Per Àngela Sánchez Vicente
Afortunadament
en el món de les lletres hi ha editorials com la Editorial Les Hores que ens ofereixen obres reconegudes en altres
territoris i que no ens deixaran indiferents.
Són
com rescatadors de tresors que gràcies a la tasca de traducció ens apropen a
grans obres i cultura d’altres indrets per aprendre, emocionar-nos i gaudir en
majúscules de la paraula lectura.
En
aquest cas us presentem l’obra Vam ser
nosaltres i us prometem que és impactant, fotogràfica, descriptiva, sensible,
empàtica... No sé que dir, més que fer la ressenya preferiria estar llegint de
nou els fragments claus de la historia.
Coneixerem
a la Nahid, una dona que frega la cinquantena i rep el diagnòstic d’un càncer.
Aquesta
noticia cau sobre ella acompanyada d’un torrent d’emocions contradictòries i
despertarà velles ferides i una ràbia que l’ha acompanyat tota la vida. És com
un moment en que es planta a fer balanç i ens presenta totes les peripècies que
ha viscut en la pròpia pell i de totes les dificultats de les quals ha anat
sortint a lo llarg del temps.
Sempre
ha sentit que la seva vida era com una pròrroga, com un temps de descompte
doncs sempre ha estat en perill.
A
través dels seus records viatjarem a la seva infantesa a Iran, al seu amor de
joventut amb el Massod i a la lluita per la llibertat a la revolució del 1979.
La
parella van fugir cap a suècia per assegurar-se el futur i donar-li una bona
vida a l’Aram, la seva filla nounada.
Crec
que la força i vitalitat amb la qual està escrita és deguda a la forta empremta
personal que l’autora hi ha deixat. La Golnaz
Hashemzadeh Bonde ha passejat i ha viscut per aquests indrets i ens els
apropa de tal manera que sembla que puguem respirar aquell aire revolucionari,
la victòria, la derrota i els sentiments entrecreuats.
Gràcies
a la tasca de traducció a càrrec de
Meritxell Salvany tenim entre mans un retrat d’una mare de família que ens deixarà
sense alè i sense mocadorats de paper per la seva alta carrega emotiva i
reflexiva.
Realment
hi ha vides que mereixen ser narrades i potser moltes dones s’hi poden
reflectir malauradament.
És
una obra dura, no us enganyaré però us sentireu plens quan l’acabeu. S’ha de
llegir a poc a poc i descobrir sentiments dins d’un mateix.
Coneixeu-la,
acompanyeu-la en les seves memòries i lluiteu amb ella.
No
us en penedireu pas.
