dimarts, 28 de juny de 2016

La putrefacció de la llum



Avui us volem regalar un premi, si el que llegiu, el XXIII Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa 2015, una novel·la signada per l’amic de la casa Josep Masanés, qui sempre té el detall de fer-nos arribar des de ses illes les seves publicacions.

La putrefacció de la llum és el títol que us presentem, un joc de paraules entre la llum i la foscor, el bé i el mal, la innocència dels nens i la cruesa d’una època viscuda entre bombes i l’anarquisme a les darreries del segle XIX a Barcelona.

Aquesta novel·la molts la considerarien històrica, però crec que l’autor te raó al filar prim i dir que és més com una aventura al estil Odissea, certament que el període històric marca el tempo de la narració, però l’important realment és la evolució dels personatges, de com uns petits vailets que somien en grandeses creixen dins una cotilla social que els evocarà de manera subtil a convertir els seus somnis en realitat o en un malson.

La amistat de dos d’aquest vailets l’Argilés i en Figueres, i la marxa del pare del primer a la Guerra de Cuba marcaran l’inici d’una historia molt humana, plena d’emocions, d’esperances, de somnis i també de pedres en el camí.

Balàfia Postals ens regala una novel·la que gràcies a les seves acurades descripcions dels personatges, de l’ambient i de la època sembla el guió d’una pel·lícula, l’acció s’adapta al tempo de l’acció, els personatges es van descol·locant a mesura que creixen i els seus ulls s’adapten al prisma de la realitat.

Una historia que arriba a l’anima del lector, que fa bullir la sang i mostra la importància de l’esperança i dels somnis per sobreviure a temps convulsos.

Poc us puc dir de del que trobareu rere una portada en blanc i negre, on la llum juga amb les ombres i remarca l’actitud feinera d’una fabrica de l’època reflexa l’empenta del nostre autor envers la seva narrativa, conscient, acurat, discret però a l’hora contundent amb allò que ens vol explicar.

Un aspecte que queda molt clar és que en una guerra ningú no guanya, almenys entre la població civil i aquells que es veuen avocats a servir a les ordres d’un fusell contra els seus propis veïns.

L’autor tanca la novel·la amb una sentència que amb el seu permís li agafaré una estona: Anzi d’un sogno un’ ombra ( De l’ombra d’un somni)

No la deixeu escapar, no és fa llarga ni pesada però us acabarà pesant a l’ànima.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada