Jo tenia deu oliveres

No sé si estareu d’acord o no, però quan més coneixes l’ànima d’un autor més profund calen les seves paraules.

Això m’ha passat amb la darrera novel·la de Josep Masanés, un bon amic que amb la seva humilitat i gran cor ens ha anat presentat la seva necessitat d’arribar al lector amb la seva prosa.

D’ell hem parlat de “La paradoxa de Schrödinger”, “La putrefacció de la llum” i “Camins sense retorn”, ara ens presenta Jo tenia deu oliveres, obra que ha sigut reconeguda amb el Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2018 i que ha publicat El Gall Editor.

La seva portada es trista i melangiosa, una olivera seca, talada, que ha patit el pas del temps però que manté les seves arrels fortament agafades a terra per mantenir-se ferma al seu lloc i viure temps millors.

Un arbre considerat beneït en moltes religions, un símbol de longevitat i de curació, un simbolisme en si mateix del nostres protagonistes ela quals viuran un infern però als seus cors seguiran estimant la seva terra.

La família de la Dalita viu en pau a l’Alep fins que la guerra pica a la seva porta destruint tot allò que amb esforç han anat construint, el seu marit anirà a lluitar i ella haurà de fer el que sigui necessari per protegir els seus dos fills d’un món que s’ha tornat boig, que sagna per la llibertat i que només els deixarà el camí de la fugida per sobreviure.

Una convivència diària amb la mort i alhora amb l’esperança, un camí difícil de transitar i de suportar. La Dalita viurà petits moments de pau, podrà comptar amb amics i veïns que viuen com ella i acaben fent pinya, però la realitat supera el que l’autor ens transmet, no estem davant d’una narració com a tal, sinó que l’autor llegeix els ulls dels protagonistes fins arribar a la seva ànima empresonada per la por i ens deixa amb la pell de gallina.

M’agrada molt una frase que ens deixa l’autor “Una novel·la sobre l’esperança contra tota esperança”.

Tots hem vist molts reportatges sobre els camps de refugiats, sobre la ciutat bombardejada, sobre una població perduda en la foscor del senyors de la guerra, però al posar-nos en la pell de la Dalita la sensació és esfereïdora.

Amb una prosa que va un pas més enllà en Josep Masanés ens presenta una narració relativament curta però dura, contundent, colpidora i que mostra una realitat que preferim no veure.

La seva estructura és molt ordenada, tenim la visió de la quotidianitat de la població i alhora dels homes que es troben al front lluitant per les seves famílies, les descripcions es transformen en sensacions i al tancar el llibre trobem la coberta del darrera tota negra, sense floritures, com un forat que acaba d’engolir-se la narració.

És un d’aquells moments en que deixes la mà reposant sobre ella i realment descobreixes que el missatge arriba fort i clar.

No puc fer més que convidar-vos a que la llegiu. És senzillament brillant en la foscor.

Los cerezos en diciembre

Cada vez que elijo un título de la colección Emociones de la Editorial Comanegra algo en mi cambia, se sacude y crece, parece casi imposible describir como unos volúmenes tan finos y delicados puedan esconder en su interior una gran profundidad y la capacidad de cada autor para llegar de verdad al lector.

Esta vez me ha seducido Los cerezos en diciembre, la cultura y la filosofía oriental siempre me ha gustado, quizás por ser aparentemente tan distinta a la occidental pero con un fondo válido para todos, creamos en lo que creamos, dado que en su fondo se centran en la naturaleza y en el ser humano.

Con una portada donde la sakura en flor envuelve a una joven arquera, nos encontramos ya con la tercera edición ampliada y revisada por su autor Ariel Andrés Almada, quién pretende rendir homenaje al pueblo japonés después del terremoto de Fukushima.

Este volumen está formado por dos partes esenciales, la primera es la historia de la joven Saki, una persona triste, desanimada, que no comprende su lugar ni su propósito en la vida, para ella todo es negativo y como un ataque desde fuera.  

