Avui estem d’enhorabona doncs una de
les dames de les lletres catalanes actuals amb més carisma, personalitat i un
sentit intimista espectacular torna amb la seva darrera obra titulada El plagi i ens en vol fer cinc cèntims.
¿Què recorda la nostra ment? ¿Què
amaga la nostra ànima?
Acompanyats per la Sílvia Romero i Olea, a la novel·la
farem dues grans amigues, la Carme i l’Àngels, una dona de postguerra i una
dona del temps actual. Dos pols oposats que es reconeixeran l’una en l’altra
per les seves grans virtuts i alguna de les seves ombres.
Proa aposta per una gran història
que uneix dues dones ambicioses que s’assemblen molt més del que es pensen.
De l’autora Sílvia Romero i Olea ja hem llegit “Amor a sang freda”, “Ànima
mesquina”, “Júlia M.”, “Iskander, un viatge a la màgia dels llibres”, “El camí
del Bandama Vermell” i “Foc grec” però crec que ja és hora que els nostres
lectors gaudeixin d’una entrevista on ella mateixa es presenti sota la nostra
màxima, que resa “És narrant que ens narrem!”.
Si us sembla, comencem:
Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava
esperant?
La veritat
és que aquest descobriment encara no l’he fet. Més que pensar que el món de les
lletres m’està esperant, m’agrada pensar que jo bec d’ell, que m’alimenta i,
això sí que ho puc ubicar cronològicament, m’agrada pensar que des de ben
petita, quan tenia uns vuit o nou anys i començava a inventar-me històries,
vaig entendre que una part de la meva vida havia d’avançar, obligatòriament, en
paral·lel al món de la literatura i l’escriptura.
Si poguessis compartir un te de mitja tarda amb algun
autor (viu o mort) amb qui ho faries? Per quins motius?
Suposo que
si aquesta mateixa pregunta me la feu demà, demà passat, o en qualsevol altre
moment, contestaré alguna cosa diferent. Perquè la llista d’autors que per a mi
són una referència important, quasi m’atreviria a assegurar que és
interminable. Però us diré el nom dels dos que en aquest precís instant m’han
vingut al cap tot d’una: Mercè Rodoreda i Jesús Moncada. Tots dos són, per a
mi, dos genis de l’escriptura. I estic convençuda que compartir unes hores de
conversa amb ells seria una gran i rica experiència.
Amb les teves obres anteriors
i aquesta queda palès que els humans som encara molt més retorçats i complexos
del que semblem. Com ho fas per mostrar-nos els personatges tan reals?
Sovint
han dit, referint-se a les meves obres, sobretot en novel·la, que jo faig
literatura de personatge. I és que un cop tinc clara la història que vull
narrar i el missatge que vull transmetre, deixo en mans dels personatges tota
la feina. Són ells qui s’han d’explicar i han de mostrar-se. I això ho faig
treballant la caracterització dels personatges fins a la sacietat.
Creus que és a partir de la
duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim
en el nostre dia a dia?
No
sé si la consciència d’allò positiu que tenim només apareix a partir d’aquesta
duresa i adversitat, però sí és ben cert que l’ésser humà necessita els
contrastos, les comparacions, per ser capaç de mesurar en el seu just valor els
elements que donen forma a la seva vida. Repeteixo: no sé si cal que això es
doni sempre en la vida real, però és un recurs que jo utilitzo a bastament en
escriptura i em serveix per emmirallar els personatges.
En aquesta obra ens mostres
dues dones amb unes històries dures i fosques. Creus que la dona és més
sensible al patiment?
No,
no crec que sigui més sensible, però sí crec que és més capaç que l’home de
mostrar enfora aquest patiment.
Creus que seria possible un
món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la contraposició
entre la vida i la mort, allò positiu i allò negatiu?
Sincerament:
en el marc d’actualitat en què ens estem movent avui en dia, penso que un món
sense patiment és una utopia.
Les teves trobades amb la
Maria Dolors Orriols varen desembocar en aquesta novel·la? Què us apropa i què
us allunya de les protagonistes?
Sí.
