La invasión de las tinieblas

Ya no es posible ocultar la verdad.

Las compuertas están abiertas y se ha desatado el caos.

Nuestro futuro pasa por un nuevo descenso a los infiernos.

Hoy nos vamos a despedir de una brillante trilogía, todos aquellos lectores que hemos sucumbido a “Condenados” y que hemos cruzado “Las puertas de las tinieblas” junto a Glenn Cooper, vamos a dar el paso final y luchar contra La invasión de las tinieblas.

Personalmente, puede que no sea muy objetiva, dado que soy una gran seguidora de este autor, un hombre capaz de crear un thriller con su vertiente histórica y combinarlo con lo bueno y lo malo de la humanidad sin dejar un solo cabo suelto.

Carga sobre sus espaldas títulos como “La biblioteca de los muertos”, “El libro de las almas”, “El fin de los escribas”, “La llave del destino”, “La piedra de fuego” y “La marca del diablo” y ahora tras esta trilogía no nos queda más remedio que esperar su próxima genialidad.

Esta tercera entrega empieza justo donde terminó la anterior, no hay salto temporal, es el siguiente punto en un bordado perfecto.

La puerta entre nuestro mundo y el universo de los condenados está abierta, cada vez más abierta y los intercambios entre los humanos y las almas oscuras es constante. En el mundo se ha desatado el caos, Londres es una ciudad fantasma invadida por las tinieblas y ni siquiera los toques de queda protegen a la población.

Se ha desatado el caos y un descenso a los infiernos parece el único futuro posible.

Nuestros intrépidos protagonistas John Camp y Emily Loughty creen haber encontrado la solución, buscar a Paul Loomis el mayor entendido mundial en las partículas que han creado este caos, todo parece sencillo hasta que la realidad se presenta, Paul Loomis cometió un crimen y está en el universo de los Condenados, este hecho será el detonante que los lleve allí de nuevo, muy a su pesar.

Poco os voy a desvelar más de la trama, porque un spoiler de un final es lo peor que se puede hacer y me gustaría que cada uno de vosotros pudiera descubrir sus giros argumentales, sus personajes complejos y en los que el autor esconde muchos defectos y virtudes de la humanidad.

Su prosa habla por sí sola, el tempo de la narración no decae en ningún momento y su final es brillante, un giro tan inesperado, un acto de fe y de amor tan colosal que me ha dejado sin aliento.

Mientras las puertas sigan abiertas podéis asomaros a sus primeras páginas que nos cede Debolsillo. 

Pregària al mar

Per Àngela Sánchez Vicente

Només saber que havia sortit un nou llibre del Khaled Hosseini ja em vaig posar contenta. Després dels seus èxits de venda i de crítica “El caçador d’estels”, “Mil sols esplèndids” i “I el ressò de les muntanyes” és sabut que la seva literatura sensible, subtil i molt emotiva desperta les emocions més humanes.

Em va sorprendre que Pregària al mar fos tan curtet però us prometo que és un autor que amb poques paraules t’envia un missatge que et queda gravat a foc a l’ànima i a la ment durant molt de temps i del que sempre se’n poden treure grans reflexions sobre la condició humana.

Aquesta obra en concret tracta d’un pare que està cuidant al seu fill abans de la travessia de la seva vida intentant cercar un indret millor per tal que el menut creixi amb un entorn menys sanguinari i hostil.

Abans de que el nen s’adormi esperant la barca en que faran el viatge ell li demana que sota cap concepte oblidi les seves arrels, la casa del seu avi a Síria, dels carrerons atapeïts i la mesquita d’Homs.

Realment l’encoratja però en quan el nen s’adorm comença la seva pregaria al mar. Un gegant blau que no sap com es portarà durant la travessia i que ell desitja que sigui tranquil·la doncs el seu fill, el seu amor i tresor més preuat estaran a la barqueta diminuta envoltada de la ferotge aigua salada.

La impotència d’un pare a l’hora d’assegurar un futur a un fill, la inseguretat dels refugiats, la protecció dels pares, el valor dels records, el fer veure que no passa res perquè els menuts no tinguin por, el sentiment d’amor incondicional, la por d’estar fent una equivocació i mil sentiments més es donen cita en aquesta joia de la literatura que ens ofereix la ploma d’aquest grandíssim autor.

La gran qualitat del text i les il·lustracions a càrrec d’en Dan Williams fan d’aquesta breu història una gran reflexió on els colors es tenyeixen de foscor acaronats per l’esperança de la llum de la lluna que mai s’apaga.