Es por este motivo que su padre la manda a practicar con su antiguo maestro arquero Takumi, un hombre que no solo se dedica a enseñar como lanzar flechas, sino que invita en cada clase a reflexionar sobre aspectos visibles y no visibles a nuestros ojos y la mejor manera de afrontarlos.

Como muy bien dice el subtítulo del volumen “Cada problema esconde siempre una oportunidad maravillosa”, no se trata de quejarse, sino de aprender, de adaptarse y decidir qué hacer al respecto, una de las metáforas se centra en el movimiento del bambú con la fuerza del viento, este se vuelve flexible y luego regresa a su lugar. Hay que aprender a adaptarse a las circunstancias, muchas no las podemos cambiar pero sí que podemos cambiar nosotros en la manera de afrontarlas, podemos encerrarnos, podemos plantarles cara, podemos huir… pero la circunstancia que nos ha llevado a ello es la misma.

El invierno puede no gustarnos, ponernos tristes pero es necesario para que llegue la primavera, así que solo nosotros podemos cambiar como nos hace sentir buscando sus aspectos positivos y adaptándonos a él.

En este punto acompañaremos a Saki y a Kento, uno de sus compañeros, a reflexionar sobre las palabras de su maestro.

En apenas 93 páginas he usado más marca páginas que en grandes novelas, con una rica metáfora el autor nos invita a pensar, flecha a flecha y con una frase inspiradora nos invita a una nueva clase del maestro.

La segunda parte del volumen recoge las reflexiones con el punto de vista del autor, quien confía en que hayamos aprendido y no solo leído, sino sentido y reflexionado.

Me quedo con ganas de desgranarlo más con vosotros, pero creo que el camino que marcan las flechas hay que recorrerlo de manera personal, en silencio y con la mente abierta al cambio.

He leído que esta historia se basa en “La ley del espejo” de Yoshinori Noguchi, publicada en la misma colección y confieso que no puedo esperar para leerlo. 

El mercader

Rosa del vents recupera una de les novel·les més aclamades d’una brillant escriptora, Coia Valls, qui amb una prosa fluida, pulcra i decidida us convidarà a conèixer una Barcelona en l’esclat de la seva vida.

Una història dins una història, una ciutat dins d’una ciutat, uns llaços familiars que s’arrelen als amics, als veïns i als treballadors. Tot això i molt més podreu trobar el “El mercader. El despertar d’una nova ciutat”, benvinguts al descobriment de la Barcelona dels nostres avantpassats. Un meravellós retaule d’una ciutat i d’una època de la qual encara som hereus.

Al segle XIV, Barcelona és una ciutat plena d’oportunitats, el centre comercial de la Corona d’Aragó, capaç d’il·lusionar els qui hi arriben per primera vegada. Jaume Miravall, un home hàbil i carismàtic, arriba a la ciutat procedent de Reus per convertir-se en mercader i travessar els mars a la recerca de nous mercats, aventures i coneixements. Gràcies a aquest personatge descobrirem els diversos miralls d’una ciutat on cada carrer té una olor diferent, on el mar porta aventures i mercaderies, on, si l’acompanyem de la ma, descobrirem la “solera” dels nostres carrers.

En Jaume, la seva dona Elvira i la seva germana Margarida, així com ben aviat els seus fills –l’Alèxia, en Narcís i l’Abelard─ i fins i tot la seva amant, l’aristòcrata Blanca de Clarà, trobaran que Barcelona és també un indret on la misèria, la traïció, la maldat i la mort formen part indissoluble del paisatge.

A El mercader. El despertar d’una nova ciutat trobem uns personatges construïts amb una base molt solida, humans al 100%, dins del cor dels quals hi cap la tendresa, la passió, l’amor, però també aspectes menys lloats com la indiferència, la solitud i, fins i tot, la infidelitat.

Parlem d’una família que gira en torn la feina de l’home de la casa, un home infidel, atrevit, però alhora molt casolà i protector dels més desemparats, un home curiós i versat a la cultura. Un home que madura amb la història i que evolucionarà de jove emprenedor i àvid d’aventures com les de Marco Polo a home gran que es veurà sobrepassat per la situació i que haurà de deixar lloc als seus fills. Uns fills molt diferents entre si però que es complementen amb gran precisió.

