Sabeu
aquelles pel·lícules i series romàntiques que han esdevingut clàssiques,
aquelles que no ens cansem mai de veure, aquelles en les que l’amor s’amaga en
el lloc menys esperat i alhora ens presenta uns personatges que no podem
oblidar?
Doncs
bé, això un passarà amb Un amor de
pel·lícula, una novel·la on es conjuguen els elements i les pel·lícules que
tant ens agraden com “Nothing Hill”, “The holliday”, “Love actually”, “Alguna
cosa per recordar” o “ Quan en Harry va trobar la Sally”.
La
nostra protagonista és la Evie, una jove assistent que vol progressar en la
seva feina, així que quan veu una oportunitat l’agafa, el seu repte serà que
l’Ezra un guionista desmotivat escrigui una comèdia romàntica.
Abans
de continuar crec que val més que us adverteixi, la nostra protagonista és un
desastre, m’ha recordat a la Bridget Jones, tot el que intentarà per inspirar a
l’Ezra per mitjà de recreacions de pel·lícules del gènere acabaran sent
desastroses i quan més ho intenta més l’espifia.
L’Ezra
és sorrut, ja no creu en l’amor i no té ni vol escriure aquesta historia tot i
que la Evie farà mans i mànigues per aconseguir-ho, potser fins i tot farà
massa.
Aquesta
és la primera novel·la de Rachel Winters
i espero que no sigui la darrera, és divertida, dinàmica, seductora, amb
moments tendres conjugats amb hilarants i amb personatges que no es mereixen un
final feliç.
Els
secundaris són de luxe, sobretot els amics de la Evie i en Ben i la seva filla
Anette, dos personatges que maduraran amb ella i que al final descobriran el
que amaga realment el seu cor.
La
prosa de l’autora és directa, conjuga varies tipologia de lletra segons si són
missatges o la trama general, el tempo és sostingut i la fina ironia i les
situacions desastroses us arrencaran el riure, els capítols són curts, o a mi
se m’han fet molt curts.
Aquesta
historia parla de la superació personal tant en la vida laboral com en la
personal, en l’amor que ens espera encara que no el veiem, amb l’amistat
incondicional, la família i la pèrdua, però no tot és dolç i ensucrat, sempre
hi ha el contrapunt, un cap manaire, mentider i aprofitat, un suplantador
d’identitat.
Que
voleu que us digui... m’ha encantat i m’ha deixat amb ganes de veure aquelles
pel·lícules que les romàntiques tenim gravades a foc a la sang.
Certament
com diu la portada “A vegades la vida real és millor
que el cinema”i aquesta novel·la que ens presenta Columna és la millor oportunitat per enamorar al lector.
Aquí
us deixo la vostra entrada, no tot és de color de rosa però val molt la pena
descobrir que l’amor segueix movent el món encara que aquest sigui caòtic.
Qui
serà el final feliç de l’Evie? Pretendents no li manquen.
De
les darreres novetats que ens han encisat per la seva veracitat, el seu
caràcter i la seva forta critica social a una època de foscor ha estat la
novel·la que avui us volem presentar.
L’autor
Joan Rendé ens presenta una obra que
de ben segur és especial per ell per la forta vinculació amb la historia que
ens explica però alhora us volem recordar èxits seus com “Sumari d’homicida”,
“Llibre de figuracions”, “El barber violador”, “La pedra a la sabata”, “Un
dimarts” i “els anys de la serp”.
A
Ballaven el Black Bottomens trobem
amb la família dels Masdéu en un moment tranquil i acomodat sota la dictadura
de Primo de Rivera.
Són
catalanistes moderats, treballadors aferrissats i amb el cor que els batega
pels nous corrents artístics i els aires de modernitat que es respiren a la
ciutat de Barcelona.
En
Joan Masdéu, el protagonista de la aventura sent com un força l’atrau cap al
jazz, al culte pel cos i a l’esport, la disciplina, els grans líders i sobretot
per la nàutica. Ell vol ingressar a la marina però tots els seus somnis
trontollaran amb l’esclat de la Guerra.
La
Guerra ho canvia tot i ho tenyeix tot de gris melangia. Totes les seves
certeses, les seves passions, les seves decisions es veuen afectades pel
context polític i social però té la fortalesa per renéixer de les penombres i
cercar de nou la seva llum.
Gràcies
a Proa ens retrobem amb un dels
grans mestres de les lletres i aquest cop amb una obra que té un alt potencial
didàctic i reflexiu sobre l’esser humà davant l’adversitat i el sentiment
d’individu enmig d’un col·lectiu.
