dilluns, 12 de novembre de 2018

Tot el bé i tot el mal


Per Àngela Sánchez Vicente

És conegut que per nosaltres la Care Santos és una gran escriptora que seguim per la seva qualitat i la seva capacitat per sorprendre’ns tant en obres juvenils com en obres per adults i en diversos gèneres.

Obres com “Amaranta”, “No preguntis qui sóc”, “Tantes coses a dir-nos”, “Desig de xocolata”, “L’aire que respires”, “Diamant blau”, “Habitacions tancades” avalen la seva qualitat i el seu segell més personal.

Domina la psicologia juvenil, l’historia com poques i el grans relats nostàlgics però ara ens presenta una novel·la intrigant, reflexiva i amb tints de thriller psicològic.

A Tot el bé i tot el mal, l’inici d’una bilogía que continuarà amb “Seguiré els teus passos” que es publicarà a mitjans de l’any que ve. Aquí coneixerem a la Reina, una dona que ho té tot però que no ho sap.

Té una bona feina, un bon sou, una vida que li agrada... però està perdent peces fonamentals del seu trencaclosques personal sense ni adonar-se’n. La seva vida sentimental podem dir que està una mica carregada entre l’ex marit, el seu marit i el seu amant. Pot un cor estimar en tantes direccions? A qui li tocarà el rebre?

Ella serà una gran patidora en una obra que resumeix poc més de vint-i-quatre hores i que s’emmarca a l’aeroport de Bucarest sota la premissa d’una trucada prèvia que rep del seu ex marit, en Félix, en la qual li comunica que el seu fill adolescent, l’Albert, ha intentat suïcidar-se llençant-se a les vies del tren.

A partir d’aquest gran detonant un reguitzell de preguntes es passegen per la seva ment i reviu grans moments de la seva vida.

El seu fill en aquesta circumstància la fa despertar de la vida cinètica que ha estat portant sense ni preguntar-se a qui podia estar fent mal o descuidant. Realment el seu fill  s’ha convertit en un enigma per a ella per no dir en un gran desconegut al que no sap ni que li passa ni què l’amoïna.

Trucades, trucades i més trucades mentre es desespera, reflexiona i intenta organitzar la seva tornada a casa i cancel·lar el viatge de negocis amb el seu amant. Mentre fora de l’aeroport el clima s’alia amb els seus sentiments tempestuosos.

És un llibre que destil·la sensibilitat, amor a la família, culpa, autocrítica i milers de sentiments que sent la Reina en aquella incòmoda cadira d’aeroport i amb qui el lector tindrà un lligam especial ja que és un personatge molt real, té coses bones i dolentes, s’equivoca i també l’encerat... realment és molt humana. 

De la mà de Columna podreu viure amb ella aquestes fatídiques hores, la seva agonia, les seves critiques i els seus plantejaments.

Creieu que canviarà la seva vida? Què passarà amb el seu fill? Quina és la seva veritable riquesa?

Endinseu-vos en aquesta apassionant obra i descobriu-lo vosaltres mateixos.

És impossible sortir-ne il·lès i sense reflexionar. És una obra mestre. Un cop més l’autora ens sorprèn!

diumenge, 11 de novembre de 2018

El laberint dels esperits


Avui ens acomiadem d’una historia, de la vida d’uns personatges que vàrem conèixer al 2001 i tot just arribem a acomiadar-los.

Carlos Ruiz Záfon amb la seva tetralogia de “El cementiri dels llibres oblidats” ens ha mostrat una Barcelona passada per un filtre gòtic, fosc, obscur i gairebé cinematogràfic mentre els seus personatges trepitjaven la nostra ciutat deixant empremtes que molts lectors hem anat a buscar.

Tot va començar amb “L’ombra del vent”, una novel·la que ens va introduir en una recerca vital, “El joc de l’Àngel” no ens va deixar indiferents, “El presoner del cel” va fer això precisament, va empresonar definitivament les animes dels lectors a la recerca de la seva conclusió que s’amaga en més de nou-centes planes i rere un títol evocador com El laberint dels esperits.

Tot laberint té un principi i un final, un centre on el lector podrà reflexionar i trobar quelcom diferent que l’animarà a seguir la recerca d’una sortida iniciada als anys cinquanta per uns personatges que resten vius a la novel·la però que al tancar les seves portades queden com ànimes en les ombres d’una ciutat que ha canviat i evolucionat.

Aquesta darrera entrega comença amb un tempo força dinàmica encara que s’alenteix a partir de la meitat, una lectura força ràpida encara que el fet que l’autor es recolzi en les entregues anteriors tornant enrere ajuda en part a que no ens perdem però frena el desenvolupament de la trama en si.

