divendres, 31 de juliol del 2020

Entrevista Ignasi Aragay


De ben segur que tots nosaltres que ens trobem aquí per parlar de llibres hem aprofitat el confinament i la desescalada per llegir i llegir.
Per mi, sense cap mena de dubte El món us espera ha estat una bufetada de realitat coberta amb un sospir d’esperança que m’ha encantat i desitjaria que tot el jovent el llegís i pensés en aquest estiu tan atípic.
En aquesta obra, l’autor escriu una Carta als fills plantejant-se el futur.
Si, som joves i ens sembla que res no ens pot passar. Estem a l’època ideal per somiar i ser el que volem però hi ha moltes coses de les que s’han de parlar i molts temes que s’han de posar damunt la taula.
A l’obra escrita per l’Ignasi Aragay arribem a posar paraules als espais on a vegades costa anomenar les coses pel seu propi nom. 

Diuen que estimar també és difícil però si aprenem a deixar volar i alhora a crear motius per tal que tornin es creen vincles sans i forts que esdevenen indestructibles.
Gràcies a l’aposta d’Empúries per aquesta àgil i punyent obra podreu créixer emocionalment i pensar... Pensareu molt, us ho garantitzo... Però senta molt bé!
Ara és el moment de donar-li la paraula la autor:
Quan vas sentir que el món de la informació i de les lletres t’estava esperant? De petit ja llegia molts diaris, com el meu pare. En diferents èpoques, segons els que hi havia a casa o a casa els avis, l’Avui, el Diari de Barcelona, El País, El Correo Catalán, La Vanguardia, El Noticiero Universal... La literatura també va entrar aviat a la meva vida, primer amb la col·lecció Els Grumets de La Galera i després, a partir de l’adolescència, ja amb obres més serioses, començant per ‘Cient años de soledad’, de Gabriel García Márquez, que va ser la meva entrada a la gran literatura.
Per a tu la paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? Em considero més periodista que escriptor. I més lector que escriptor. Però l’escriptura, a causa de la meva professió i de la meva afició a la lectura, la porto dins, és la manera com millor m’expresso.
Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes? No t’ho sabria dir. Soc molt tastaolletes. M’agrada molta mena de literatura i d’assaig. Em guio més pels temes que per l’estil. No soc crític literari. La meva llista d’autors preferits seria molt llarga i diversa, des de Montaige fins a Maigret. No ho sé, no vull fer llistes perquè en quedarien massa fora.
Un llibre que t’hagi inspirat és... Molts. Alguns: ‘Memòries d’Adrià’, ‘La vieja sirena’, ‘Camí de sirga’, ‘Obabakoak’, ‘Assaig sobre la ceguesa’, ‘La insostenible lleugeresa de l’ésser’, ‘Elogi de la follia’, ‘La utilitat de l’inútil’, ‘Sapiens’, ‘El rastre blau de les formigues’... En fi, molts.
A la teva obra referencies a grans filòsofs, pensadors, escriptors, etc. Imagina que pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans figures. A qui convidaries? Montaigne i Erasme, grans representants de la modernitat humanista.
En aquesta obra hi ha un fort lligam entre passat, present i futur a mode de generacions, creus que el present és passat que vol esdevenir futur? Creus que molts pares volen veure ens els seus fills un reflex de les seves vides o que aconsegueixin el somni que ells no van aconseguir? El passat forma part sempre del nostre present. Ens acompanya. Fins i tot quan a algú se li mort el pare o la mare, el seugueix sentint proper. Els records també ens conformen, ens modelen... El que hem de voler per als fills és que siguin ells, que es contrueixin com a persones i agafin de nosaltres el que vulguin i descartin el que vulguin. Sempre hi haurà una certa continuïtat i una certa ruptura. La relació peres-fills respon a la dualitat d’un amor incondicional i un inevitable tall generacional. Les dues coses dialoguen.
Quines qualitats teves veus emmirallades en els teus fills? En tinc tres i són ben diferents entre ells. L’únic que els demano, tal com es reflecteix la llibre, és que pensin i estimin. No és diré què han de pensar ni com ni a qui han d’estimar. Si en això em fan una mica de cas, ja em donaré per satisfet.
I en què t’assembles als teus pares? No ho sé. Als meus pares, en tot cas, els agraeixo la llibertat que sempre em van donar per triar el meu camí a cada moment. I el suport per ajudar-me a sortir de la timidesa malaltissa que tenia de petit.
Creus que tots som resultat del nostre passat i de les generacions que ens han precedit o som persones totalment noves? Som fruit de la interacció entre l’herència rebuda i les nostres tries personals. Som individus singulars i som individus socials, i per tant també familiars. Al món no hi faríem res sols, no tindria res sentit. I tanmateix, som únics. Quan més gran et fas més mires enrere i recuperes o recrees el teu passat, però ho fas en funció no de qui eres, sinó de com t’has construït.
Creus que a la confecció de la pròpia vida pesa més la herència genètica o el medi on es creix? Pesa molt la cultura. Moltíssim. El caràcter és el destí, sí, però l’esperit de superació, l’entorn, les oportunitats, l’atzar també són decisius.
T’agradaria ser avui jove o prefereixes la teva època? Com creus que series? Et modificaria la manera de pensar i actuar? Cada època té les seves dificultats i les seves avantatges. En la meva joventut, a Catalunya i Espanya vivíem un cert optimisme històric col·lectiu fruit del final de la dictadura i l’inici de la democràcia. Allò va ser tant perillós com bonic i interessant. Cada època té les seves lluites, els seus ancoratges ideològics...
Què creus que és el millor i el pitjor de ser jove avui en dia? El millor, les oportunitats per conèixer món, per viatjar, per connectar amb moltes realitats diferents. El pitjor, potser la dispersió, l’acceleració vital.
L’amor paternofilial per nosaltres no té límits. Com el descriuries tú a aquest sentiment tan complex? És un lligam molt fort, molt irracional, molt bell. No es pot raonar. Com deia Pascal, "hi ha raons del cor que la raó no entén". I alhora a vegades, especialment en l’adolescència, quan ells comencen a marcar distàncies, et fa adonar de la dificultat d’estimar els qui estimes. L’amor demana passió i dedicació a parts iguals. És més fàcil l’odi.
Quina creus que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? The Mission, del Morricone.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? No m’agrada gaire la divisió entre escriptors mediàtics i no mediàtics. N’hi ha de suposdament mediàtics que són molt bons i viceversa. Jo mateix podria ser qualificat de mediàtic, surto dels mèdia. En fi. La cosa està prou repartida.
Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten? No crec que això influeixi gaire. La feina de l’escriptor bàsicament és solitària, és un diàleg amb un mateix.
Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots respondre?
La pregunta més essencial: quin sentit té la seva vida? Com creia Txéhov, la vida en realitat no té sentit. Per què cau la neu? No té sentit. Però si vol, cadascú li pot donar un sentit molt bell a la seva. El sentit de les nostres vides és donar sentit al que no en té.

