Entrevista Vicenç Llorca

Avui us vull parlar d’una novel·la humana i que és en si mateixa pura poesia. Una d’aquelles històries que no saps ben bé com es fica sota la teva pell i ja no la pots oblidar.

Ja el títol és una sentencia del que trobarem a Aquell antic missatge de l’amor, la darrera novel·la de Vicenç Llorca, un escriptor, un poeta i un gran romàntic que des de molt jove ha plasmat sobre paper allò que el seu cor anhelava.

©Ivan Gimenez Costa

 

En paraules del propi autor "Som amor i sobrevivim gràcies a la seva memòria en nosaltres" i aquesta reflexió la viurem a la pell d’en Xavier Rius, un home sensible amb qui el lector s’identificarà.

El seu present és força fosc, el seu passat era lluminós i el seu futur esta per veure, encara que aquest viatge que el portarà de nou a Nova York no serà només un viatge físic, sinó un reflex del viatge interior que esta fent en la seva pròpia persona i vida.

Podríem dir que el punt d’inflexió serà el trobar un llibre molt especial a la biblioteca del seu pare, “Manual del bon centaure” signat per Augusta Barcino. Aquest llibre el farà redescobrir la figura del seu pare i una Barcelona mitològica diferent, un lligam de connexió amb el passat.

Columna ens presenta una ànima entre planes de paper i tinta.

Però per saber més sobre l’autor no hi ha res millor que donar-li la paraula.

Quan vas sentir que el món de les lletres l’estava esperant? Ja de nen em fascinava la literatura. Vaig gaudir molt llegint i guardo com un tresor l’olor del paper dels llibres, la bellesa de les il·lustracions... En aquest sentit, vaig ser un bon lector d’àlbums, novel·les il·lustrades, TBO... Als tretze anys vaig començar a construir la meva biblioteca i, als catorze, a escriure amb voluntat literària. Des de llavors no he parat d’escriure i llegir.

Per tu la paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? És una vocació que la desenvolupo amb la major de la professionalitat possible. Juntament amb el talent que un autor pugui tenir, hi ha el treball, el dia a dia, el rigor. Escric com si no fes res més, encara que les dificultats de professionalització fan que et dediquis també a altres activitats. Però, faci el que faci, sempre estic en el que podríem anomenar un estat creatiu.

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que detestes? Aprecio la capacitat d’expressar l’experiència que de vegades hem viscut o sentit i no havíem sabut com donar-li forma. M’agrada també la reflexió i l’honestedat a l’hora de compartir el text amb el lector. Detesto sobretot la pedanteria i la maca d’obertura estètica. 

Que és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Sentir que tinc alguna cosa a dir, un tema a desenvolupar. Aquesta necessitat d’expressió és el detonant després del qual cerco la manera de plasmar els continguts, la forma que adopto en la construcció de l’obra. 

Quina és la diferència fonamental per a tu entre escriure poesia i escriure narrativa? La poesia se centra en ella mateixa. És com un esclat d’intuïció al qual el poeta li dona una forma concreta i així el poema esdevé un món propi. Aquest punt originari en narrativa s’expandeix a través de la caracterització de personatges, la construcció d’espais i la creació d’una temporalitat del signe que sigui. Té, per tant, una expansió més llarga d’aquell Big Bang inicial i es concreta en altres veus que no tenen per què ser les del jo poètic.

Que t’agradaria saber fer millor? No m’ho he plantejat. En canvi, i com a actitud d’exigència pròpia davant la pàgina en blanc, crec fonamental en literatura intentar donar el màxim que puguis de tu mateix, lliurar-te al treball i esprémer el teu talent fins allà on et sigui possible. Potser així algun dia es pot arribar a escriure alguna cosa mínimament perdurable. 

Com t’agrada relaxar-te? Reconec que quan acabo de redactar necessito relaxar-me de la tensió acumulada. El que més m’agrada és escoltar música, però no mentre escric. També l’exercici físic va molt bé. Habitualment, vaig amb bicicleta o nedo. I camino pel bosc o arran de mar...

Ens podries dir un personatge històric o actual al que admiris? Suposo que dec travessar una certa crisi, ja que ara mateix no sento una admiració total per cap personatge històric. Sí que em quedo amb les persones que han intentat fer avançar la societat humana a través de la voluntat, les actituds i un compromís personal. Penso en Mohandas Gandhi o en Martin Luther King, per exemple.   

Un llibre que t’hagi inspirat és... No hi ha un llibre concret, sinó un magma de lectura que estableix un diàleg misteriós i silenciós entre el escriptors al llarg del temps. Tanmateix, visc amb l’Odissea d’Homer.

Quin consell li donaries a un jove escriptor que comença? Que llegeixi molt. Sense lectura, no hi ha diàleg literari. I, després, que escrigui aliè al soroll que l’envolti i deixi reposar sempre allò que fa. Un autor és el millor crític d’ell mateix. 

