Els secrets que mai no t’han explicat per viure en aquest món i ser feliç és la darrera
aportació literària d’Albert Espinosa,
una obra totalment diferent a les anteriors com “Brúixoles que busquen
somriures perduts” o “El món blau estima el
teu caos” però amb les que comparteix ànima.
L’autor és un
home admirable, una persona que aporta llum a aquells que l’envolten i que
pretén transformar la foscor en llum i la pèrdua en guany.
Ell mateix ens
explica que aquesta darrera obra no s’ha de llegir, sinó inspirar, l’hem de fer
nostra afegint i traient idees, donant un pas més enllà dels convencionalismes
i anar a la recerca del nostre jo interior, aquell que ens empeny i ens frena
depenent del moment.
Certament la
seva portada en apropa a un Univers infinit, a una nit estrellada al moment on
les pors són més vives però també on l’espai és infinit. Al començar-ne la
lectura no estava gens d’acord amb el que ens proposa, comprenc perfectament el
moment en que va escriure l’obra ja que ho he patit a la pell i sé que jo no ho
hagués pogut fer, però a mesura que anava inspirant plana a plana he comprés
que no es tracta d’una doctrina o un alliçonament, sinó de la necessitat de
compartir amb un mateix allò que realment ens pot portar cap una felicitat que
sembla llunyana.
Rosa dels vents en format Butxaca ens ofereix
així una obra per gaudir i mostrar a
cada lector la seva pròpia força interior i amb un extra, un secret que fins
ara no ens havien explicat.
L’autor comença
amb reflexions personals, inspiracions per a ser feliç cada dia, amb lletres
diferents, colors, dibuixos, subratllats, una al·legoria al desordre i a les
paraules que criden sobre el paper, inspiracions per viure en aquest món, a
somnis i desitjos que amaguem als nostres cors.
Un dels
apartats que més m’ha agradat és el que conformen les tisores dolces, aquelles
petites coses que ens fan recordar, pensar o somiar en quelcom especial, també
aporta cites inspiradores que marquen el món per la seva universalitat ja
siguin de John Lennon o de Henry Ford.
De la mateixa
manera que ens regala una petita finestra als seus records d’infantessa i el
que li aporten al seu avui, acabant amb vint-i-tres inspiracions en forma de
recomanacions que el fan sentir viu com una música, una pel·lícula o un lloc.
Una obra
profunda amb un format lleuger i poc estàndard. Un llibre que podríem
considerar d’autoajuda tant per l’autor mentre escrivia com pel lector mentre
l’inspira.
Entre aquestes primeres planes l’autor us presenta la seva
intencionalitat i el seu dolor en transformació.
El que jo avui
afegeixo és una de les meves inspiracions que em fan sentir viva.