Quan els fills es fan grans la història pren un dinamisme més agosarat que enganxa molt, hi ha un canvi de ritme, com si la joventut dels fills arrossegues la pesada carrega de la història.

A mi, personalment, m’ha fascinat la història de la ciutat, la introducció de la llegenda de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, l’inici de la construcció de Santa Maria del Mar, els recorreguts a peu que fan els diversos personatges pels carrers (Argenteria, Mirallers, Banys Vells, la Plaça del blat,…), les actuacions del Consell de Cent i del Rei. Tot aquest ambient fa que el lector se senti tan pròxim a la història físicament que per uns instants el temps deixa de córrer i ens hi podem plantar. Us asseguro que quan acabeu el llibre us vindran ganes de donar una volta pel barri gòtic.

També València, Tortosa, Reus, Sitges o les exòtiques Cefalú i Alexandria, formaran part d’aquest ric ambient on la història flueix amb molt bon ritme, mostrant la capacitat d’una ment viatgera per aquests mons atrapats entre l’espai i el temps.

Una novel·la molt recomanable, us recomano que la llegiu en català, la riquesa del llenguatge us aproximarà més a les arrels. Per cert, algú sap la recepta del “menjar blanc”?. 

De tant parlar-ne al llibre m’ha entrat curiositat. Un llibre del qual aprendreu coses oblidades d’una gran ciutat.

La invasión de las tinieblas

Ya no es posible ocultar la verdad.

Las compuertas están abiertas y se ha desatado el caos.

Nuestro futuro pasa por un nuevo descenso a los infiernos.

Hoy nos vamos a despedir de una brillante trilogía, todos aquellos lectores que hemos sucumbido a “Condenados” y que hemos cruzado “Las puertas de las tinieblas” junto a Glenn Cooper, vamos a dar el paso final y luchar contra La invasión de las tinieblas.

Personalmente, puede que no sea muy objetiva, dado que soy una gran seguidora de este autor, un hombre capaz de crear un thriller con su vertiente histórica y combinarlo con lo bueno y lo malo de la humanidad sin dejar un solo cabo suelto.

Carga sobre sus espaldas títulos como “La biblioteca de los muertos”, “El libro de las almas”, “El fin de los escribas”, “La llave del destino”, “La piedra de fuego” y “La marca del diablo” y ahora tras esta trilogía no nos queda más remedio que esperar su próxima genialidad.

Esta tercera entrega empieza justo donde terminó la anterior, no hay salto temporal, es el siguiente punto en un bordado perfecto.

La puerta entre nuestro mundo y el universo de los condenados está abierta, cada vez más abierta y los intercambios entre los humanos y las almas oscuras es constante. En el mundo se ha desatado el caos, Londres es una ciudad fantasma invadida por las tinieblas y ni siquiera los toques de queda protegen a la población.

Se ha desatado el caos y un descenso a los infiernos parece el único futuro posible.

Nuestros intrépidos protagonistas John Camp y Emily Loughty creen haber encontrado la solución, buscar a Paul Loomis el mayor entendido mundial en las partículas que han creado este caos, todo parece sencillo hasta que la realidad se presenta, Paul Loomis cometió un crimen y está en el universo de los Condenados, este hecho será el detonante que los lleve allí de nuevo, muy a su pesar.

Poco os voy a desvelar más de la trama, porque un spoiler de un final es lo peor que se puede hacer y me gustaría que cada uno de vosotros pudiera descubrir sus giros argumentales, sus personajes complejos y en los que el autor esconde muchos defectos y virtudes de la humanidad.

Su prosa habla por sí sola, el tempo de la narración no decae en ningún momento y su final es brillante, un giro tan inesperado, un acto de fe y de amor tan colosal que me ha dejado sin aliento.

Mientras las puertas sigan abiertas podéis asomaros a sus primeras páginas que nos cede Debolsillo.