Ens
apropem a Sant Valentí i per això Editorial
Les Hores ens presenta una novel·la que en un títol que ens recorda una
època dolça amaga un regust agredolç, potser el Primer amor disti molt del que esperem.
No
havia llegit fins ara a Gwendoline Riley
i he de reconèixer que m’ha deixat, no sé ben bé quina paraula fer servir,
estorada, sorpresa, impactada, si suposo que totes aquesta i alguna més.
Abans
d’entrar en matèria m’agradaria parlar de la bellesa de la seva prosa marcada
per la senzillesa i claredat davant d’un tema que no és fàcil de relatar amb la
capacitat de crear un vincle real entre la protagonista i el lector.
Diàlegs
punyents, àcids i ràpids donen un dinamisme a una historia que gira al voltant
de l’amor tòxic, de la relació entre la parella i com aquesta en certs moments
va canviant dins d’una atmosfera molt tancada i claustrofòbica.
No
és només l’ambient el que dona aquesta sensació, sinó que són els propis
personatges els que viuen tancats dins de si mateixos, atrapats en les seves pors
i a l’hora seduïts per l’altre.
Viurem
a la pell de la Neve amb qui descobrirem el seu passat i el seu present, la
relació amb els seus pares i com ara viu amb l’Edwyn, un home més gran que
ella. Una relació evocada al fracàs i que descobrireu en una batalla dialèctica
on regna entre ells el mal rotllo per ambdues parts.
Sembla
que quan un estira de la corda l’altre encara estira una mica més en sentit
contrari.
Com
molt bé diu la contraportada: “ I no podem deixar
de preguntar-nos: això també és una historia d’amor?”. La veritat és que
en certa manera si que ho és però molt mal gestionada arribant a transformar-se
en quelcom tòxic i aniquilant.
Viatjarem
amb la Neve i en el fons farem amb ella un viatge introspectiu sobre la seva
vida, sobre el seus amors i sobre la seva vida. La història d’un principi i
d’un final, d’una continuació i d’un nou principi.
Aquesta
novel·la brilla en part per la tasca de traducció d’Àfrica Rubiés Mirabet qui s’adapta a les situacions i estils
lingüístics.
No
us explicaré més sobre la trama ja que l’heu de llegir però m’agradaria
reflexionar un moment sobre la portada, que segueix l’estil de l’editorial però
que en aquest cas m’ha cridat l’atenció.
Una
màquina d’escriure, ara en diríem “antiga” amb un paper arrugat on potser els
protagonistes volen escriure la seva història però no quedarà bé ja que el
paper que els farà de base ja està fet malbé.
