En una playa al sur de tu horizonte

Cristina Prada regresa a nuestras manos tras seducirnos con la trilogía “Todas las canciones que suenan en la radio” formada por “Todas las canciones de amor que suenan en la radio”, “Todas las canciones de amor que aún suenan en la radio” y “Todas las canciones de amor que siempre sonarán en la radio, las novelas independientes como “La sexy caza a la chica Hitchcock” o “Las noches en las que el cielo era de color naranja”, y la trilogía  “Manhattan Love” formada por  “Manhattan Crazy Love”, “Manhattan Exciting Love” y “Manhattan Sexy Love”.

Hoy nos presenta En una playa al sur de tu horizonte de la mano de Esencia, una apuesta segura y una historia que volará entre las manos de sus lectoras fieles y de aquellas que la descubran por primera vez.

Nuestra nueva amiga es Seer una joven dulce, buena, introvertida y triste, una joven que desde pequeña está marcada por la ausencia de su padre quien la abandono cuando ella tenía cinco años, ahora vive en Nueva York en la zona del West Side y trabaja para Vogue.

Sus amigas Silver y Maria son geniales, con ellas reiréis y descubriréis una gran complicidad a la medida de la que tiene con sus hermanos Lisabeth y Luke.

Un desconocido en un supermercado que acaba siendo su nuevo vecino despertará una chispa en ella, nuestro chico es Ryder un joven decidido y arrogante pero que en el fondo nos enamorará.

La novela se divide en dos partes, la primera es el día a día de Seer, sus amigas, familia y Ryder, una pareja con una química explosiva pero también con muchas sombras por descubrir.

La segunda parte arranca seis años después con una carta de un abogado quien informa a Seer de la muerte de su padre y de su inesperada herencia, un rancho “Keselarasan” al sur de Bali.

Un hecho que nos llevará con ella a Bali con la intención de venderlo todo, cerrar el tema y pasar página, lo que no espera es encontrar algo más que solo tierra y recuerdos que no son suyos.

Esta historia nos presenta una historia de amor maravillosa, llena de sueños y de segunda oportunidades, con sus momentos tórridos y alguna lágrima escapada.

Dos adultos marcados por sus pasados y con el niño asustado que fueron y que deben dejar marchar para seguir adelante.

Amaréis su portada, su atardecer, su playa, su arena, su aroma a sal y su amor.

Que puedo decir de la prosa de la autora, limpia, pulcra, directa, dice lo que quiere decir y no juega a dar rodeos, sus personajes son sólidos y las descripciones de los lugares los convierten en algo más que un telón de fondo para su historia.

No la dejéis escapar. Os seducirá.

Justícia quasi poètica

Una de les meves debilitats literàries és el gènere negre i els nostres amics de Crims.cat ho saben molt bé.

Avui us vull parlar de la darrera novel·la de Jordi Cervera, un autor prolífic que deixa una empremta molt personal en la seva prosa.

El títol d’aquesta novel·la diu més del que us penseu Justícia quasi poètica és molt més que una frase feta, una manera karmàtica de dir quelcom, en aquest cas va un pas més enllà.

La seva portada amb un fons negre emmarca la figura de la dama de la justícia, un justícia cega que manté en equilibri la balança del bé i del mal, una imatge coneguda però que ressalta pel fet que ve il·luminada des de darrera, com si allò que estes jutjant davant seu és mantingues a la foscor, una veritat que no sembla sortir a la llum i que només podrà trobar resposta a esquenes d’aquesta justícia i més concretament en la venjança.

Com deia Francis Bacon: “La venjança és una mena de justícia salvatge” i mai millor dit.

Entrem a la novel·la, l’embolcall de la trama la trobarem a Barcelona i rodalies, un bosc, un parc i un jutjat, tres espais molt diferents que acabaran confluint de la mà d’uns personatges que sembla que no tenen res en comú. Una jutgessa, un filòsof mediàtic, una jove sense un camí clar a la vida i un delinqüent cregut.

Narrada en tercera persona, amb capítols marcats per la visió d’un personatge en concret que ajuda a dibuixar el conjunt de la situació, amb unes descripcions molt acurades i un tempo que atrapa al lector descobrirem per una banda sentiments molt humans com l’angoixa, una buidor profunda, la necessitat d’aventures, tensió, avorriment de la pròpia feina i el joc del poder, l’engany i la venjança jugat sota els llençols del sexe pur i dur.