Però
no hi ha res millor que donar la paraula al propi autor:
Quan va sentir que el
món de les lletres l’estava esperant? Quan
era intern en un col·legi i em vaig adonar que la vida resultava massa
avorrida; calia inventar-se coses substancioses.
Després de la seva
àmplia bibliografia, per a vostè la paraula “escriptor” es refereix més a una
professió o a una vocació? És
que no sé distingir entre vocació i professió. Quan hem triat un ofici, val més
que fem perquè ens agradi.
Quina és la qualitat que més aprecia en un escriptor?
I la que detesta? La capacitat imaginativa i
el domini de l’eina. El defecte que més detesto és la frivolitat.
Imagini que pot fer un viatge en el temps i l’espai
per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors. A qui convidaria? Thomas Mann,Stefan Zweig i George
Steiner, que acaba de morir, i si tinguessin temps, Shakespeare i Joanot
Martorell.
En aquesta història hi ha un fort lligam entre passat,
present i futur, creu que el present és passat que vol esdevenir futur? De vegades és passat que, malauradament, vol tornar.
Aquesta obra és tot un homenatge a la seva família. Ha
estat una escriptura fàcil o més difícil que començar una historia totalment
fictícia? Ha estat força difícil, però no m’espanto de gran
cosa. Hi parteixo d’un cert homenatge i d’una certa informació sobre la meva
família, i atribuir-los uns paradigmes de la història era una gran
responsabilitat, o una irresponsabilitat, mireu-vos-ho com vulgueu.
Creu que l’ésser humà davant les adversitats reneix
mostrant més força i creixent o és un simple instint? Crec que l’ésser humà fa el que pot, segons les seves capacitats i en
qualsevol situació. Ara, de vegades es deixa endur per la voragine col·lectiva
i es despersonalitza, perd el sentit de responsabilitat. Segons com,
l’adversitat l’atueix i pot anihilar-lo, i segons com, se l’endú a excessos
d’èpica. Cal ser molt fort per aguantar-se dret.
En els moments més durs és on afloren els sentiments i
els lligams més purs? Es refereix a l’enamorament
o l’heroisme? En altres ocasions, hem d’admetre que pot escampar-se el campi
qui pugui o l’egoisme més fosc. Ara, és ben cert que la solidaritat veritable
es manifesta en situacions dramàtiques.
En l’obra els joves senten fascinació pel Black
bottom. Quina cançó creu que podria ser la banda sonora d’aquesta obra? A la meva novel·la, el black bottom, el xarleston, el ximmy o fins i tot
el tango. Si la portéssim a avui, alguna música de les que els joves anomenen
“de culte”, però ben ritmada i esbojarrada.
Creu que la joventut d’avui en dia és molt diferent a
la dels anys trenta? Com haguera estat la novel·la si l’ambientéssim en el
context social català actual? En termes generals, l’etapa
juvenil es caracteritza per la ignorància natural, l’orgull i les ganes de ser.
Ara el jovent és més tardà en tot plegat, però amb indubtables equivalències.
L’excés de comoditat i de seguretat els desorienta i els desimplica, però tot
es cura amb la indefugible gimnàstica.
A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o
d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creu que
els escriptors de veritat com vostè, aquells que en lloc de sang tenen tinta,
us heu de justificar massa sobre la feina que feu? Això que jo sóc un escriptor de veritat ho diu vostè. A mi em sembla que
en tot cal ser honest, rigorós i esforçat. Ah, i humil. Un escriptor es fa
llegint molt, autors ben seleccionats, i després, practicant l’escriptura i
provant-hi de plasmar com va el món. No em sembla fàcil.
Creu que ser escriptor avui en dia és més fàcil i
agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que
aquestes faciliten? Les xarxes socials tenen la
gran virtut d’informar-nos i d’estalviar-nos la memorització, però desatenen el
domini de l’eina, que és la llengua. La llengua és el codi de comunicació
essencial, i com qualsevol codi, disposa d’unes normes que han de conèixer tant
l’emissor com el receptor. Si menyspreem què volen dir les paraules i les
frases, l’eina no funciona i l’ofici decau.
Si li prohibissin
escriure... a què es dedicaria? A la música, que ja m’hi dedico una mica. Abans m’agradava fer de pagès, però
ara em canso massa.
Per acabar ens agradaria que ens respongués a la
pregunta de la casa. Quina és la pregunta que maili han fet i creus essencial respondre? Ens
la pot respondre?
P-Per què no es mor? Perquè em queda massa feina per a fer.
Moltes gràcies de nou pel
seu temps i les seves paraules!
Li desitgem tot l’èxit que
mereix amb aquesta nova novel·la!
De
les darreres novetats que ens han encisat per la seva veracitat, el seu
caràcter i la seva forta crítica social a una època de foscor ha estat la
novel·la que avui us volem presentar.
