Un amor de pel·lícula

Sabeu aquelles pel·lícules i series romàntiques que han esdevingut clàssiques, aquelles que no ens cansem mai de veure, aquelles en les que l’amor s’amaga en el lloc menys esperat i alhora ens presenta uns personatges que no podem oblidar?

Doncs bé, això un passarà amb Un amor de pel·lícula, una novel·la on es conjuguen els elements i les pel·lícules que tant ens agraden com “Nothing Hill”, “The holliday”, “Love actually”, “Alguna cosa per recordar” o “ Quan en Harry va trobar la Sally”.

La nostra protagonista és la Evie, una jove assistent que vol progressar en la seva feina, així que quan veu una oportunitat l’agafa, el seu repte serà que l’Ezra un guionista desmotivat escrigui una comèdia romàntica.

Abans de continuar crec que val més que us adverteixi, la nostra protagonista és un desastre, m’ha recordat a la Bridget Jones, tot el que intentarà per inspirar a l’Ezra per mitjà de recreacions de pel·lícules del gènere acabaran sent desastroses i quan més ho intenta més l’espifia. 

L’Ezra és sorrut, ja no creu en l’amor i no té ni vol escriure aquesta historia tot i que la Evie farà mans i mànigues per aconseguir-ho, potser fins i tot farà massa.

Aquesta és la primera novel·la de Rachel Winters i espero que no sigui la darrera, és divertida, dinàmica, seductora, amb moments tendres conjugats amb hilarants i amb personatges que no es mereixen un final feliç.

Els secundaris són de luxe, sobretot els amics de la Evie i en Ben i la seva filla Anette, dos personatges que maduraran amb ella i que al final descobriran el que amaga realment el seu cor.

La prosa de l’autora és directa, conjuga varies tipologia de lletra segons si són missatges o la trama general, el tempo és sostingut i la fina ironia i les situacions desastroses us arrencaran el riure, els capítols són curts, o a mi se m’han fet molt curts.

Aquesta historia parla de la superació personal tant en la vida laboral com en la personal, en l’amor que ens espera encara que no el veiem, amb l’amistat incondicional, la família i la pèrdua, però no tot és dolç i ensucrat, sempre hi ha el contrapunt, un cap manaire, mentider i aprofitat, un suplantador d’identitat.

Que voleu que us digui... m’ha encantat i m’ha deixat amb ganes de veure aquelles pel·lícules que les romàntiques tenim gravades a foc a la sang.

Certament com diu la portada “A vegades la vida real és millor que el cinema” i aquesta novel·la que ens presenta Columna és la millor oportunitat per enamorar al lector.

Aquí us deixo la vostra entrada, no tot és de color de rosa però val molt la pena descobrir que l’amor segueix movent el món encara que aquest sigui caòtic.

Qui serà el final feliç de l’Evie? Pretendents no li manquen.