A tots ens agrada pensar que la justícia és justa però el sistema pot fallar  ja sigui per motius humans o de procediment, però si aquesta falla què queda? Prendre’s la justícia per la nostra mà? Venjar-nos?

És possible que la justícia tingui més d’una cara, i si de sobte es treu la vena dels ulls i veu que s’equivoca, que no pot pair el que ha de fer i pren un altre camí?

Prepareu-vos per una trama dura, implacable i seductora. Com molt bé ens pregunten a la contraportada “Quan acabeu, podreu tornar a mirar la justícia amb els mateixos ulls?”

No us puc desvetllar la trama si realment vull que la gaudiu, a mi personalment m’ha atrapat.

 

Un clar al bosc

Entrem a la setmana de Sant Jordi encara que per a les persones que gaudeixen amb a lectura és Sant Jordi cada cop que descobreixen una gran lectura.

Una de les meves debilitats  és la col·lecció Emocions de l’Editorial Comanegra, cada títol que s’afegeix a la col·lecció és una píndola de saviesa, un relat curt i molt amè que deixa al lector amb moltes preguntes per respondre, amb una lectura entre línies i quelcom nou aprés sobre un mateix.

La darrera incorporació ve signada per Oriol Ginestà i amb un pròleg de Francesc Miralles, un gran de les lletres profundes i amb missatge.

Rere una portada blau fosc que representa la nit ens trobarem embolcallats d’arbres de diferents mides i alhora diferents colors, un són a l’ombra i d’altres desprenen llum o reflexen la de la lluna. L’element central és un llop que udola a la lluna.

Així és com se’ns presenta Un clar al bosc.

Aquesta historia ens presenta a en Kaiso, qui gràcies a una herència dels seus avis pot tenir el luxe de viure en una cabana al bosc, tot sol, sense dependre de ningú ni que ningú depengui d’ell. Viu en tranquil·litat i harmonia amb el bosc i la natura que l’envolta i a mesura que va reconstruint la seva cabana es va reconstruint a si mateix.

Tot començarà a canviar quan un dia vol anar a comprar a la botiga i al anar a creuar al pon és troba un pescador que no el deixa passar i li fa una pregunta: “Qui has estat fins avui?”, una pregunta que sembla senzilla però que no ho és tant.

A partir d’aquest moment el pescador li farà dues preguntes més que no us diré ja que sinó us explicaria massa de la historia d’en Kaiso, però el que si que us puc dir és que aquestes tres preguntes li costen de respondre al nostre protagonista i que si ens les preguntem a nosaltres mateixos la cosa és realment complicada ja que moltes vegades ens auto enganyem.

La prosa de l’autor és molt fluida, dinàmica, manté un tempo tranquil i alhora crea silencis i interrogants més profunds del que semblen a primer cop d’ull. La historia en si enganxa al lector i es llegeix d’una tirada, el problema rau en quant comencem a comprendre realment el que hem llegit i quin és el camí que el lector ens a volgut mostrar dins el bosc. També ens creuarem altres personatges que ajudaran a crear l’espai físic i mental perfecte.

Com sempre m’agrada acabar les meves opinions d’aquesta col·lecció amb el subtítol de la novel·la ja que recull molt bé l’essència de l’enormitat d’aquest petit tresor: “Una faula per inspirar a persones altament sensibles”

Una història que aporta pau i ens mostra com la sensibilitat de l’esser humà no és una debilitat, sinó tot el contrari.

El secreto de la casa del río

Hoy os vamos a presentar una novela y no solo como Blog, sino también como parte  del Club de Embajadores de Sarah Lark.

Creemos conveniente en estos días en que la lectura se ha convertido en un bálsamo para contrarrestar la realidad que vivimos hablaros de los autores que siempre nos han gustado y que realmente hacen que a golpe de pluma se desdibuje el mundo exterior para adentrarnos en nuevas aventuras que nos proponen.

Y como no, hemos pensado enseguida en Sarah Lark y su preciosa bibliografía.

Hoy os presentamos El secreto de la casa del río que nos llegó en una caja preciosa, con brotes de hojas y envuelta en una delicada hoja de papel de seda. 

Realmente anunciaba que estábamos desenvolviendo un gran tesoro para el mundo de las letras.

En esta novela conoceremos a Ellinor situada en la actual Viena pero dispuesta a hacer un viaje en el tiempo para descubrir sus raíces verdaderas.

A raíz de una enfermedad que contrae su querida prima se ven obligadas a descubrir un gran secreto familiar.

Su abuela materna fue una niña adoptada por lo que ni su madre ni ella misma están vinculadas genéticamente al árbol genealógico familiar.