L’autor
Joan Rendé ens presenta una obra que
de ben segur és especial per ell per la forta vinculació amb la historia que
ens explica però alhora us volem recordar èxits seus com “Sumari d’homicida”,
“Llibre de figuracions”, “El barber violador”, “La pedra a la sabata”, “Un
dimarts” i “els anys de la serp”.
Sento
una forta responsabilitat a l’hora d’escriure les meves opinions desprès
d’aquesta gran lectura per dos factors.
El
primer és que quan tens a les mans una obra escrita pel primer director de
l’escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès saps que ha rebut
tantes opinions i crítiques que la originalitat pròpia queda sempre minsa i en
segon lloc només us en vull fer un breu dibuix ja que l’he gaudit tant que
m’agradaria molt que vosaltres mateixos la desgranéssiu i la gaudíssiu.
A
Ballaven el Black Bottom ens trobem
amb la família dels Masdéu en un moment tranquil i acomodat sota la dictadura
de Primo de Ribera.
Són
catalanistes moderats, treballadors aferrissats i amb el cor que els batega per
les noves corrents artístiques i els aires de modernitat que es respiren a la
ciutat de Barcelona.
En
Joan Masdéu, el protagonista de la aventura sent com un força l’atrau cap al
jazz, al culte pel cos i a l’esport, la disciplina, els grans líders i sobretot
per la nàutica.
Ell
vol ingressar a la marina però tots els seus somnis trontollaran amb l’esclat
de la Guerra.
La
Guerra ho canvia tot i ho tenyeix tot de gris melangia.
Totes
les seves certeses, les seves passions, les seves decisions es veuen afectades
pel context polític i social però té la fortalesa per renéixer de les penombres
i cercar de nou la seva llum.
Gràcies
a Proa ens retrobem amb un dels
grans mestres de les lletres i aquest cop amb una obra que té un alt potencial
didàctic i reflexiu sobre l’esser humà davant l’adversitat i el sentiment
d’individu enmig d’un col·lectiu.
Se acerca San Valentín y por ello
queremos presentaros la última novela de Raphaëlle
Giordano, autora que conocimos con “Tu segunda vida empieza cuando
descubres que solo tienes una” y que hoy nos trae un título perfecto, Cupido tiene las alas de cartón.
La portada de esta novela que nos
presenta Grijalbo dice mucho con
pocos elementos, flores, mariposas, un corazón rojo de papel y una mujer que
parece caminar entre las nubes, quizás cupido sea una mujer o es el amor que
nos hace volar, quien sabe… aunque su respuesta quizás la encontraréis entre
sus páginas.
Estamos delante de una novela
romántica pero a un nivel diferente, no se trata solo de la relación entre dos
personas con un amor correspondido, que también está, sino que va un paso más
allá.
Vamos a vivir la historia de
Meredith y Antoine, un amor que según nuestra protagonista necesita un
paréntesis para descubrir si realmente esta relación va a funcionar y para ello
deben separarse, así que en capítulos intercalados veremos la vida de cada uno
de ellos y la de Rose, un personaje secundario que le da luz a esta obra de
teatro donde los focos iluminan a sus personajes hasta que se reencuentren en
el centro del escenario.
Esta historia nos presenta una
profundidad poco usual en la novela romántica, yo la veo más como una historia
de superación, de lucha incluso contra uno mismo y sobretodo de aceptación.
Incluso el propio autor al final de
la historia nos invita a crear nuestro propio Organizador del amor y sus cinco
fases, fases que Meredith caminará para descubrir si ella misma es su peor
enemigo en el amor o si por el contrario todo está bien.
Empezaremos con “Entre yo y yo”
donde cada uno ha de aprender a quererse a sí mismo, “Entre yo y el otro” que
nos invita a comprender al otro, “Entre yo y el mundo” para poder descubrir
nuestro camino vital, “Mis decisiones” donde apuntar tareas pendientes o deseos
que queremos realizar y para terminar “Mis resultados y victorias” un punto muy
personal que ayuda a llegar más lejos.
La trama no es tan simple, hay todo
un complejo entramado y personajes secundarios que le dan una chispa especial a
la trama, del mismo modo que me gusta mucho que no sean capítulos sino escenas.
La prosa de la autora es fresca,
dinámica, vital, como una llama de esperanza en un futuro mejor, no hay grandes
giros argumentales complicados sino que todo fluye de una manera natural, es
como el agua de un rio, siempre es agua pero no siempre es la misma.
¿Cómo sobrevivirá el amor a un día
de dos años, cuatro meses y seis días? Si queréis descubrirlo esta es vuestra
historia.
