dimecres, 22 d’abril del 2015

Per Sant Jordi Catalunya i una rosa senyera (2015)



L'origen de la senyera es remunta a l'edat mitjana i els Quatre Pals del senyal heràldic dels casal de Barcelona. Hi ha diverses llegendes sobre l'origen del senyal heràldic català i, per tant, de la bandera de Catalunya, les més conegudes són la d'Otger Cataló i, sobretot, la del comte Guifré el Pilós.



Però si voleu saber més coses de casa nostra us recomanem:


Si us ha agradat el programa de “El Foraster” de TV3 segur que us agradarà doncs és un record de cada una de les visites però amb un extra molt especial en El dietari d’el Foraster.

El propi autor, en Quim Masferrer, s’identifica una mica amb allò que sentim nosaltres: ell normalment va amb un cotxe utilitari blanc i amb roba del seu propi armari però quan arriba als poblets que ens descobreix es transforma en el noi de camises de quadres i el conductor de la pick-up taronja.

Doncs bé, el llibre és tot allò que el Quim amb roba seva escriu des de la pick-up. No és ni el Foraster ni ell mateix i en aquest anar i venir ens descobreix un món de sensacions i emocions contraposades que ens amplien des de la seva visió la globalitat del programa i el paisatge humà que ens dibuixa amb una agilitat, proximitat i reflexió que només ell pot aconseguir.

De la mà d’Ara llibres teniu el passaport per descobrir els dotze pobles: Espolla, Tortellà, Benifallet, Bràfim, Peramola, Belianes, Els Muntells, La Vall Fosca, El Port de la Selva, Santa maria d’Oló, Borredà i Salardú.

Poblets que us esperen amb els braços oberts, aire fresc i la tranquil·litat ideal per gaudir de la gent i d’un mateix.



Us presentem un llibre “catxondo”, fresc i despreocupat, però alhora ple de veritats com a punys que com a catalans hauríem de revisar o si més no, riure una bona estona.

Amb Ole tu!!! descobrim Els millors nyaps urbanístics catalans, realment és per treure’s el barret les aberracions que hi surten: passos de vianants que acaben a una paret, voreres a les que no t’hi cap ni el peu, bancs per descansar que et castiguen a menjar sorra o a estar al bell mig d’una pista de petanca... ai, allò que dèiem Ole tu!!! al que va tenir la brillant idea!

Acompanyats per Ara Llibres veureu la ciutat d’una altre manera i el vostre ull crític s’accentuarà, us asseguro que la vostra propera passejada per la vostra zona descobrireu alguna aberració que també podria estar al llibre!

Però bé, sense errors no hi ha aprenentatge i errar és d’humans... l’únic que podem fer és prendre’ns-ho bé!


Si us agraden les novel·les ambientades a Barcelona on la realitat es ficciona de manera magistral, on la veracitat i la documentació en són l’eix vertebrador us heu de rendir a L’hospital dels pobres.

En aquesta gran obra la seva autora, la Tània Juste, ens explica fil per randa la construcció de l’Hospital de Sant Pau.

En un temps convuls on la ciutat batega i es desperta del son dels dies més foscos les muralles medievals que envolten l’hospital de la Santa Creu cauen i mostraran una transició en l’espai arquitectònic sense precedent.

El nou segle està ple de joves arquitectes, metges, infermeres, artistes i ciutadans que ho donaran tot per la ciutat i per afavorir als desemparats.

La construcció es relata d’una manera minuciosa i tan descriptiva que és molt fàcil fer el salt, entrar a la novel·la i fer amistat amb els seus principals protagonistes.

De la mà de Columna descobrim els fils que van moure la construcció d’aquest bell gegant que dorm al bell mig de la ciutat. Un emblema que deixa palès l’ànim pel progrés mèdic, arquitectònic i sobretot l’obertura del pensament i la consciència.


A La puta història de Catalunya de la iaia de la mà de Jofre Martell Camprubí, Oliver Vergés Pons, Pere Mejan Aznar (il·lustr.) i editada per La galera torna la iaia més irreverent de la nostra historia.

