Entrevista Montse Barderi

Sempre ens ha agradat molt iniciar els mesos freds amb recomanacions literàries molt potents per tal d’encarar la rutina familiar i laboral amb un bon llibre a prop per dedicar-nos moments necessaris de desconnexió.

Aquest cop us recomanem un llibre en concret i, per si us agrada tant com ens ha agradat a nosaltres, us posem a l’abast els títols més destacats de la Montse Barderi. 

Amb la obra que avui us recomanen, La vida autèntica, ens ha tornat a demostrar la seva grandesa.

Una obra essencial que planteja els fonaments de la naturalesa humana i dels sentiments més purs de la mà de Columna Edicions.

Quan vas sentir que el món de les lletres t’estava esperant?  La gràcia d’escriure és que ets autàrtica, com qui li agrada tocar un instrument, ho fas per tu i vas fent. Sé que volia escriure però em costava molt autoanomenar-me escriptora. Ningú pràcticament sabia que escrivia, així que per veure què tal ho feia em vaig presentar al premi Ramon Llull i en vaig quedar finalista, això no hauria significat res però va ser el cop de sort que em va permetre conèixer la meva editora, Glòria Gasch, i iniciar un camí amb ella que ha continuat fins avui 

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? L’honestedat, hi ha una honestedat també a l’hora d’escriure, realitzar una feina honesta, sincera, d’oferir un llibre tan ben treballat i sentit com sigui possible. I la que menys m’interessa és la vanitat, la competència, l’enveja. Crec que escriure és un camí de vida i ens hauria de fer millors persones. Jo intento ser a casa llibre una mica millor, crec que no faig llibres sinó que em faig a través dels llibres. Aquesta és la meva pretensió i el meu somni.

Si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai i fer un sopar literari amb grans autors, a qui convidaries? A mi m’agraden més els sopars d’un en un per poder parlar seriosament amb la persona amb qui estic. D’entrada diria la Yourcenar, perquè l’he llegida molt però immediatament em sentiria molt malament per no dominar més el francès. Quina ràbia! També m’agradaria molt amb la Carme Riera, ha tingut en mi un pes molt important per l’impacte de la seva prosa però sempre que he compartit espais amb ella no li he dit res, per respecte i timidesa. 

Com ha estat l’experiència d’escriure sobre el propi món literari a través de l’historia de la Roxana? Molt bonica, he fet una cosa que feia temps que tenia ganes de fer, que és agafar coneixement  d’estètica, de teoria literària o filosofia i passar-ho per una pàtina literària. Molt engrescador per mi.

Creus que els protagonistes masculins li acaben cedint tot el pes de la novel·la a ella? No, crec Oliver té un pes molt importat, de fet protagonitza l’escena més essencial:  adonar-se que no és triat, saber que no ha estat volgut i malgrat tot anar al seu costat, el salt de fe de l’amor quan totes les evidències van en contra. El llibre parla també que l’amor no és una suma de bones raons.

Sense desvetllar el final del llibre veiem com l’autora s’enamora d’un cos i d’una mentalitat que corresponen a dos homes diferents. Què creus que pesa més a les històries d’amor? Depèn molt de la persona i de l’edat, jo crec que hi ha d’haver química però la química sense ànima s’esbrava ràpid. L’ànima sense química és germanor, l’ànima i la química ho té tot.

Realment pot existir el debat de “home guapo” versus “home amb un interior ric”?  Si, pot existir, crec que existeix en el moment que jutgem tant a les persones per la imatge. És una època molt visual i on la paraula perd pes.

Què t’encisa a tu de cada un d’ells? Què t’ha agradat escriure sobre ells? El Pere no m’interessa gaire, és un triomfador, empresari amb culte al cos, que creu estar enamorat de la Roxana perquè projecta coses i se les creu. L’Oliver m’interessa per aquelles ganes d’anar per ell, d’anar a la seva i en el fons no poder-ho fer, sap qui és la Roxana però davant de la frase “la dona que estimo em necessita” sempre actuarà per ètica, no pot estar per sobre la seva bondat. I la Roxana m’interessa sobretot perquè és algú que ho té tot molt clar, és molt autònoma i resolutiva. De fet la Roxana sense ser la meva editora és un homenatge a ella en les millors parts de la Roxana.

Quin pes té l’aparença al món actual? En què hem de millorar com a societat? Hem de millorar culturalment, és essencial, amb cultura, és a dir amb lectura, teatre, bon cinema, poesia, pensament... tenim una gran xarxa neuronal per anar pel món i no estar tan a l’abast de les xarxes, internet i les plataformes televisives. No ho fem bé, no podem deixar els joves sols a les xarxes, ells són nadius digitals però es mereixien el nostre acompanyament. El que vull dir és que per exemple el nou metaverso de facebook no em fa cap por per a les persones cultivades però pot ser desastrós en persones sense eines culturals, ens convertim en éssers banals, superficials i consumistes sense la columna vertebral de la cultura.

