
transparent com un floc de neu, és bàsicament l’embolcall, el capoll de
l’essència dels personatges, dels seus sentiments, dels seus pensaments i de
les seves necessitats vitals.
Cossetània m’ha sorprès amb el primer títol de
la col·lecció La Mandragora i de la que espero poder llegir-ne més títols.
Per
la meva part, us deixo aquí les seves primeres planes.
Sembla
una novel·la freda, però no podreu parar de llegir ja que quan un autor parla
amb el cor a la mà es sap fer escoltar.
