Avui m’he retrobat amb un vell amic en una de les meves
col·leccions de capçalera.
Després d’haver gaudit amb “La llei del mirall” on Yoshinori Noguchi ens parlava del
perdó, avui torna amb L’última lliçó
on ens parlarà de l’agraïment i de molt més.
Aquest conte té veu pròpia, és un amic, un conegut, un anònim
que ens vol explicar la seva historia, una vida que comença amb la infantesa
d’un nen sense confiança en si mateix i amb un gran complex d’inferioritat.
Aquest nen va créixer i es va convertir en un adult molt
ambiciós, qui considerava fantàstic aconseguir allò que desitjava, poder,
diners, una noia espectacular, prestigi... Mesurava la seva vida en coses
materials i que podia etiquetar amb el “meu” o “meva”. Aquesta possessió el va
transformar en una persona egoista que només es sentia bé guanyant.
Al voler allunyar-se de la imatge que tenia del seu
passat va confondre la confiança en un mateix amb el poder i com res es per
sempre, el seu castell va caure.
Va perdre tot el que creia que li pertanyia tornant-lo a
una realitat on tornava a ser aquell nen, una personalitat que havia mantingut
tancada sota mil panys i que ara li venia a mostrar la importància de la
tristesa i de la soledat.
Aquest jove va tornar a començar amb una visió nova de la
vida, va progressar i descobrir que tot té un final, la mort i que allò
material que tant ens importa queda aquí ja que realment no es nostre.
La pèrdua de la joventut i la vellesa el portarà a
descobrir la pèrdua d’un esser estimat, aquí em perdonareu que no hi entri
gaire ja que el gir que dona l’autor m’ha captivat i no mereix un spoiler.
Amb aquest home ja gran descobrirem paraules com
simpatia, empatia i agraïment.
Aquest petit volum de la col·lecció Emocions de l’Editorial Comanegra ens ofereix les
conclusions a les que arriba l’autor i a la vegada les nostres pròpies
descobertes plana rere plana i un epíleg que remarcarà un fet molt important,
tots som únics i la bellesa queda en la diversitat.
Us podria parlar de la prosa lleugera de l’autor, del seu
cant de sirenes que us captivarà com a Ulisses, amb un gir que us deixarà
estorats però estic segura que les meves paraules mai li farien justícia.
El que si que m’agradaria és acabar com sempre amb allò
que amaga el seu títol “La meravellosa clau per fer que la teva vida brilli”
una metàfora impressionant sobre un objecte que obre i tanca portes, capaç
d’ajudar-nos a seguir endavant i alhora recordar qui som en realitat.
No hi ha color més reconegut amb l’esperança que el verd
i aquesta portada ens ho mostra amb unes plantes que creixen per tot arreu i es
perden més enllà del seu espai establert.