Els ideals personals poden acabar amb més d’una història d’amor? Bé, depèn dels ideals. Si jo tinc l’ideal que em tractin de manera justa i si pot ser amorosa i generosa, si ensopego amb algú maltractador, egoista i tirànic doncs els meus ideals irrenunciables faran que s’acabi la història d’amor. Si el meu ideal és que em truqui més però a la persona no li agrada gaire el telèfon però estem bé, aleshores soc jo qui he de rebaixar els meus ideals. Jo els ideals els pujo o els baixo sense problemes. Sé mirar la persona per sobre els ideals i sé no renunciar als ideals irrenunciables.

Creus que els homes senten amb tanta intensitat con les dones? No soc molt de parlar dels homes o les dones en general, crec que tots podem ser molt complexos, molt sensibles i molt imbècils. Però sí que és cert que la dona ha estat educada per fer de l’amor la seva principal fita vital, així que és possible que pateixi més. Però crec com Beauvoir que una dona no neix sinó que es fa i que ser dona avui significa ser qui vulguis ser, si vols renunciar a l’amor romàntic també és possible, dones lliures, emancipades i empoderades.

Si poguessis posar un fil musical a aquesta novel·la quina creus que seria la seva cançó?

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Gràcies per la floreta, agraïda. Jo no sento que m’hagi de justificar massa, sento que tinc la sort de publicar, tinc la sort que algú em va mirar i va creure en mi (Glòria Gasch), que faig camí. L’única cosa que lamento és no poder viure de l’escriptura, tots els llibres que no faré, tots els llibres que no he pogut llegir per culpa de treballar des de tant jove. Lamento el tros de vida de mi que no serà per l’escriptura i la lectura. 

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No ho sé, jo vaig començar a publicar que les xarxes no sé si existien. Pel que fa a mi m’encanta la interacció amb els lectors, i qualsevol diàleg, carta, instagram live, etc, hi estic sempre oberta. Per mi és un regal. No ho visc com a promoció, sinó com a comunicació, per mi és un luxe vital aquests encontres o entrevistes com aquesta. Jo sempre estic a punt per trobar-me amb la gent que em llegeix, és que m’encanta, no són ganes de fer-me notar, és que realment m’agrada molt compartir i estar a prop de tothom qui vulgui estar amb mi.  

Tens algun nou projecte que ja va prenent forma? Sí, una cosa coral molt maca que sabreu aviat però la propera novel·la trigarà força a arribar, alguns anyets.

Per a tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? Tot és important i no ho negaré. Agrada vendre perquè vol dir que puc seguir escrivint, si els meus llibres no venen no sé fins a quin punt podria publicar. La crítica no sé el que és, hi ha molt poca crítica, trobo a faltar autoritats femenines fent crítica literària. I el reconeixement del meu públic entenc que són lectors que els ha agradat el que fas i ho compateixen amb mi i això és molt gratificant com ja he dit abans. En el fons el que vols és tot allò que t’ajudi a seguir sent tu i a poder seguir escrivint.

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A cuidar animals, estimo molt els animals, portar una protectora d’animals, educar-los, fer programes amb animals i presons, animals i persones malaltes, lluitar perquè a les residències deixin tenir animals. Treballar pels animals m’agradaria molt. Crec que seria molt bona entrenadora canina, per ajudar gossos amb males experiències, tinc un do pels animals i m’omplen molt.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?

Això m’encanta i ho feia jo també a les entrevistes que feia. El que voldria que em preguntessis no  sé si t’ho podria contestar,  serien coses íntimes, contradictòries. Mira, sí, a què tens por? Què has après?  Tinc por a la mort, a conduir per l’autopista, a entrar al quiròfan. Em sap greu saber que cada cop estaré pitjor físicament – pel simple pas del temps - , em fa por la solitud de la vellesa antiga, els vells en geriàtrics sols, trobar-me vella i sola i sense poder llegir, sense una autonomia bàsica, i saber que irremeiablement això, un dia o un altre arribarà, m’agradaria morir amb amor i no amb un desesperat silenci. Em fa molta pena la solitud de la gent gran, les vides terribles de molta gent gran que no arriben als mitjans. Estic aprenent a acceptar les regles del joc de viure, a mirar de no pensar en el futur que ja sé com acaba i trobar-hi sentit al present. He après sobretot que el que m’interessa de qualsevol vivència és la dignitat. La dignitat per a mi en aquest moment de la meva vida està agafant molt pes, la dignitat té a veure amb fer amb convenciment, no rebaixar-te per propòsits indignes, ser honesta, ser de veritat. No em queda tan tram de vida per endavant per no mirar de portar a terme tot el que he aprés en la primera part de la meva existència, una primera part, per cert, bastant més llarga que la segona. 

 Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

 Àngela Sànchez Vicente