Entrevista Vicenç Pagès Jordà

Des de La Petita Llibreria ens agradaria apropar-vos la figura de Vicenç Pagès Jordà, el mereixedor del Premi Sant Jordi 2013. 

Un gran home del que fins ara podíem gaudir de la seva saviesa, de la seva professió i de la seva passió per les lletres, que de la mà de Proa ens presenta “Dies de frontera”.

Una obra mestra que us suggerim que no us la perdeu doncs us veureu sorpresos per una prosa summament àgil, amena i una gran fotografia sobre l’actualitat i els rols socials canviants dels nostres temps.

Així doncs, abordem aquest viatge amb l’autor sota l’advertència de que aquesta lectura és extremadament addictiva!

Des del seu punt de vista, què és més fàcil, fer critiques o rebre-les?

El que és fàcil és insultar: fer una crítica requereix un temps, una feina, una anàlisi. Però el més fàcil de tot és rebre-les.

Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperava?

Quan vaig arribar al Teatre Kursaal de Manresa la Nit de Santa Llúcia, i el vaig trobar ple de gent.

A qui admira com a lector?

Els meus autors preferits són els que han escrit llibres diferents sense deixar de ser identificables. N’hi ha tants que només n’esmentaré tres que comencen per B: Charles Baudelaire, Julian Barnes, Giorgio Bassani.

I com a escriptor, a qui li agradaria arribar? A alguna persona en concret? A algun personatge de la nostra societat pintoresca?

Com a escriptor he arribat més lluny del que esperava. Ara només aspiro a una decadència passadora.

Creu que és certa la màxima “És narrant que ens narrem”?

Sens dubte.

Les noves tecnologies i la societat accelerada ha canviat la nostra manera de comunicar-nos, creu que a cada època ens “narrem” de  maneres diverses? Canvia només el mitjà o transformem el missatge?

Cada època té la seva manera de narrar pròpia. L’objectiu de l’escriptor és trobar-la.

Ha estat fàcil posar-se a la pell d’un home i una dona tan diferents i amb unes mentalitats tan ben treballades?

Em temo que els personatges són projeccions: duen la vida que hauríem dut si no ens hagués tocat la nostra.

D’entre els múltiples temes que tracta, m’ha sobtat el tracte a l’adolescència. Li agradaria tornar a viure-la amb el coneixement i bagatge vital que ara posseeix?

Aquest és el tema d’un conte que vaig publicar l’any 1999 en el recull En companyia de l’altre. El conte es titulava El captiu i acabava, ara que hi penso, d’una manera massa optimista.

No volem desvetllar el motiu de la fugida, per tal que els futurs lectors gaudeixin com ho hem fet nosaltres, però si que podem preguntar si no li ha fet por escriure sobre temes de tan rabiosa actualitat i que poden generar controvèrsia?

Sempre escrivim sobre l’actualitat, encara que no ho sapiguem. No busco la controvèrsia, sóc més ambiciós: aspiro a crear felicitat en els lectors. 

Creu que realment podem extrapolar aquests personatges i pensar que els homes i les dones som tan diferents?

Som diferents tots, homes i homes, dones i dones... La majoria de les persones són diferents d’elles mateixes al llarg del dia.

Creu que hi hauria d’haver un curset per entendre’s en parella o per ser pares?

Ja hi és: s’anomena vida i és ple de suspensos i -encara pitjor- de repetidors.

Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres al llibre explicant els propers anys, que li agradaria escriure?

Si m’hagués agradat, ja ho hauria fet. He acabat on creia que calia. Si algú vol continuar, endavant.

Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?

P- ¿És cert que vostè havia de néixer el dia que van matar John Fitzgerald Kennedy però, potser espantat per l’enrenou, ho va ajornar fins a la Nit de Santa Llúcia del mateix any?

R-Sí.