Entrevista Vicenç Villatoro

Per Àngela Sánchez Vicente

Pel meu cos corre sang andalusa i catalana i el meu cor batega amb la mateixa intensitat tant si està escoltant una Salve Rociera o el Virolai, m’agrada l’olor a tarongers florits i els patis cordovesos d’on el meu pare va néixer, però alhora em colpeix la serra de Montserrat i la Barcelona natal de la meva mare.

A casa mai hi ha hagut problemes per entendre i viure en aquesta dualitat, tot i que, s’ha d’entendre el fet migratori que va portar el meu pare a Barcelona quan era tan sols un nen, el xoc cultural (encara que va ser mínim) que va provocar el casament del pare amb la mare i com al dia a dia anàvem acollint tradicions d’ambdós territoris i d’ambdues histories creant la nostra pròpia, única  i intransferible.

En una època de banderes i d’identitat sempre he entès que potser s’ha de viure per entendre-ho o bé documentar-se. Amb l’obra d’ Un home que se'n va he vist imatges dels meus avantpassats i de com poc a poc som catalans però amb un llegat molt extens al darrera.

L’autor, en Vicenç Villatoro explica de manera magistral com el seu pare va abandonar les terres andaluses, que el va motivar, el motiu de la tria del destí, l’arribada i un periple que no va ser gens fàcil.

De la mà de Proa i labutxaca podem gaudir d’una obra narrada en primera persona i en que la documentació és tan didàctica que ens fa sentir en la pell dels que ho varen deixar tot per la seva veritable pàtria: la seva família i el benestar d’aquesta.

Li cedim el torn de paraula i que ell mateix es presenti als nostres lectors:

Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperaven? No sé si m'esperaven o les vaig sortir a buscar! En qualsevol cas, entorn dels quinze anys jo devia decidir per intuïció que em relacionaria amb la pròpia vida i amb el meu temps a través de l'escriptura. és a dir, que per a mi viure i escriure esdevindrien la mateixa cosa, les dues cares de la moneda. A partir de llavors, he anat escrivint al fil de la meva vida i la de la gent que he tingut a prop, no pas perquè aquestes vides em semblessin necessàriament excepcionals -potser totes ho són-, sinó perquè em sento i em vull escriptor.

Amb la seva obra tenim a l’abast molta documentació sobre el fenomen migratori espanyol més important. Com va ser el procés de documentació? Llarg i apassionant. De fet, és un procés que neix d'una mancança. Decideixo escriure la història del meu avi. I m'adono que no en sé gairebé res, que la memòria familiar d'abans de l'arribada a Terrassa és escassa i selectiva, que aquella generació no vas voler explicar als fills i els néts els episodis més dramàtics i més decisius de la seva vida, especialment els que es vinculen a la guerra, la revolució, la condemna a mort, la presó. I, per tant, com que no hi ha gaire memòria directa, apart d'algunes fotos, he d'anar a buscar documents allà on en trobi. Sabent a més que els papers mai diuen ben bé la veritat. I menys quan són d'un consell de guerra de l'any trenta nou.

La seva obra és la biografia d’una gran família, és més fàcil escriure sobre una altre persona o escriure sobre un mateix? Sempre escrius sobre tu mateix, sobre allò que et preocupa, sobre allò del que tens por o d'allò que desitges, però de vegades hi poses el camuflatge d'una història de ficció, en un altre temps i un altre espai, i de vegades deixes que surti la teva circumstància. Segurament és més complicat escriure sense màscara, o sense voler-te posar gaire màscara.

Creu que la màxima “És narrant que ens narrem” cobra una especial importància en aquest relat? Sí. Exactament tal com ho dius: una especial importància. Importància en té sempre. Però en aquest cas és especial.

Com creu que hauria estat la història si el seu avi no hagués vingut cap a Catalunya? Jo crec que venir a Catalunya (o si es vol, marxar de Castro) és el resultat de la seva història. De tota la seva vida anterior. Però ell va venir amb seixanta anys. Molt gran. Per tant, més que una vida nova a Catalunya, jo crec que venia a buscar el descans, la calma, l'anonimat. I una vida diferent per al seu fill, el meu pare, que en tenia vint. La vida que hauria estat radicalment diferent sense l'arribada a Catalunya és sobretot la del meu pare. i la meva, es clar: jo no hi seria.

Ha estat fàcil despullar els seus records davant els lectors? Fer-ho no és difícil. El més complicat és decidir que ho faràs. és a dir, que t'enfrontaràs al passat, el teu i el de la teva família, surti el que surti. Que l'objectiu del text no és fer més bonic el passat, maquillar-lo per millorar-lo, sinó entendre'l o intentar-ho. Això és el més complicat. La decisió. El to que vols marcar-te. Les incògnites. La demanda de sinceritat, fins allà on puguis.

La seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Vostè viu de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps? Va lligat. Inevitablement. I com més gran et fas, més te n'adones. De jove, tendeixes a pensar que el món va començar quan tu vas néixer i que s'acabarà quan et moris. De gran, t'adones que vés de més enllà del teu naixement, potser perquè esperes durar més enllà de la teva mort. potser invertim en mantenir vius els avis perquè esperem mantenir-nos vius en els néts!

A qui admira especialment de la seva família? A tothom. Perquè no hi ha amor sense admiració. I tampoc no hi ha del tot admiració sense amor. Per tant, als avis, que van viure amb intensitat, amb conviccions i amb tragèdia. Als pares, que van viure un temps gris, com a víctimes de coses que no entenien i que no havien fet ells. Als fills, que han esdevingut persones millors que jo. A tots. però si hagués de triar algú, potser diria que al meu pare. Per positiu (més que no pas jo).

Si pogués fer un viatge en el temps i l’espai, amb qui de la seva família li vindria de gust fer un àpat? Que li preguntaria si pogués parlar amb ell avui mateix un cop publicat el llibre? Al fil del llibre, amb el meu avi Vicente Villatoro Porcel, perquè mentre escrivia m'anaven sortint preguntes que ningú no em podrà mai respondre. Potser ell tampoc no en tindria ben bé les respostes, però en tindria una aproximació. Però si no hi hagués el llibre pel mig, em costaria molt triar. Amb tots els morts tenim preguntes pendents.

Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres al llibre explicant els propers anys, que li agradaria escriure? No ho sé. Poca cosa. Els temps feliços són poc emocionants narrativament. M'agradaria que el meu futur, els dels meus fills i els dels meus néts fos feliç, a risc de no tenir res sobre què escriure! (Allà d'Anna Karenina: les famílies felices no tenen història).

Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?

I si anessis a parar a una illa deserta sense llapis ni paper? Escriuria amb un ganivet a les fulles de les palmeres. O en sortiria nadant. I no en sé gaire, de nadar.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i les seves paraules. Per nosaltres és tot un goig poder apropar al públic lector a un escriptor que ens ha sorprès tant!