Moltíssimes gràcies pel teu temps i les teves lletres.
Et desitgem l’èxit que mereixes amb aquesta obra.
Àngela Sánchez Vicente

dijous, 30 de juliol del 2020

El món us espera


Per Àngela Sánchez Vicente

De ben segur que tots nosaltres que ens trobem aquí per parlar de llibres hem aprofitat el confinament i la desescalada per llegir i llegir. 

Encisar-nos amb novel·les que ens han marcat, descobrir nous autors i nous gèneres, pensar, recomanar obres i alhora rebre recomanacions però gairebé tots tenim el llibre que ens fa pensar en aquests dies més introspectius i de reflexió.

Per mi, sense cap mena de dubte El món us espera ha estat una bufetada de realitat coberta amb un sospir d’esperança que m’ha encantat i desitjaria que tot el jovent el llegís i pensés en aquest estiu tan atípic.

En aquesta obra, l’autor escriu una Carta als fills plantejant-se el futur.

Si, som joves i ens sembla que res no ens pot passar. Estem a l’època ideal per somiar i ser el que volem però hi ha moltes coses de les que s’han de parlar i molts temes que s’han de posar damunt la taula.

La digitalització, la connexió o desconnexió que ens aporten les noves tecnologies, els nous models de família, l’acceptació de l’altre tal i com és, evitar els extremismes, analitzar el que ens atrau i el que es crea repulsa.

A l’obra escrita per l’Ignasi Aragay arribem a posar paraules als espais on a vegades costa anomenar les coses pel seu propi nom.

Diuen que estimar també és difícil però si aprenem a deixar volar i alhora a crear motius per tal que tornin es creen vincles sans i forts que esdevenen indestructibles.

Què podem fer per deixar el món millor de com l’hem trobat?

Tantes i tantes propostes que no us vull desvetlla per tal que les desgraneu i reflexioneu vosaltres mateixos.

En aquesta obra breu, directa, amb un to pausat i comprensiu veurem un debat entre dues o tres generacions en la que allò après de manera sensible aflora i ens convida a ser sempre millors.

M´ha agradat el seu to realista i positiu. 

Masses vegades hem sentit els joves que no tenim massa futur o que el que ens espera és un món molt capgirat.

Com serà el futur no ho sap ningú però nosaltres encara podem decidir quin tipus de persona volem ser i quins vincles crearem.

Gràcies a l’aposta d’Empúries per aquesta àgil i punyent obra podreu créixer emocionalment i pensar... Pensareu molt, us ho garantitzo... Però senta molt bé!

És l’obra ideal per joves i pares, gairebé de lectura obligatòria per escurçar i apropar a les generacions en un projecte unitari.

