Una de les meves debilitats és la col·lecció Emocions de l’Editorial Comanegra, cada títol que s’afegeix a la col·lecció és una píndola de saviesa, un relat curt i molt amè que deixa al lector amb moltes preguntes per respondre, amb una lectura entre línies i quelcom nou aprés sobre un mateix.
La darrera incorporació ve signada per Oriol Ginestà i amb un pròleg de Francesc Miralles, un gran de les lletres profundes i amb missatge.
Rere una portada blau fosc que representa la nit ens trobarem embolcallats d’arbres de diferents mides i alhora diferents colors, un són a l’ombra i d’altres desprenen llum o reflexen la de la lluna. L’element central és un llop que udola a la lluna.
Així és com se’ns presenta Un clar al bosc.
Aquesta historia ens presenta a en Kaiso, qui gràcies a una herència dels seus avis pot tenir el luxe de viure en una cabana al bosc, tot sol, sense dependre de ningú ni que ningú depengui d’ell. Viu en tranquil·litat i harmonia amb el bosc i la natura que l’envolta i a mesura que va reconstruint la seva cabana es va reconstruint a si mateix.
Tot començarà a canviar quan un dia vol anar a comprar a la botiga i al anar a creuar al pon és troba un pescador que no el deixa passar i li fa una pregunta: “Qui has estat fins avui?”, una pregunta que sembla senzilla però que no ho és tant.
A partir d’aquest moment el pescador li farà dues preguntes més que no us diré ja que sinó us explicaria massa de la historia d’en Kaiso, però el que si que us puc dir és que aquestes tres preguntes li costen de respondre al nostre protagonista i que si ens les preguntem a nosaltres mateixos la cosa és realment complicada ja que moltes vegades ens auto enganyem.
La prosa de l’autor és molt fluida, dinàmica, manté un tempo tranquil i alhora crea silencis i interrogants més profunds del que semblen a primer cop d’ull. La historia en si enganxa al lector i es llegeix d’una tirada, el problema rau en quant comencem a comprendre realment el que hem llegit i quin és el camí que el lector ens a volgut mostrar dins el bosc. També ens creuarem altres personatges que ajudaran a crear l’espai físic i mental perfecte.
Com sempre m’agrada acabar les meves opinions d’aquesta col·lecció amb el subtítol de la novel·la ja que recull molt bé l’essència de l’enormitat d’aquest petit tresor: “Una faula per inspirar a persones altament sensibles”
Una història que aporta pau i ens mostra com la sensibilitat de l’esser humà no és una debilitat, sinó tot el contrari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada