No està escrit a
les estrelles
és un drama de proporcions èpiques, una profunda visió de l’amor juvenil on els
seus protagonistes tenen el destí marcat per l’espasa de Dàmocles i on
l’esperança es substituïda per la brutal realitat.
Una història publicada pel segell
juvenil Fanbooks, però que jo
recomano a tots els públics degut a la seva profunditat i riquesa.
Els nostres protagonistes són la
Hazel, una noia de setze anys, realista, lluitadora, bonica, sensible, forta i
adulta que pateix una malaltia terminal, sap que li depara el futur, el que no
sap és quin dia serà el seu últim dia bo.
Afortunadament el seu primer dia bo
d’uns quants en venir és el dia que topa amb l’Augustus, un noi de disset anys
que assisteix al mateix grup de suport per a joves amb càncer.
L’Augustus li mostra un món diferent,
on el seu amor fa que les penes siguin menys i cada segon que passen junts
valgui com a mínim per dos. Junts formen una parella que es complementa, que es
compren i que per desgracia pateixen tant físicament com anímicament.
Però no seriem justos amb la historia
si no recordéssim l’Isaac, un supervivent que queda cec i complementa a la
perfecció a la parella protagonista, amb ell en escena es mostra l’amistat
sincera i real.
Aquesta novel·la està escrita amb el
cor, tots aquells que hem tingut alguna experiència propera amb aquesta maleïda
malaltia, veurem una cara que potser en el seu moment no vàrem veure, la
nostra. Nosaltres som les persones que quedem darrera, que sobrevivim i que hem
de continuar amb la vida encara que el dolor ens trenqui per dins.
John
Green obre
els ulls a molts lectors sobre el fet que mentre hi ha vida s’ha de viure, que
els somnis per petits que siguin s’han d’intentar aconseguir i que si som vius
i no aprofitem els moments de felicitat no tenim perdó.
M’havia promès a mi mateixa no veure
la pel·lícula, ja que amb la novel·la ja tenia els ulls prou inflats i vermells
de bramar, intueixes com serà el final però tot i així, no pots deixar de
llegir, però la curiositat de descobrir com molts acabaran recordant la Hazel i
l’Augustus m’intrigava.
Em quedo amb la novel·la, les seves
descripcions són suficientment detallades com per crear imatges mentals del
espais i dels personatges, és una novel·la intima, d’aquelles que llegeixes amb
tranquil·litat, un bon te a la mà i un mocador ben a prop.
Jo em vull quedar amb la lliçó que
l’amor pot aparèixer en tot moment i és un motor que ens regala felicitat i
algú amb qui compartir els bons moments i amb qui fer-nos forts en els dolents.
Per desgracia, avui en dia, hi ha
massa Hazel i Augustus, no tots tenen la sort de trobar-se, però tots son
lluitadors i afortunadament molts d’ells li claven una puntada de peu al cul a
la malaltia. Ells són realment l’esperança i un exemple per una societat on la
salut només es valora quan s’ha perdut.
