divendres, 18 de gener de 2019

Els llits dels altres

Avui toca posar-nos més seriosos que de costum davant d’una novel·la que tot i ser la primera d’Anna Punsoda ha merescut el Premi Roc Boronat de 2018.

Els llits dels altres és una historia molt crua, directa, dolorosa, una confessió a cau d’orella d’una protagonista que ens parla en primera persona i que repassarà amb nosaltres des de la seva infantesa fins al dia d’avui, una dona de trenta anys marcada per tots aquells que l’han rodejat i que l’havien d’estimar.

La narració comença amb una casualitat, la nostra protagonista, la Claustre qui després de visitar a la seva mare a Lleida torna cap a Barcelona i para en una estació de servei, allà, rere la barra és retrobarà amb una coneguda que també porta el seu propi pes del passat a les espatlles.

Abans de continuar m’agradaria parlar del nom en si de la protagonista, al llegir-lo per primera vegada em va venir al cap un claustre d’església i un cop llegida la novel·la crec que l’autor va jugar amb aquest fet metafòric.

La nostra protagonista viu enclaustrada en si mateixa, la vida l’ha marcat amb un pare alcohòlic, una mare repressiva, problemes alimentaris i algun intent d’auto lesió o suïcidi frustrat, sense oblidar un abús sexual. Una jove que va patir realment una crisi d’identitat i que prova de trobar-se a si mateixa.

La Claustre és una supervivent, viu el dia a dia encara que sigui posant pedaços a la seva vida i en aquest relat coneixerem una necessitat que té per la redempció, per trobar un perdó que creu necessitar per haver sobreviscut encara que hagi sigut en els llits d’altres persones.

He de reconèixer que l’autora ho ha donat tot, una historia que hagués pogut caure en el mal gust, en recrear detalls escabrosos o afegir tocs picants innecessaris, s’ha centrat a construir un personatge sòlid, capa rere capa trobem una persona encallada en una infància perduda i en un futur incert, però alhora capaç d’enfrontar-se a la vida amb humor negre i molta ironia.

Partirem des dels seus orígens fins a la seva vida adulta, en capítols curts i amb salts recurrents entre el seu passat i el seu present on la seva veu com un cant de sirena atraparà al lector.

Estem davant d’una dona que sembla haver obert la caixa de Pandora, molts mals endèmics de la nostra societat l’han colpejat, sacsejat i tot i així continua endavant. 

Amsterdam ens presenta una novel·la curta però molt profunda, d’aquelles que et fan pensar en els demés, en la nostra pròpia vida i en la dels menys afortunats i com aquests els podem tenir a prop i no saber-ho mai.

M’ha agradat molt la portada, una carretera de nit i les llums dels semàfors totes enceses, el vermell del seu passat més dolorós, l’ambarí del seu present on vol redimir-se i el verd d’un futur ple d’esperança.