El punt més destacable per a mi és la introducció del personatge de l’Alícia, una dona que jugarà un paper gairebé detectivesc i que anirà estirant del fil dels secrets de la família.

labutxaca ens ofereix una novel·la prejutjada d’avant-mà per a molts crítics i lectors degut a que molts ja havien creat a les seves ments possibles finals i tot i que l’autor sorprèn hi ha algun gir previsible.

En Daniel Sempere s’haurà d’enfrontar allò que més tem i potser n’haurà de pagar un alt preu.

El meu consell és que en gaudiu de la lectura tot i que la veu de l’autor quedarà silenciada un cop tanqueu la novel·la i la seva empremta quedarà a la vostra ment.

Una novel·la per viure-la, per gaudir-la plana a plana i sobretot comprendre-la com un homenatge als llibres i a les vides que s’amaguen entre les planes plenes de tinta.

Recordeu que el títol de la col·lecció fa referència a que aquestes novel·les es poden llegir de manera separada o amb l’ordre que es vulgui, cosa que jo personalment no recomano, ja que encara que un laberint té moltes entrades i sortides, la recerca del camí més adequat pot arribar a ser caòtic.

Diuen que equivocar-se és de savis, però no perdre’s pel “Cementiri del llibres oblidats” és un error que cap savi cometrà.



dissabte, 10 de novembre de 2018

Més que ràbia

Estem acostumats a que la historia d’una novel·la ens vagi presentant els seus personatges i en més o menys mesura els vagi donant veu, doncs bé, l’Emili Bayo fa tot el contrari en la seva darrera obra Més que ràbia que ens presenta Llibres del Delicte.

En aquesta novel·la escrita en primera persona per onze personatges diferents s’anirà forjant una trama de corrupció, enveja, triangles amorosos, xantatges, corrupció i ràbia, molta ràbia.

L’autor és capaç de mostrar-nos un moment actual, on regnen els polítics i el procés independentista, des de la visió de diferents persones i com cada una d’elles reacciona i la viu, cadascun d’ells ens mostrarà com la seva essència afecta al món que l’envolta. Però no patiu, tot i ser onze veus us asseguro que són molt diferents i cadascuna d’elles té el seus propis capítols.

Abans d’entrar en matèria m’agradaria puntualitzar que el groc de la portada mai ha estat tan encertat i que la força que aporta la imatge central és la mateixa que marcarà el tempo de la narració i el sentiment que va fluint entre les seves planes, una ràbia acumulada, en molts casos, heretada generació rere generació i a punt d’esclatar.

Crec que aquesta novel·la, tot i ser una ficció amaga un sentiment generalitzat de la nostra societat, una barreja entre impotència i malestar encallat que espera una solució que sembla no arribar.

La trama ens presentarà l’Aina Saborit, diputada del Parlament de Catalunya i líder independentista, el seu germà Francesc ha sigut assassinat i la seva cunyada ha desaparegut.

El cas caurà en mans d’en Ton Domènech, un mosso d’esquadra molt afí a l’Aina però que a mesura que la conegui i observi el que amaga entre bambolines la política no les tindrà totes.

Una novel·la que avança a passos agegantats acumulant ràbia, una paraula que no sembla gaire cosa però que amaga un sentiment potent, capaç de portar a aquell que la sent fins a extrems insospitats.

Mentre la llegia he sentit la ràbia continguda dels seus personatges, com si aquest sentiment domines l’escena i acabes sent per a si mateix un personatge intrínsec entre totes les veus. Realment m’ha sorprès i impactat.

La prosa no és redundant, va al gra i mostra el que vol mostrar, no ens enreda en floritures, els seus personatges es van entroncant creant la trama però en cap moment perden la seva essència individual creant una obra coral definida i molt ben construïda. Són personatges sòlids que atraparan al lector.

Per acabar, crec que és molt interessant fer el reves del que ha fet l’autor, així que us deixo la seva primera frase com a copsadora de tot plegat “És difícil contenir la ràbia”.

divendres, 9 de novembre de 2018

Empiezo a recordarte


Noe Casado con su última novela nos lleva por el camino del recuerdo, para todos aquellos que seguimos sus novelas recordareis a nuestro nuevo protagonista al que conocimos un poco de refilón en “Edición limitada”, hecho que hará de ello un regalo dado que sus protagonistas nos visitaran en unas pocas páginas.

Empiezo a recordarte es una historia donde el pasado regresará fuerte y contundente, donde un desencuentro forjó una despedida y quince años después entre unas ruinas se puede obrar el reencuentro sincero.

Una historia con un principio que es más un no a todo que un sí a algo.

Pierce es un hombre frio, distante, poderoso que cambia de pareja como de camisa y que solo una fue capaz de hacerle daño, desde entonces no es el mismo.