A més, està inspirada en la història verídica de l’Alan Kurdi, un nen que va aparèixer mort mentre arribava a la costa Europea.

L’autor dedica aquest volum als milers de refugiats que han perdut la vida al mar fugint de la guerra i la persecució. Ell està molt abocat a aquestes causes humanitàries ja que es Ambaixador de bona Voluntat de UNHCR, de l’Alt Comissionat de les nacions Unides pels Refugiats i fundador de The Khaled Hosseini Foundation que proporciona assistència humanitària als habitants de l’Afganistan.

La seva pròpia vida, el seu entorn, el cas real en que es basa i la seva grandíssima sensibilitat fan d’aquesta obra una autentica arma per la pau i una gran eina didàctica per tots nosaltres i amb moltes possibilitats per ser treballada a les escoles.

Ha fet una alquímia del dolor transformant tot allò negre en una obra lluminosa que ens intenta obrir els ulls i la ment vers un problema social que s’ha de tenir molt en compte.

De la mà d’Edicions 62 podem gaudir d’aquesta breu i significativa obra. 

Si em permeteu us deixo amb una sentencia que encara ressona dins meu: 

“Només són paraules. Trucs de pare. Això mata al teu pare, la fe que hi tens”

Oscura noche salvaje

Tenemos entre manos la tercera entrega de la serie “Wild seasons” de Christina Lauren o lo que es lo mismo de Christina Hobbs y Lauren Billings.

Una serie que empezó con “Dulce chico indecente” donde se nos presentaba al grupo en general y a la primera pareja especial, luego caíamos totalmente seducidos por la picardía de “Traviesa criatura sensual” y ahora seremos seducidas con dulzura, paciencia y mucho amor en Oscura noche salvaje.

Una portada que en esta ocasión viene marcada por el color azul, un tono que representa la noche y en la antigüedad se le asociaba con el infinito, la inmortalidad, la realeza, lo sagrado. Un color que nos hace sentir relajados y tranquilos, como el inmenso y oscuro mar durante la noche, también protegidos de todo el alboroto y las actividades del día. El azul ayuda a controlar la mente, a tener claridad de ideas y a ser creativos.

Nuestros protagonistas se casaron en Las Vegas pero fueron los únicos que no fueron más allá, divorcio rápido y encontraron en el otro a su alma gemela, a su mejor amigo y confidente, a la persona con quien pueden compartir todos sus sueños de futuro y anhelos.

Lo que ninguno espera es caer en un amor profundo cimentado en una amistad sólida y el vértigo que da la posibilidad de conseguir aquello que desean con el corazón.

Oliver es para mí el personaje que más me ha atrapado, es paciente, comprensivo, con una sola mirada sabe lo que pasa por la cabeza de Lola, parece que su cuerpo se mueve al compás de ella.

Lola es más reticente, no está preparada para sentir algo tan potente y menos en este momento cuando está preparando una adaptación al cine de su historia y dando vida a su segunda novela gráfica.

Tiene demasiados temas entre manos y sus sentimientos por Oliver la absorben, así que decide poner distancia, aunque quizás romper no sea la solución.

Esta trama se centra en superar el miedo, en el hecho de que equivocarse sirve para aprender cómo hacer las cosas bien y que en una pareja cada uno puede tener su propio espacio para trabajar y crear sin eliminar al otro de su vida.

Una historia adictiva, picante, pasional y muy romántica, con una prosa fluida que da a los protagonistas un tempo adecuado a su personalidad y no olvida en ningún momento al grupo de amigos y su relación entre todos, unos puntales que sostienen la trama de toda la saga a la perfección.

Me ha gustado mucho como juegan las autoras añadiendo ideas como si fueran frases de la novela gráfica de Lola, son muy descriptivas y le dan un toque diferente rompiendo el esquema de la narración.

Vergara nos presenta una historia actual, fresca, joven y dinámica, donde saltan chispas y el amor fluye entre sus páginas. 

Aquí os dejo sus primeras páginas, Loliver os estan esperando.

Entrevista Vicenç Llorca

Avui us vull parlar d’una novel·la humana i que és en si mateixa pura poesia. Una d’aquelles històries que no saps ben bé com es fica sota la teva pell i ja no la pots oblidar.

Ja el títol és una sentencia del que trobarem a Aquell antic missatge de l’amor, la darrera novel·la de Vicenç Llorca, un escriptor, un poeta i un gran romàntic que des de molt jove ha plasmat sobre paper allò que el seu cor anhelava.