Quina seria la teva frase per penjar a la paret? D’adolescent, em  vaig penjar a la paret de la meva habitació un pensament de Novalis: “A prop del poeta, tot es torna poesia”.

Imagina que pots fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors. A qui convidaries?  Pel que fa als clàssics, en un convit no pot faltar Plató, que tot i que filòsof té una indubtable vocació literària en textos precisament com El Convit. Evidentment, Homer, Dante i Shakespeare. Pel que fa als contemporanis, Baudelaire, Marcel Proust, Joyce, Eliot, Valéry, Moravia o Yourcenar, per exemple. En literatura catalana, m’estimo Riba, Foix i Rodoreda, i entre els més recents, Màrius Sampere i Miquel Àngel Riera, als quals vaig dedicar sengles assaigs. 

En aquesta història hi ha un fort lligam entre passat, present i futur, creus que el present és passat que vol esdevenir futur?  Sí, tot es comunica. El present és una barreja del que hem estat i del que volem ser, de la mateixa manera que la realitat i la irrealitat es fonen. Som també els nostres somnis i el que hem estat i el que voldríem ser... La literatura ens alerta de les paradoxes de l’espai-temps. 

Quina part de la teva ànima has compartit amb en Xavier? Els meus protagonistes no són jo, però els dono bona part de la meva ànima. Intento comprendre’ls, tant en allò que conec interiorment com el que he observat en diverses persones al llarg de la vida. I llavors els comparteixo amb el lector, amb l’anhel que formin part del seu imaginari, del seu cap, del seu cor.   

Que t’ha aportat en Xavier a la teva vida? Una reflexió sobre les relacions entre economia i poesia, però sobretot la possibilitat d’introduir el relat mític en la contemporaneïtat. En certa mesura, m’ha ajudat a comprendre un possible significat de les figures del centaure i l’unicorn en la segona dècada del segle XXI...

És cert que l’amor no mor mai però es transforma i pot arribar a ser quelcom molt diferent. Per a tu, l’amor què pot arribar a ser? Podríem afirmar que l’amor mou muntanyes? L’amor és l’experiència més definitiva de l’ésser humà. Des de l’amor paterno-filial al de parella, som Eros. L’erotització de l’experiència és important. Per això, la sensualitat és important també en la meva obra. M’agrada treballar el tema de la voluptuositat perquè pot anar lligat a un concepte de millora del gènere humà. Crec en l’estat estètic com una manera de fer avançar la humanitat cap a un estadi ètic superior. 

A la novel·la tractes les relacions personals, ja sigui la parella, els pares o els fills. Quina d’elles t’ha costat més dibuixar tenint en compte la divergència de caràcter de tots els personatges? Has d’estar molt atent al desenvolupament de cada relació. Una de molt difícil, i de la qual n’estic molt content, és la relació entre Xavier i els seus fills, la Carla i el Nil. Al seu torn, la relació amb el pare també ha crescut a mesura que escrivia i revisava l’obra. No cal dir que el triangle amb la Mary i la Patrícia n’és l’eix vertebrador. En general, tots els dibuixos han anat fluint i he intentat que el lector gaudeixi de l’evolució dels sentiments dels protagonistes.   

Si trobessis un llibre especial en una biblioteca. Sobre que t’agradaria que fos? A qui et recordaria? Doncs exactament el que troba en Xavier. La possibilitat de trobar un llibre que esdevé la clau per descobrir la memòria d’un ésser estimat i la d’unes ciutats que estimem. 

Quina creus que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? La novel·la conté una banda sonora que el lector pot escoltar mentre llegeix. L’himne de la relació entre en Xavier i la Mary és definitivament la cançó popular nord-americana, “Shanadoah”, la qual apareix en moments clau de la novel·la. 

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang teniu tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? La veritat és que és pesat haver de justificar treballs que en literatura són obvis, com el del propi llenguatge. Però en general el problema major és el de la visibilitat. El fet que els mitjans acabin essent ocupats per autors amb soroll mediàtic fa que sigui difícil de vegades trobar el teu propi lector.  

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten? Sí, perquè la possibilitat de connectar directament amb els teus lectors ajuda a crear una xarxa pròpia, no mediatitzada per altres agents. En això, les noves tecnologies han afavorit la tasca literària. 

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A lluitar per tornar a escriure. No m’imagino la meva vida sense l’escriptura. Amb tot, em dedicaria a les dues activitats professionals que he fet al llarg de la vida: l’ensenyament i la gestió cultural, que m’apassiona. 

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots respondre?

Creus en els mites? Com afirma en una ocasió el meu protagonista, cal “entendre que l’important no és si existeixen els mites, sinó si volem que existeixin.” 

Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem tot l’èxit que mereixes amb aquesta trepidant història.

Núria Sánchez Vicente

La Petita Llibreria