"Aquests joves d'avui en dia no sabien ni cardar un ou ferrat fins que vaig escriure el llibre de les putes receptes. Sí, ara ja saben cuinar però estan tan empanats que no tenen ni puta idea d'història de Catalunya. Ni Guifré el Pilós, ni el Felip de Can Felip, ni el timbaler del Bruc, ni la mare que els va parir. Re, no en tenen ni idea! I qui els hi ha d'explicar? Au, servidora, que ja hi era quan els romans van fundar Tarraco, no et fot! Bueno, què hi farem, Catalunya em necessita. Però primer deixeu-me anar a tancar el foc, que encara se'm cremaran les llenties, cagontot!"


En aquest llibre la iaia t'explica com s'ha cuinat la història de Catalunya, els ingredients i el temps de cocció, la gent que hi ha posat pebrots, els episodis més picants, les escenes de sang i fetge, els xoriços més impresentables... En fi, la nostra història explicada des de la cuina per una mestra en dir les coses per seu nom, joder!


La vinya i el vi a Catalunya ofereix un panorama complet de tot l'univers humà, social, econòmic i cultural creat a l'entorn del conreu de la vinya, el procés del raïm i l'elaboració i la comercialització de vins i caves arreu de Catalunya. L'escriptor i periodista Jordi Llavina és un gran coneixedor d'aquest sector, que té una llarga tradició al nostre país, amb vinyes i cellers en bona part del territori català.

El llibre presenta una selecció fotogràfica extraordinària, resultat d’una àmplia recerca en arxius particulars i públics. Moltes de les imatges són, doncs, inèdites i capten moments de la vida quotidiana de les petites i grans famílies que han treballat en aquest sector agrari i industrial.

Angle editorial ens enriqueix amb la bona vinya.

Entrevista Xavier Bosch



Avui estem molt contents i volem celebrar la literatura compartint la darrera novel·la d’en Xavier Bosch, amic de la casa i autor de la trilogia de novel·les del periodista i investigador Dani Santana: Se sabrà tot (Premi Sant Jordi 2009 i llibre més venut del 2010), Homes d’honor (2012) i Eufòria (2014).

 

Fa un gir a la seva prosa i ens recomana Algú com tu, una novel·la on l’amor més pur i alhora passional marcarà la vida dels nostres protagonistes d’una manera profunda i transgressora per les seves maneres de concebre i sentir la vida.
 

En aquesta novel·la guanyadora del Premi Ramón Llull d’enguany descobrirem l’affair del Jean-Pierre, un galerista d’art lliure d’esperit que és tot el contrari de la Paulina Homs, una dona tradicional i de vida tranquil·la que només es preocupa pel benestar de la família i aquells que l’envolten.

Serà un xoc de trens, dos mons oposats que obren la finestra per deixar traspassar la llum i la pau d’un cor que batega al mateix ritme i mogut per la mateixa passió. 

Un gran relat d’amor que es construeix a partir dels bocinets de historia i les cartes que la Gina troba i s’entossudeix a unir com si es tractés d’un trencaclosques. 

Amb aquesta novel·la que ens ha ofert Planeta reconec que m’ha emocionat i ha traspassat els fils de la meva emotivitat, és d’aquells llibres que t’agrada llegir sense que et mirin per poder deixar anar la teva imaginació i si ha de caure una llàgrima, doncs que caigui amb llibertat.

Alliberador, preciós, sensible, subtil, sense caure als clixés... què més es pot demanar?

Donem-li el torn de paraula i que ell mateix es presenti:

A part de crear grans formats audiovisuals com l’APM, El món a Rac 1 o El gran dictat i estar al capdavant del diari Avui i del programa Àgora de TV3 veiem que segueix repartint el seu temps entre la seva tasca a l’Ara amb el món de la narrativa. Vostè es considera més escriptor o més periodista? Jo em considero periodista. L’excitació addictiva que sento quan una font m’explica alguna cosa em recorda que sóc tafaner de mena. La necessitat vital d’explicar-ho als meus conciutadans, m’ho torna a recordar... Però al capdavall, quan m’ho passo millor és, sol, al despatx, creant històries de ficció que, a sobre, tenen repercussió i sembla que majoritàriament agraden. No sé que sóc, però sóc un afortunat.


Com ha estat publicar una novel·la sense el seu personatge talismà, en Dani Santana? Li ha fet una certa por o creu que el seu públic és fidel a les seves produccions? Mai cap por. Només faltaria que els escriptors també tinguéssim por a l’hora d’escriure. Prou complicada que és la vida. Volia, precisament, fugir del Santana. Si cal, ja tornarem a treballar plegats esbrinant algun cas truculent d’ara i aquí. Però volia deixar-lo descansar, demostrar-me que no volia ser un autor d’un sol personatge i, sobretot, sorprendre als lectors. Sorprendre és la paraula clau.