©Ivan Gimenez Costa

 

En paraules del propi autor "Som amor i sobrevivim gràcies a la seva memòria en nosaltres" i aquesta reflexió la viurem a la pell d’en Xavier Rius, un home sensible amb qui el lector s’identificarà.

El seu present és força fosc, el seu passat era lluminós i el seu futur esta per veure, encara que aquest viatge que el portarà de nou a Nova York no serà només un viatge físic, sinó un reflex del viatge interior que esta fent en la seva pròpia persona i vida.

Podríem dir que el punt d’inflexió serà el trobar un llibre molt especial a la biblioteca del seu pare, “Manual del bon centaure” signat per Augusta Barcino. Aquest llibre el farà redescobrir la figura del seu pare i una Barcelona mitològica diferent, un lligam de connexió amb el passat.

Columna ens presenta una ànima entre planes de paper i tinta.

Però per saber més sobre l’autor no hi ha res millor que donar-li la paraula.

Quan vas sentir que el món de les lletres l’estava esperant? Ja de nen em fascinava la literatura. Vaig gaudir molt llegint i guardo com un tresor l’olor del paper dels llibres, la bellesa de les il·lustracions... En aquest sentit, vaig ser un bon lector d’àlbums, novel·les il·lustrades, TBO... Als tretze anys vaig començar a construir la meva biblioteca i, als catorze, a escriure amb voluntat literària. Des de llavors no he parat d’escriure i llegir.

Per tu la paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? És una vocació que la desenvolupo amb la major de la professionalitat possible. Juntament amb el talent que un autor pugui tenir, hi ha el treball, el dia a dia, el rigor. Escric com si no fes res més, encara que les dificultats de professionalització fan que et dediquis també a altres activitats. Però, faci el que faci, sempre estic en el que podríem anomenar un estat creatiu.

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes? Aprecio la capacitat d’expressar l’experiència que de vegades hem viscut o sentit i no havíem sabut com donar-li forma. M’agrada també la reflexió i l’honestedat a l’hora de compartir el text amb el lector. Detesto sobretot la pedanteria i la maca d’obertura estètica. 

Que és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Sentir que tinc alguna cosa a dir, un tema a desenvolupar. Aquesta necessitat d’expressió és el detonant després del qual cerco la manera de plasmar els continguts, la forma que adopto en la construcció de l’obra. 

Quina és la diferència fonamental per a tu entre escriure poesia i escriure narrativa? La poesia se centra en ella mateixa. És com un esclat d’intuïció al qual el poeta li dona una forma concreta i així el poema esdevé un món propi. Aquest punt originari en narrativa s’expandeix a través de la caracterització de personatges, la construcció d’espais i la creació d’una temporalitat del signe que sigui. Té, per tant, una expansió més llarga d’aquell Big Bang inicial i es concreta en altres veus que no tenen per què ser les del jo poètic.

Que t’agradaria saber fer millor? No m’ho he plantejat. En canvi, i com a actitud d’exigència pròpia davant la pàgina en blanc, crec fonamental en literatura intentar donar el màxim que puguis de tu mateix, lliurar-te al treball i esprémer el teu talent fins allà on et sigui possible. Potser així algun dia es pot arribar a escriure alguna cosa mínimament perdurable. 

Com t’agrada relaxar-te? Reconec que quan acabo de redactar necessito relaxar-me de la tensió acumulada. El que més m’agrada és escoltar música, però no mentre escric. També l’exercici físic va molt bé. Habitualment, vaig amb bicicleta o nedo. I camino pel bosc o arran de mar...

Ens podries dir un personatge històric o actual al que admiris? Suposo que dec travessar una certa crisi, ja que ara mateix no sento una admiració total per cap personatge històric. Sí que em quedo amb les persones que han intentat fer avançar la societat humana a través de la voluntat, les actituds i un compromís personal. Penso en Mohandas Gandhi o en Martin Luther King, per exemple.   

Un llibre que t’hagi inspirat és... No hi ha un llibre concret, sinó un magma de lectura que estableix un diàleg misteriós i silenciós entre el escriptors al llarg del temps. Tanmateix, visc amb l’Odissea d’Homer.

Quin consell li donaries a un jove escriptor que comença? Que llegeixi molt. Sense lectura, no hi ha diàleg literari. I, després, que escrigui aliè al soroll que l’envolti i deixi reposar sempre allò que fa. Un autor és el millor crític d’ell mateix. 

Quina seria la teva frase per penjar a la paret? D’adolescent, em  vaig penjar a la paret de la meva habitació un pensament de Novalis: “A prop del poeta, tot es torna poesia”.

