diumenge, 10 de juny de 2018

Els secrets que mai no t’han explicat

Els secrets que mai no t’han explicat per viure en aquest món i ser feliç és la darrera aportació literària d’Albert Espinosa, una obra totalment diferent a les anteriors com “Brúixoles que busquen somriures perduts” o “El món blau estima el teu caos  però amb les que comparteix ànima.

L’autor és un home admirable, una persona que aporta llum a aquells que l’envolten i que pretén transformar la foscor en llum i la pèrdua en guany.

Ell mateix ens explica que aquesta darrera obra no s’ha de llegir, sinó inspirar, l’hem de fer nostra afegint i traient idees, donant un pas més enllà dels convencionalismes i anar a la recerca del nostre jo interior, aquell que ens empeny i ens frena depenent del moment.

Certament la seva portada en apropa a un Univers infinit, a una nit estrellada al moment on les pors són més vives però també on l’espai és infinit. Al començar-ne la lectura no estava gens d’acord amb el que ens proposa, comprenc perfectament el moment en que va escriure l’obra ja que ho he patit a la pell i sé que jo no ho hagués pogut fer, però a mesura que anava inspirant plana a plana he comprés que no es tracta d’una doctrina o un alliçonament, sinó de la necessitat de compartir amb un mateix allò que realment ens pot portar cap una felicitat que sembla llunyana.

Rosa dels vents en format Butxaca ens ofereix així una obra per gaudir i mostrar  a cada lector la seva pròpia força interior i amb un extra, un secret que fins ara no ens havien explicat.

L’autor comença amb reflexions personals, inspiracions per a ser feliç cada dia, amb lletres diferents, colors, dibuixos, subratllats, una al·legoria al desordre i a les paraules que criden sobre el paper, inspiracions per viure en aquest món, a somnis i desitjos que amaguem als nostres cors.

Un dels apartats que més m’ha agradat és el que conformen les tisores dolces, aquelles petites coses que ens fan recordar, pensar o somiar en quelcom especial, també aporta cites inspiradores que marquen el món per la seva universalitat ja siguin de John Lennon o de Henry Ford.

De la mateixa manera que ens regala una petita finestra als seus records d’infantessa i el que li aporten al seu avui, acabant amb vint-i-tres inspiracions en forma de recomanacions que el fan sentir viu com una música, una pel·lícula o un lloc.

Una obra profunda amb un format lleuger i poc estàndard. Un llibre que podríem considerar d’autoajuda tant per l’autor mentre escrivia com pel lector mentre l’inspira.

Entre aquestes primeres planes l’autor us presenta la seva intencionalitat i el seu dolor en transformació.

El que jo avui afegeixo és una de les meves inspiracions que em fan sentir viva.


Temps de família


Us ve de gust una bona novel·la històrica? Us ve de gust conèixer una nissaga impressionant? 

Si les vostres respostes són afirmatives us heu de rendir a Temps de família

A la darrera novel·la de la Tània Juste ens remuntarem al any 1898 en què en Bonaventura Giner torna de Cuba i s’estableix al seu Penedès natal per tal de convertir el mas familiar en un imperi vinícola.

Tres generacions de la família Giner protagonitzen la novel·la mereixedora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica

El que m’ha fet reflexionar la novel·la és sobre la naturalesa humana, el veritable fundador es va deixar la pell per crear un imperi en una època més que convulsa però amb il·lusió i una forta necessitat de deixar quelcom a les generacions futures i alhora la seva empremta en aquest món. Ell és l’esforç.

Anys més tard aquest esforç dóna fruits i com tot pare vol que els seus fills tinguin una cultura i uns estudis i les oportunitat que potser ell no ha tingut. Ells són els “afortunats”.

Lògicament néts i besnéts també tindran sentiments vers el mas, l’imperi i el valor del treball cadascun entès a la seva manera molt vinculada al moment social i econòmic de la terra catalana.

Drames com la fil·loxera, la guerra civil, la postguerra marcaran els seus caràcters i ens demostraran de quina pasta estan fets els Giner de cada generació.

És una novel·la molt descriptiva i sembla que puguis trepitjar la terra, olorar les vinyes i sentir al cos la humitat de les càmeres on les ampolles esperen el moment just d’esplendor.

És atractiva i amb personatges molt diversos que interactuen amb d’altres d’una manera natural i mai perdent de vista la trama principal que es desenvolupa amb suma veracitat. Us ben asseguro que no hi trobareu cap anacronisme!

De la mà de labutxaca podem degustar una novel·la ben ambientada, amb una historia definida i amb missatge en la que tots ens hi veurem reflectits com a éssers individuals i con a membres d’una família. 

Només podria dir-ne milers d’adjectius positius i crec que el millor que podeu fer és descobrir vosaltres mateixos aquesta gran lectura .

Bé, també us puc aconsellar que estigueu atents a l’entrevista amb l’autora. Una noia que gentilment estima al seu públic i valora totes les opinions. Una lletraferida amb molt de talent que ja ens va captivar amb “L’hospital dels pobres”.