Us hi animeu?


dimecres, 29 de juliol del 2020

Territorio de luz


Hoy os quiero presentar uno de los últimos títulos que he leído y aunque es una novela corta, con un tempo pausado y una prosa directa, tiene la capacidad de quedarse en el alma del lector de manera sutil pero profunda.

Ganadora del prestigioso Premio Noma y publicada en 1978, Territorio de luz es una de las novelas japonesas más reveladoras e influyentes de las últimas décadas. Una historia tierna y a la vez inquietante sobre el abandono, el deseo y la transformación, que Margaret Drabble consideró equiparable en calidad a cualquier obra de Virginia Woolf.

Yuko Tsushima nos presenta a una protagonista sin nombre, una madre joven a la que el marido abandona y ella ha de hacerse cargo de la pequeña de casi tres años.

El marido controlador le busca un nuevo piso pero a ella no le gusta ninguno así que ella sola busca y encuentra uno en un cuarto piso de un edificio de oficinas donde todo son ventanas.

Recordemos que estamos hablando de una sociedad patriarcal arraigada donde la mujer es sumisa y el hombre ostenta el poder, aunque este primer punto de inflexión y de libertad abre un camino a nuestra protagonista.

Una historia donde no hay detalles nimios, la autora no da puntada sin hilo y nos presenta la maternidad como algo real, con sus noches en vela, las obligaciones que conlleva y las dificultades de hacerlo todo sola, aquí ser madre no es todo de color de rosa y con lacitos, es realidad vivida por la protagonista.

Una joven madre que pasara de sentirse culpable ante su vida a evolucionar, transformándose en una mujer que quiere romper con el dominio que los demás ejercen sobre ella ya sea la profesora de la guardería, los vecinos o aquel que se crea con derecho a hacerlo.

Doce capítulos cortos, doce meses de un año donde la luz que entra por sus ventanas proyecta más de una sombra, donde la luz simboliza mucho más de lo que parece y a su vez muestra el interior de un hogar y de un alma.

Una historia que no os dejará indiferentes, una vida en evolución que nos presenta Impedimenta y que os cautivará con el relato real de la maternidad.

Aquí os dejo su primer capítulo, no dejéis escapar la oportunidad de ver a través de sus ventanas.


dimarts, 28 de juliol del 2020

Audiolibros Disney


Hoy os queremos proponer una alternativa mágica para los más pequeños de la casa y no tan pequeños, para aquellos Peter Pan que no quieren crecer y guardan un rinconcito de su alma a la magia del mundo de Disney.


Planeta DeAgostini y Altaya nos presentan una colección de audiocuentos ideales para antes de ir a dormir, para pasar una tarde diferente y como soporte para actividades posteriores como dibujar el cuento.

Estas entregas están formadas por el cuento en tapa dura y brillantes colores, una letra clara y bastante grande para primeros lectores sin olvidarnos de la opción de escuchar el cuento con una luz tenue que invita a la tranquilidad, todo con un sistema muy fácil de usar para que los niños puedan gozar de autonomía.

Basta con colocar la figura sobre el altavoz para que se inicie la narración. Los más pequeños se divertirán jugando con los protagonistas de los cuentos más queridos de todos los tiempos y, además, podrán revivir las increíbles aventuras de sus protagonistas. 

Gracias a su tecnología exclusiva, podrán escuchar todas las historias cuando les apetezca. En este link encontrareis la opción de escuchar “El rey león”.

Personajes como Blancanieves, Aladdín, Nemo, Simba, Mowgli, Ariel… son solo algunos de los protagonistas de estos cuentos que conquistarán a los más pequeños con la eterna magia de Disney. 

Historias universales que nos devuelven a la infancia. Historias que ayudan a crecer y transmiten unos valores fundamentales: el optimismo de Nemo, el coraje de Aladdín, la bondad de Blancanieves…, pero también la belleza y el amor por la naturaleza y sus criaturas.

Pocos somos los que no tenemos un aprecio especial a un personaje o a una película Disney, y hablo personalmente dado que “La Bella y la bestia” me enamoro, cada uno ve en ellas algo que puede aprender y reflejar en su vida y conducta, los niños aprenden de las características de sus personajes y de manera indirecta que la maldad de los villanos nunca vence y acaban siendo los perdedores.

Creo que es una apuesta muy interesante para todas las edades y sobre todo para compartir tiempo de calidad con la familia, los mayores pueden leer el cuento a los pequeños de la casa o escuchar juntos el cuento, si son más mayores pueden hablar sobre él luego y descubrir aquello que no se ve o en este caso se oye en la superficie, pueden compartir el ocio de pintar un personaje o una escena, de imaginar una continuación, de crear un final alternativo e incluso ver luego la película en buena compañía.

Me gustaría dar las gracias especialmente a Martina quien me ha presentado esta colección en su grupo de Facebook “Llaves Disney Coleccionismo Keys Lovers (El Original)” donde estáis todos invitados a compartir el amor y la magia de Disney.

Una colección por entregas que vale mucho la pena ir haciendo.