En
Josep Maria Bunyol és tot un
artista en quant amb els seus llibres
ens fa pujar al Delorean dels records i reviure el bo i no tan bo d’aquells
anys que ens han fet ser com som.
Ens
va fer tornar a la infantesa amb “Jo també veia bola de drac” i ara torna a
l’atac amb Jo també cantava l’Estaca,
un volum que recull els anys seixanta i setanta a Catalunya, una època convulsa
i revolucionaria que pel que sembla va marcar moda i tendència i ara torna de
nou a les nostres vides (llegir entre línies)
No
sé si podré parlar amb la memòria, ja que als seixanta jo no era ni un projecte
ja que vaig arribar a finals dels setanta, així que a part de gaudir com una
criatura del seu llibre ha aprofitat per comentar-lo amb aquells que van córrer
davant dels grisos, que van gaudir amb la música que deia més del que semblava
i viatjaven a mons llunyans amb el Sr. Spock.
Després
de llegir el pròleg incisiu de Josep
Maria Mainat amb un toc irònic, sarcàstic i amb anècdotes ja estem
preparats per descobrir el que ens vàrem perdre i allò que si vàrem viure,
llegir, sentir, escoltar i veure.
Els
seus capítols són “Sempre ens quedarà el Palau”, “ Indis i cristians”,
“Històries per dormir poc”, “Tu ja m’entens”, “Assemblea després de berenar”,
“Delictes de rebel·lió” i “De gossos i collars”, a més d’oferir-nos al final un
qüestionari on jugar amb dates i llocs, tot un encert.
Ara llibres aposta per un jove autor que ens
parla d’una època que ell no va viure en primera persona fins a les darreries
dels setanta i que amb una gran documentació, molt humor i opinions de primera
mà de persones com Carme Ruscalleda, Quimi Portet, Màrius Serra, Anna Veiga,
Enric Calpena, Ramon Maria Calderé i Sílvia Munt.
Un
volum potent, reivindicatiu, amè, divertit i amb un to ple de picardia que us
atraparà des de la primera plana i no el podreu deixar. Tan se val com el
llegiu, tot seguit, buscant capítols, guiant-vos per les imatges que acompanyen
els textos o senzillament obrint-lo a l’atzar i gaudint de cada article per si
mateix.
Mentalment
o no tant, acabareu cantant cançons de Lluís Llach, Serrat, La Trinca fins a
Parxís o els pallassos de la tele, recordareu sèries mítiques com “Bonanza” amb
els germans Cartwright, “Star Trek”, “Perry Mason” o “Ironside”, contes plens
d’aventures com en Tintin o l’Asterix, sense oblidar-nos de les nines de Famosa
com la Nancy, això és gairebé tot, amics el que us puc dir sense destrossar el
llibre.
Un
aspecte a remarcar són els requadres amb l’estisorada de la censura de l’època
i més recentment el fet de la no existència de la plana cent cinquanta cinc.
Bé,
només us puc dir que en aquest llibre hi ha de tot i per a tothom, una píndola
de la memòria col·lectiva catalana que s’ha de prendre de cop. Els efectes
secundaris poden ser eufòria, enyorança i en casos extrems visualitzacions a
Youtube.
Recordar
el passat és bo però que torni a aquestes alçades ....
