La Casa Torta

Estem contents de retrobar-nos amb una de es col·leccions que més estem gaudint i en aquest cas doblement ja que us presentem la novel·la preferida d’Agatha Christie publicada per Columna.

Anteriorment us vàrem presentar “Assassinat a l’Orient Express” , “Un cadàver a la biblioteca” , “I aleshores no en quedà cap” i “L’assassinat de Roger Ackroyd” avui us presentem la seva cinquena publicació d’aquesta sublim col·lecció La casa torta, una historia que ve presentada pel mateix format que les entregues anteriors, encara que e marcat de les branques amb espines queden una mica amagades entre l’heura que emmarca una finestra de la que rere unes cortines veiem l’ombra d’un home pensatiu, qui és? Que el te ensimismat en el seu propi pensament? És el botxí o la víctima? Moltes preguntes sorgeixen arran d’una ombra.

Aquesta novel·la és més del que m’esperava i he de contestar a una pregunta que ens fa la seva autora en el seu pròleg. Senyora Christie ho aconsegueix, el lector s’adonarà de la feina en la creació de la trama, dels personatges i de com aquests agafen forma, si vostè va gaudir escrivint-la, els lectors d’avui en dia la gaudiran llegint-la.

El nostre protagonista o dit d’una altre manera, la nostra víctima és Aristide Leonides qui acaba de morir assassinat.

Era el patriarca d’una gran família, un home carismàtic d’origen grec que va fer fortuna quan va arribar a Anglaterra i que vivia a la Casa Torta, una mansió estranya, com ell mateix, plena de familiars que haurien tingut ocasió de cometre el crim.

Però qui li podria voler mal si tothom l’estimava, si era un home generós i just que cuidava dels seus? La seva segona dona, la Brenda, és la sospitosa perfecta, però no seria una solució massa òbvia?

Amb la mestria que la caracteritza, Agatha Christie teixeix una novel·la narrativament esplèndida, plena de personatges deliciosament retorçats que es van desplegant fins al final, quan el misteri es descobreix.

No diré res sobre la ploma de l’autora però la seva prosa conjugada amb l’exercici epistolar m’ha encantat, una historia més que rodona per gaudir amb tranquil·litat, encara que en aquest cas personalment les seves planes han volat entre les meves mans i ja tinc ganes que l’editorial ens sorprengui amb nous títols.

Tot un goig anar completant aquesta col·lecció.