Ahora sus negocios le llevaran a “Nuage Noir” una finca familiar en Carcassonne que quiere modernizar aunque el ministerio de cultura le impone una inspección, allí se reencontrará con la última persona a la que querría ver o quizás la primera.

Séverine es una joven aplicada, fuerte, con un pasado marcado por un engaño y un accidente, sufrió un parón en su vida y ahora tiene la oportunidad de trabajar en lo que más desea aunque quizás reencontrarse con Pierce, el hombre que se marcó a fuego en su alma y a quien no está preparada para ver.

Juntos deberán trabajar y entenderse, lo que fluye entre ellos es pura pasión, no es solo sexo o deseo, es una conexión pasada que se cortó de mala manera y que necesita respuestas, aunque Séverine no está preparada para darlas.

La química entre ellos es explosiva, en un momento se están peleando y al siguiente desnudando.

El plus de esta historia lo encontraremos en el personaje secundario de Albertine que le aporta dinamismo, ironía, casi una hermana para ella y que acabará siendo la confesora de él, un personaje secundario brillante que me encantaría conocer más.

Un aspecto extra es el relato de la vida de Priscila Bouchart, una mujer que guardó sus secretos entre los muros de Nuage Noir en el siglo XVII y que ahora irán descubriendo juntos nuestros protagonistas.

Esencia nos presenta una novela gamberra, divertida, picante, que se lee del tirón, con unos protagonistas que dudan de sí mismos y que deberán hablar con el corazón para poder conseguir lo que realmente desean.

En esta novela vamos a pisar la historia de una joya arquitectónica, vamos a sentir la pasión desbordada de dos almas afines, descubriremos la verdadera amistad y como la vida va colocando las cosas con el tiempo en su lugar, quizás estamos hablando del destino pero quizás simplemente podamos afirmar que los sueños a veces se cumplen.

Aquí tenéis sus primeras páginas. Bienvenidos a Nuage Noir.


dijous, 8 de novembre de 2018

Paris sera toujours Paris


Por Ángela Sánchez Vicente

Hoy os presentamos una obra preciosa, cuidada, completa, delicada… ¿Queréis conocer la ciudad de la luz a través de la pluma de nuestro querido Màxim Huerta?

Os aseguro que es un viaje que os encantará por el París más desmitificado, en el que cabe lo más tradicional con aquello más anecdótico y en el que se debaten tiempos presentes y pasados en un vaivén de conocimientos que os encantaran.

Esta vez no sólo conoceremos Paris a través de la pluma de Màxim Huerta sino que también disfrutaremos de las ilustraciones de Maria Herreros.

Ambos han creado una obra única y total con un significado común y de la que es difícil alejarse.

En Paris sera toujours Paris encontramos a simple vista un libro bonito, bien encuadernado, con alta calidad cromática y una proporción muy correcta entre textos e ilustraciones. Al empezar a hojearlo vemos como son fragmentos pequeños y breves pero muy directos, son como retales memorísticos de una persona que componen como si fuera por arte de patchwork una tela con un hilo conductor muy marcado.

Leerlo es como encontrarte con un amigo que ama París y te está narrando curiosidades y rincones de la ciudad a la vuelta de un viaje con entusiasmo e ilusión.

¡Parad! ¡Esto me suena! Màxim Huerta en esta novela traspasa el papel de autor y se pasa a nuestro lado y ocupa el lugar de ese amigo que nos narra con nostalgia sus vivencias.

Esta obra que nos ofrece Lunwerg nos invita a viajar de la mano de su autor y de su ilustradora e imaginar como ellos perciben la ciudad.

Fotógrafos, iconos de la cultura mundial, mujeres de lentejuelas y anónimos se dan cita en sus escenarios. El París más chic y el más canalla se dan cita en esta majestuosa obra.

Teníamos fe en la vuelta al mundo de las letras del autor al que admiramos profundamente pero con esta obra tan suya y presentada de una manera tan nueva para él nos ha mostrado que su mente inquieta nunca descansa y que siempre nos ofrece lo mejor de sí.

En estos momentos es uno de los autores más aclamados y seguidos del panorama nacional y casi todos hemos descubierto ya sus letras pero por si acaso hay algún despistado no podemos dejar de recomendaros la lectura de sus obras anteriores en las que ya mostraba su sello de calidad.

“Que sea la última vez”, “El susurro de la caracola”, “Una tienda en París”, “La noche soñada”, “Ne me quitte pas”, “El escritor”, “Mi lugar en el mundo eres tú”, “Elsa y el mar”, “La parte escondida del iceberg” y “Firmamento” muestran su ilusión, su tenacidad, su calidad, su valía y su carácter. 

¿Lo queréis descubrir? ¿Queréis visitar París de una manera diferente?

Màxim Huerta y  Maria Herreros estarán encantados de acompañaros.