L’esperit detectivesc d’en Dani segueix viu a la novel·la? Creu que a la Gina l’ha dotat del sentit curiós del periodista o ha estat un factor involuntari? Volia, de totes totes, que Algú com tu fos tingués, també, una vessant de misteri. Aquí no s’investiguen crims sinó algun fet amagat, sentimental, que trasbalsa la vida de la filla que investiga els cinc dies de la seva mare a París un  parell d’anys abans de morir jove.
 

Per nosaltres és tota una genialitat crear una historia arran d’unes cartes. Com ha estat el procés? Les va esbossar per poder fer la novel·la o les anava modificant al llarg del procés narratiu per tal que tot sortís rodó? La primera carta la vaig escriure bastant aviat tot i que, a la novel·la no arriba fins a l’últim terç. Saber com escrivia el Jean-Pierre em donava el to del personatge i, també, em permetia decidir coses que els dos enamorats feien junts a París. Eren pistes, itineraris que em van servir per anar-hi teixint la història al damunt.
 

Vostè és força actiu a les xarxes socials com twitter on comparteix amb els lectors part de la seva trajectòria. Com imagina aquesta novel·la en temps de twitts i wassaps en lloc de les romàntiques cartes? Sens dubte, seria una novel·la diferent i una relació amorosa diferent. Ara mateix no me la puc imaginar. L’any 81 a París es pagava amb francs francesos i no hi havia internet, ni telèfon mòbil ni cap altre giny d’aquests que han canviat la comunicació de dalt a baix. 


Creu que a la quotidianitat també hi ha amors que amb tan sols quatre dies et canvien tota la vida? Dante va veure Beatriu un sol dia, no es van dirigir la paraula, i va quedar tan enamorat que va escriure la Divina Comèdia. Et sembla poc?
 

Què en pensa de l’amor? Que és la gran il·lusió. La palanca que mou el món. La certesa en un temps de massa incerteses. L’amor és la resposta, diu algú dins la novel·la.
 

Quan el vàrem entrevistar per “Eufòria” ens va dir: “A l’última fira de Frankfurt, en un simposi d’editors, van debatre sobre la literatura en temps de crisi. I van concloure que hi ha dues menes  de literatura que funciona en aquests moments. D’una banda, la literatura rosa, que ajuda a evadir però que jo, de moment, no la sé conrear. I, de l’altra, la literatura de denuncia. Em fa l’efecte que Eufòria té aquesta virtut, que és una novel·la que sacseja i provoca, per les trames que denuncia.” Aquesta novel·la la cataloga com a rosa? No. Les etiquetes sovint tenen una funció reduccionista i, sovint, pejorativa. No tinc res contra les novel·les de gènere, però poder-les fer has de saber les fórmules d’aquell gènere determinat. Jo no he escrit ni novel·les negres ni novel·la rosa. En cada moment he explicat la història que em venia de gust. Una trama que s’aguantés per sí sola, que mirés d’atrapar el lector i que fos rodona per sí mateixa. Els colors són adjectius, en aquest cas, que em semblen prou balders.
 

Sovint convidem als lectors a llegir les novel·les amb una determinada música i creiem que des del punt de vista de la Paulina seria el mític “Rien de rien” de la meravellosa Edith Piaf i potser “La vie en rose” d’ella mateixa per emmarcar els dies en que els joves es varen trobar. Vostè quines suggeriria? Recomano, igual que fa el Jean-Pierre amb la Paulina, “La Bella molinera” de Schubert, les 20 cançons d’amor que van derivant cap al dolor. La veu d’un baríton i un piano. Hi ha alguna cosa millor al paradís. 




Com es planteja la diada de Sant Jordi d’enguany? De la millor manera possible. Anant d’una paradeta a una altra, atenent els lectors que vulguin fer confiança a aquesta història de dues dones, dues ciutats i dos moments. Dedicant-los el llibre a la persona estimada i veient la il·lusió que tots portem als ulls en el millor dia de l’any. 

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

Mataries per una bona frase? No la respondré si no és en presència del meu advocat.


Moltíssimes gràcies pel seu temps i li desitgem de tot cor que aquesta novel·la li reporti una gran satisfacció i un gran èxit.