Su ansia de verdad la llevaran a conocer historias del pasado llenas de grandes amores, desamores, conflictos, traiciones y mucha  fuerza vital.

Su viaje hacia Dalmacia la llevará a descubrir que su abuelo desapareció una oscura noche en Nueva Zelanda.

Una historia de amor en tiempos pretéritos que nos pone la piel de gallina y nos muestra como el verdadero amor es capaz de hacer que el mundo gire y que cada pequeño gesto cobre sentido.

Sólo leyendo, disfrutando y desgranando la grandeza de esta gran aventura hacia la descubierta de uno mismo y de la identidad familiar podréis descifrar los enigmas que hoy tiene Sophie.

Gracias a B de bolsillo podemos sumar un título más a la bibliografía de esta gran autora aclamada por su calidad y su sensibilidad estilística.

Una gran experiencia para los seguidores de la autora. 

Para aquellos que aún no la han descubierto, para ellos les recomendamos la trilogía de la Nube Blanca formada por “En el país de la nube blanca”, “La canción de los maoríes” y “El grito de la tierra”, la saga Caribe formada por “La isla de las mil fuentes” y “ Las olas del destino”, la trilogía del Kauri formada por “Hacia los mares de la libertad”, “A la sombra del árbol Kauri” y “Las lágrimas de la diosa maorí”, sin olvidarnos de la trilogía del Fuego formada por “La estación de las flores en llamas”, “El rumor de la caracola” y “La leyenda de la montaña de fuego”.

 

El millor d’anar és tornar

“Hi ha un dia a la vida que has de decidir si desitges tenir raó o la tranquil·litat”

Després de “El món groc”, “ Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo”, “Si tu em dius vine, ho deixo tot... però diguem vine”, “Brúixoles que busquen somriures perduts”, “El món blau estima el teu caos”, “El que et diré quan et torni a veure” i "Els secrets que mai no t'han explicat"  i “Finals que mereixen una història” ens retrobem amb l’autor optimista, positiu i que amb les seves paraules ens acarona l’ànima Albert Espinosa.

El millor d’anar és tornar és la seva darrera novel·la que ens presenta Debutxaca, la seva portada ja és una declaració d’intencions i un punt clau de la historia congelat en el temps, el 23 d’abril, la Diada de Sant Jordi, una imatge de les Rambles amb tot de persones que pugen amb una rosa a la mà i amb les cares indefinides per taques vermelles que s’aniran entrecreuant amb un personatge que se’ls mirà sense distingir-ne cap, tots formen part del moment, del lloc, del sentiment que transmeten.

L’autor ens presenta a la Rosana, una dona que celebra el seu centenari a Barcelona l’any 2071 i que ens explicarà la seva vida en un to confessional, com a canviat la societat i alhora no ha canviat, tot és cíclic i a la seva edat, o millor dit a la vellesa ja està de tornada i només espera la seva darrera dissetena nit.

Aquest dissetè dia és clau, és la nostra fi, un dia que es convertirà en un dels disset dies dolents de debò que patim tots, un dia on la pèrdua ens deixarà marcats.

M’ha costat fer meva la idea de que tenim tots els dies bons i nomes disset de dolents, és cert que a vegades costa més superar-ne certs de bons, gairebé increïble però al llarg de la novel·la entendreu la veu de la Rosana i d’un narrador que descobrireu entre les seves planes.

Cada un d’aquests dies dolents és com un punt i seguit a la nostra vida de la qual hem de ressorgir com un Fènix, serem diferents però potser millors, més forts i amb una perspectiva diferent de la pròpia vida.

Passat, present i futur es donaran de la mà per donar-nos una lliçó de vida, de creixement personal i com sempre amb les novel·les de l’Albert Espinosa no us deixeu els mocadors molt lluny.

Aquesta novel·la formada per capítols curts és llegeix d’una marera molt àgil i ràpida, no saps com ja has girat el darrer full i segueixes amb la sensació que tot i estar tancada et segueix parlant a cau d’orella, quelcom ha quedat dins el lector qui es veurà immers en la lectura i empatitzarà molt fàcilment amb la Rosana.

Vull remarca, no sé si és casual o intencional, que la lletra és força gran, un detall que s’agraeix sobretot a certes edats i els seus paràgrafs tenen una doble separació fet que copsa la mirada i dona la impressió de sentenciar més que explicar. 

Aquí en teniu les primeres planes i la seva banda sonora, la cançó que va acompanyar l’autor al donar vida a la Rosana.