L’embrió, la gènesi de la novel·la, va néixer gràcies a aquestes trobades. I
sobre què ens apropa i què ens allunya... Tot. I res. Cap dels personatges que
apareixen a la novel·la no és l’àlter ego de la Maria Dolors Orriols. Ni tampoc
meu, tot i que de ben segur hi ha molt de mi en diversos apartats de la
narració. El que sí puc dir és que dins la novel·la hi ha molt de les breus
converses que vaig mantenir amb ella, i aquesta ha estat la meva manera
particular de fer-li el meu petit homenatge.
En quins punts creus que podem
veure el paral·lelisme entre les dues dones? Com va esdevenir el procés creatiu
d’unir dues ànimes tan semblants en temps tan diferents?
El
paral·lelisme entre la Carme Carreras i l’Àngels Riudor, protagonistes de la
novel·la “El plagi”, es troba en l’ambició i el desig de triomfar. I això em
duu a la segona pregunta que plantegeu, perquè la necessitat d’ubicar-les en
temps cronològicament allunyats i diferents va ser, precisament, per mostrar el
contrast entre l’una i l’altra sobre l’origen d’aquesta ambició. La Carme
Carreras s’hi veu abocada per les dures circumstàncies de la seva vida.
L’Àngels Riudor duu el desig d’èxit i fama gairebé integrat en el seu ADN.
Creus que d’existir a la
realitat l’obra de la Carme hauria estat un èxit o un fracàs? Les lletres
catalanes estaven preparades per una autora com ella en aquell moment?
Si
se’m permet ser càustica, crec que el seu hipotètic èxit o fracàs no recauria
només en la qualitat o interès de l’obra, ni en l’instant concret de l’evolució
de les lletres catalanes en què aparegués, sinó més aviat en la comercialitat
de l’obra i en els paràmetres editorials del moment.
El meu avi sempre deia “Hem
perdut tantes coses que fins i tot el record cal perdre”. Creus que la Carme
seria més feliç recordant o oblidant?
No
crec que la felicitat de la Carme Carreras depengui del record o de l’oblit.
Però... aquesta és una pregunta que trasllado als meus lectors ja que “El plagi”,
ara, els pertany molt més a ells que no pas a mi.
La memòria és objectiva o
subjectiva?
Subjectiva.
Recordem els nostres records.
El que fa l’Àngels és deixar
testimoni de la Carme. Creus que la història és passat que vol esdevenir
present?
No
m’ho havia plantejat mai amb aquestes paraules, però suposo que sí. I potser és
una altra manera de sentenciar que la història sempre es repeteix. Una màxima
en la qual sí que hi crec.
Tens més projectes en ment?
Ens en pots dir alguna cosa?
De
projectes en ment en tinc més dels que voldria. Però ho concretaré una mica i
em referiré només a la creació novel·lística. En l’actualitat tinc acabada i
revisada una novel·la on parlo de la incomunicació, de com podem arribar a
conèixer a la perfecció els horaris i activitats d’altri, però ho ignorem tot
sobre els seus anhels, les seves il·lusions... A més, en aquesta novel·la he
aplicat amb més determinació que mai una característica força habitual en les
meves obres: la metaliteratura. I per altra banda estic acabant d’escriure una
altra novel·la on vull plasmar la força de les paraules, tant quan influeixen
en positiu en els nostres actes, com quan ho fan, malauradament, en negatiu.
Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el
que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la
pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?
Més
que una pregunta genèrica sobre la meva obra, o una pregunta concreta sobre “El
plagi”, el que m’agradaria és comentar breument la singularitat i filosofia que
hi ha rere el premi amb què he estat guardonada amb aquesta novel·la. Em
refereixo al Premi El Lector de l’Odissea, una convocatòria on els membres del
jurat són lectors que, a més, col·laboren econòmicament just per poder fer de
jurat. Els lectors, que en definitiva és el col·lectiu a qui jo m’adreço amb
les meves obres, són els qui han llegit i valorat “El plagi” i l’han anat
seleccionant al llarg de diverses fases de deliberacions. Una convocatòria de
concurs literari amb aquest plantejament de respecte vers el lector em sembla
encomiable i tant de bo n’existissin més.
Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot
cor que aquest llibre et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.
Una salutació
cordial,
La Petita
Llibreria
