La
rosa groga és l’amistat que es crea entre el que la regala i qui la rep, aquest
color ajuda a poder discernir i discriminar, activa la memòria i ajuda a
organitzar les idees de manera clara.
Per
poder-nos descobrir en la lectura us recomanem:
L’àguila negra, Premi Sant Jordi d’enguany, tracta una història profunda i reflexiva
en la que ens farem molt amics i còmplices del protagonista i viurem els anys
seixanta i setanta d’una manera molt intensa.
En
Marià està a no res de celebrar el seu setantè aniversari i decideix fer un
viatge al passat i recordar tot allò viscut per tal de fer les paus amb el seu
passat i encarar de manera més encertada el seu futur.
Un
punt d’inflexió i una introspecció intensa que batega al ritme d’un cor molt
accelerat i ens recorda que som allò que hem fet, allò que hem desitjat i el
que hem deixat estar.
Agafa
la maleta, encara que no l’omple més que de records, i marxa a un poble nudista
a pensar i alliberar-se dels fets que no el deixen avançar de manera correcta o
lliure.
Moltes
coses que només en Joan Carreras sap
posar en negre sobre blanc i transmetre d’una manera directa i clara,
sentiments, telons de fons que esdevenen personatges principals i una empatia
que et fa enganxar-te a la novel·la d’una manera compulsiva.
De
la mà de Proa podem gaudir d’una
gran obra i d’un gran autor.
Feia
molt de temps que no reia tant, en Daniel
Arbós sap com treure-li suc a la generació jove a la trentena que segueixen
més perduts que un pop en un garatge.
Deu top-models i una boja que
parla sola és un títol que no copsa la bellesa que
s’amaga entre les seves planes i potser si, una mica de la seva bogeria que
s’encomana. Però jo li canviaria el nom per Google, ja que té tot el que esteu
buscant.
Una
obra amb una fina sensibilitat que us apassionarà i no podreu deixar de
recomanar a amics, coneguts i saludats.
Daniel
Arbós posseeix una veu irònica molt fina i polida, la seva prosa és fresca i
molt dinàmica, enganxa al lector des del principi i amb ell patirem però també
riurem. Una obra de ficció inspirada en
fets reals, on és un noi qui pateix d’amor perdut i ens demostra que no tots
són iguals.
RBA La Magrana fa un encert que descol·loca a la llei universal, també coneguda com
Murphy, un autor novell amb una novel·la a l’alçada d’escriptors més versats.
En
El camí dels perfums de Cristina Caboni ens trobarem amb
l’Elena, una jove que no es refia de ningú. Ha perdut tota la confiança i ja ni
tan sols creu en l’amor. Només aconsegueix trobar sentit a la vida quan crea
nous perfums. Fa segles que les dones de la seva família produeixen fragàncies
seguint l’art antic, un do que s’ha transmès de generació en generació. Les
olors els parlen de les esperances ocultes de les persones i són un camí
d’entrada als seus cors: l’iris promet confiança, la mimosa porta la felicitat,
la vainilla protegeix, la ginesta ajuda a no donar-se mai per vençut...
Ara
que el destí la posa a prova, l’Elena sap quin camí ha de seguir. Un camí que
la du a París, a una de les perfumeries més reconegudes de la ciutat. En poc
temps, les creacions de l’Elena destaquen perquè és l’única que sap expressar
els desitjos més profunds. Ella és l’única capaç de crear el perfum adequat per
recuperar l’amor perdut, per superar la timidesa, per retrobar l’equilibri o la
serenitat.
L’Elena,
però, encara no ha aconseguit trobar l’essència que li ha de permetre fer les
paus amb el passat, encarar el futur i acomplir el somni de reobrir l’antiga
perfumeria de l’àvia.
Edicions 62 sap com donar-ho tot
als lectors.
Espasa
Editorial nos vuelve a sorprender
ésta vez de la mano de Carlos del Amor
mediante su incursión en la novela. Su segundo libro, El año sin verano es una delicia, afianzando su éxito tras la
publicación en 2013 de “La vida a veces”.
Carlos del Amor, periodista y colaborador de
radio, nos ofrece un relato vivencial y plagado de sentimiento que no nos puede
generar ningún tipo de apatía. Un relato llano, carente de retórica banal,
donde los personajes son pequeñas cajas de sorpresas que has de ir desenvolviendo
poco a poco.
Nuestro protagonista, un periodista-escritor en
plena crisis de la “hoja en blanco” se encuentra un 2 de Agosto el manojo de
llaves vecinales de la portera de su edificio, totalmente vacío a causa de las
vacaciones estivales. Ni corto ni perezoso, decide entrar una a una en las
casas desnudando secretos, historias de amor e incluso asesinatos.
Según
vayamos ¿cotilleando? descubriremos las historias de unos vecinos que podrían
ser los nuestros propios.
A Com si fos ahir, de la mà de la Teresa Muñoz descobrirem de quina
manera els humans somatitzem a través del cos allò que no ens rutlla
emocionalment.
Això
m’ha fet pensar en que quan no diem les coses amb paraules o gestos és el
nostre cos el que parla... A vegades posem amb paraules coses que el nostre
propi cos nega amb la gestualitat.
La
normalitat és aquella bombolla on podem ser nosaltres mateixos sense
preocupar-nos, la nostra zona de confort que només es modifica si nosaltres
volem i que hi entra aquell que nosaltres volem. És com un espai privat on les
ordres les imposem nosaltres mateixos però sempre pot haver l’amenaça del
trencament d’aquesta normalitat.
El
destí, la vida, les seves pròpies decisions fan que la seva normalitat
s’esfondri i es trenqui... ja no hi ha normalitat... com a molt trobarà una
normalitat modificada.
De
la mà d’Amsterdam podem gaudir i
desgranar una historia que ens frapa, ens allibera de nosaltres mateixos i ens
fa reflexionar sobre la condició humana.