Imagina que pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors. A qui convidaries?  Pel que fa als clàssics, en un convit no pot faltar Plató, que tot i que filòsof té una indubtable vocació literària en textos precisament com El Convit. Evidentment, Homer, Dante i Shakespeare. Pel que fa als contemporanis, Baudelaire, Marcel Proust, Joyce, Eliot, Valéry, Moravia o Yourcenar, per exemple. En literatura catalana, m’estimo Riba, Foix i Rodoreda, i entre els més recents, Màrius Sampere i Miquel Àngel Riera, als quals vaig dedicar sengles assaigs. 

En aquesta història hi ha un fort lligam entre passat, present i futur, creus que el present és passat que vol esdevenir futur?  Sí, tot es comunica. El present és una barreja del que hem estat i del que volem ser, de la mateixa manera que la realitat i la irrealitat es fonen. Som també els nostres somnis i el que hem estat i el que voldríem ser... La literatura ens alerta de les paradoxes de l’espai-temps. 

Quina part de la teva ànima has compartit amb en Xavier? Els meus protagonistes no són jo, però els dono bona part de la meva ànima. Intento comprendre’ls, tant en allò que conec interiorment com el que he observat en diverses persones al llarg de la vida. I llavors els comparteixo amb el lector, amb l’anhel que formin part del seu imaginari, del seu cap, del seu cor.   

Que t’ha aportat en Xavier a la teva vida? Una reflexió sobre les relacions entre economia i poesia, però sobretot la possibilitat d’introduir el relat mític en la contemporaneïtat. En certa mesura, m’ha ajudat a comprendre un possible significat de les figures del centaure i l’unicorn en la segona dècada del segle XXI...

És cert que l’amor no mor mai però es transforma i pot arribar a ser quelcom molt diferent. Per a tu, l’amor què pot arribar a ser? Podríem afirmar que l’amor mou muntanyes? L’amor és l’experiència més definitiva de l’ésser humà. Des de l’amor paterno-filial al de parella, som Eros. L’erotització de l’experiència és important. Per això, la sensualitat és important també en la meva obra. M’agrada treballar el tema de la voluptuositat perquè pot anar lligat a un concepte de millora del gènere humà. Crec en l’estat estètic com una manera de fer avançar la humanitat cap a un estadi ètic superior. 

A la novel·la tractes les relacions personals, ja sigui la parella, els pares o els fills. Quina d’elles t’ha costat més dibuixar tenint en compte la divergència de caràcter de tots els personatges? Has d’estar molt atent al desenvolupament de cada relació. Una de molt difícil, i de la qual n’estic molt content, és la relació entre Xavier i els seus fills, la Carla i el Nil. Al seu torn, la relació amb el pare també ha crescut a mesura que escrivia i revisava l’obra. No cal dir que el triangle amb la Mary i la Patrícia n’és l’eix vertebrador. En general, tots els dibuixos han anat fluint i he intentat que el lector gaudeixi de l’evolució dels sentiments dels protagonistes.   

Si trobessis un llibre especial en una biblioteca. Sobre que t’agradaria que fos? A qui et recordaria? Doncs exactament el que troba en Xavier. La possibilitat de trobar un llibre que esdevé la clau per descobrir la memòria d’un ésser estimat i la d’unes ciutats que estimem. 

Quina creus que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? La novel·la conté una banda sonora que el lector pot escoltar mentre llegeix. L’himne de la relació entre en Xavier i la Mary és definitivament la cançó popular nord-americana, “Shanadoah”, la qual apareix en moments clau de la novel·la. 

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? La veritat és que és pesat haver de justificar treballs que en literatura són obvis, com el del propi llenguatge. Però en general el problema major és el de la visibilitat. El fet que els mitjans acabin essent ocupats per autors amb soroll mediàtic fa que sigui difícil de vegades trobar el teu propi lector.  

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten? Sí, perquè la possibilitat de connectar directament amb els teus lectors ajuda a crear una xarxa pròpia, no mediatitzada per altres agents. En això, les noves tecnologies han afavorit la tasca literària. 

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A lluitar per tornar a escriure. No m’imagino la meva vida sense l’escriptura. Amb tot, em dedicaria a les dues activitats professionals que he fet al llarg de la vida: l’ensenyament i la gestió cultural, que m’apassiona. 

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots respondre?

Creus en els mites? Com afirma en una ocasió el meu protagonista, cal “entendre que l’important no és si existeixen els mites, sinó si volem que existeixin.” 

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem tot l’èxit que mereixes amb aquesta trepidant història.

Núria Sánchez Vicente

La Petita Llibreria