La
cuina de la meva mare és
un llibre de cuina però alhora és un retrat familiar, un llegat que passa de
pares a fills a través del treball, l’esforç i la revisió de les tradicions per
adaptar-les als nous temps.
En aquest receptari editat per Columna, en Joan Roca fa una recopilació de les receptes més meravelloses de la
seva mare, la Montserrat, de la que han après tant ell com els seus germans
Josep i Jordi entre els fogons d’El celler de Can Roca.
Reconegut amb tres estrelles a la guia
Michelin i recentment reconegut com el Millor restaurant del món fa que en Joan
vulgui tornar a les seves arrels, a la cuina de casa, a la família i al caliu.
Personalment, m’encanta la fotografia
que, com a portada, és tota una declaració de principis. Són una pinya i el que
aconsegueixen és amb l’esforç i la tenacitat de tots junts perquè abans que un
equip de cuina són una família on cadascú diu la seva per crear el diàleg
perfecte.
Trobem receptes de tot; entrants,
amanides, sopes, pastes i arrossos, ous, peixos, carns, mar i muntanya,
cargols, postres… ben maridat amb unes suggereixes de rebost i amb uns consells
bàsics de cocció i un homenatge a la base de la cuina catalana més tradicional.
Estructurat de manera ordenada trobem
els ingredients, el procés de preparació pas a pas i el comentari final del
cuiner i autor.
Sens dubte el menjar és un plaer i la
gula un pecat capital però reconec que pels seus arrossos i els seus postres
val la pena temptar-se.
Molts de nosaltres, veurem reflexat en
algun dels plats a la nostre mare, a aquelles olles i aquelles flaires que
només es poden percebre en una cuina familiar en un dia de festa.
Receptes més que fàcils, assequibles
per als amants dels fogons, que farà que la cuina de casa es vegi enriquida amb
el toc de la família Roca. La cuina no deixa de ser transformació constant, un
plat casolà mai té el mateix gust depenent de la mà que el fa, encara que tot
el procés sigui idèntic.
Un receptari molt recomanable, una
molt bona indirecta per a cuiners adormits que no deixen que el seu xef
interior tregui el nas per la cuina, per aquells que pensen que els fogons són
un camp de mines i subsisteixen a base de precuinats, pasta, ous i truites.
Ara que estem en època de crisi i
sembla que el clima social està canviant, tornem a menjar amb els ulls, a crear
una il·lusió per reunir-nos al voltant d’un a taula i compartim l’àpat.
Els nois de Can Roca i la seva
matriarca estaran contents d’aquesta retornada als valors a través de les seves
receptes, a més, s’ho mereixen doncs han estat anys i anys procurant que la
seva idea de cuina triomfés.
Particularment m’atreu molt més el que
ells em presenten que d’altres personatges del món de la gastronomia que al
modernitzar-la tant fa que paladars poc experts no entenguem el concepte i no
ho puguem gaudir.
Com tot el que ells fan, destil·la
professionalitat, treball, perseverança i una gran dedicació als altres. De
moment, procuraré anar fent receptes però sempre somiaré amb el dia que vagi a
dinar al seu restaurant.
