Editorial Les Hores ens presenta en la seva col·lecció un
nou títol que combina punts crucials de la historia de la humanitat amb una
ficció que en si mateixa té un punt irònic i magnífic quan en realitat amaga
una crítica social i aclaparadora d’un món llunya per a nosaltres però que cada
cop més s’està estenent pel món de nou.
Yewande Omotoso és l’autora d’aquesta historia que
ens presenta exactament el que podríem esperar del seu títol La veïna del costat i encara que a seva
portada vingui tenyida per un verd esperança aquesta trigarà en arribar si és
que arriba en algun moment.
Publicada
inicialment el 2016, ha estat finalista de l’International Dublin Literary
Award i del Hurston / Wright Legacy Award for Fiction, entre altres
reconeixements.
L’autora
ens transporta a la Ciutat del Cap, a un barri benestant on els europeus
estiuegen i pocs hi viuen tot l’any. Amb unes descripcions molt acurades
coneixerem l’ambient, els olors, les rutines i els paisatges Africans.
Les
nostres protagonistes són dues dones de vuitanta anys, un més amunt o avall que
són bàsicament antagonistes, enemigues, no es poden ni veure i això que vivint
porta per porta és molt difícil no coincidir.
La
Hortènsia és una dona negra casada amb un anglès, ha tingut una carrera d’èxit
i ara, un cop jubilada no ha de patir pels diners... però tot i així la seva
vida no és plena, la seva relació amb el seu marit i algunes cosetes més que
descobrireu la fan estar sempre enfadada amb el món, és una rondinaire
professional.
D’altra
banda tenim la Marion una arquitecta jubilada i vídua que ha tingut una vida
plena i d’èxit però ara la seva economia no és com esperava i potser aquells
que estima com els seus fills no seran qui li treguin les castanyes del foc.
La
Marion se sent frustrada tenint una veïna negra, una dona que ella considera
inferior i que en realitat és la seva igual o potser podria ser fins i tot
superior. La Marion es un arquetip dels Sud-Africans blancs que no acaben de
sentir-se còmodes amb ser qui són, dit d’una manera menys políticament
correcte, és racista.
Aquestes
dues dones estan condemnades a conviure i encara que no ho volen reconèixer
senten enveja de l’altra.
Els
seus diàlegs són crus i mordaços però el desenvolupament de la historia és
excel·lent, la prosa de l’autora és senzilla però toca totes les tecles, aporta
un marc sociopolític que en certa manera es transforma en personatge.
Aquest
llibre és una eina didàctica i de discussió per comprendre temes sobre la raça
i l’apartheid.
S’ha
de reconèixer la tasca de traducció d’ Àfrica Rubiés Mirabet qui aconsegueix
que l’obra no perdi la seva essència.
Aquí
us en deixo les seves primeres planes...
