Vivim immersos en la modernitat gastronòmica, en el
foodporn, en un món tecnològic on les fotos d’allò que mengem són subjecte
d’admiració però… què hi ha al darrera de la nova cuina?
A la novel·la El
xef ens podrem fer a la idea del masclisme que encara impera rere els
fogons professionals, sobre els novells d’exigència, els stages, els rols a la
cuina, la recerca de l’èxit i el públic gastronòmic un tant estúpid.
El nostre protagonista, en Monocle, entra a treballar al
restaurant The Swan. Per a ell és un trencament amb tot doncs a casa no s’hi
troba bé, creu que se l’infravalora i que se’l qüestiona massa però no sap el
que li espera.
El seu cap, el xef Bob és brusc, dictatorial, poc
dialogant, busca-merders, intimidant i es pensa que ell és l’únic que sap
cuinar i sobrevalora el seu paladar.
Sembla que el pobre Monocle ha sortit del foc per caure a
les brases però tot sigui pel seu somni!
De la mà de l’autor novell Simon Wroe ens endinsem a una cuina on les ganivetades vénen per
l’esquena, els complots es couen a foc lent i la venjança és el plat fred per
excel·lència. Realitat o ficció en un món que creix i creix inexorablement?
En Monocle només trobarà refugi en els seus companys,
pollets mullats plens de pors i secrets tal com ell. Els uns confiaran en els
altres i poc a poc l’amistat aflorarà com un instint de protecció davant el xef
Bob. Hi haurà alguna poma podrida que pugui perjudicar el cabàs que ha format
en Monocle?
De la mà d’Edicions
62 i una gran traducció al català a càrrec de l’Albert Torrescasana podem veure a vista d’ocell com les modes
amaguen un món molt obscur i com a la gastronomia la sala dels restaurants és
la cara brillant de la Lluna mentre la cuina és la part oculta i més
tèrbolament fosca.
Realment m’ho he passat molt bé dons es combinen plats
freds amb calents, moments de tensió amb d’altres on els camarades desenvolupen
i desgranen les seves intimitats.
Quanta realitat hi ha a l’obra? Jo crec que força!
És cert que sense exigència no podem arribar a la
perfecció, però hi ha molts camins i el totalitarisme d’en Bob no és pas el
millor.
Se’n sortiran aquests joves somiadors?
Animeu-vos a la lectura i gaudiu de cada nou gir. És una
novel·la molt enriquidora, àgil, àcida i moderna. Altament recomanable!
Con una portada de extremada belleza, sensibilidad y
feminismo encontramos La ladrona de
coral, una joya incatalogable por su extensa y valiosa combinación de
géneros.
Para describirla rápidamente: sublime, innovadora,
interesante, dinámica, enigmática y brillante. Es tan asombrosa como contemplar
un arrecife de coral, tan frágil y tan valioso.
Con esta historia nos transportamos al París derrotado
por Napoleón y sus tropas con un toque de nostalgia por lo perdido a la vez que
con chispas de picaresca que se encienden para dar un nuevo sentido a las vidas
de los habitantes de una ciudad apagada y sumida en las sombras del esplendor.
Daniel, el que será uno de nuestros guías en esta
fascinante aventura, es un estudiante de medicina que en este momento sólo tiene
dos posesiones de valor: sus cartas de recomendación y unas muestras muy
extrañas de coral.
Poco le durarán las posesiones pues la pícara Lucienne se
las sustraerá. ¿Con qué fin? ¿Cuán valiosas son dichas muestras? ¿Las
recuperará Daniel antes de su entrevista con el Doctor Cuvier?
Muchas preguntas que se desvelan en el devenir de la
novela narrada de una manera sin igual por Rebecca
Stott, una apasionada de las ciencias que sabe dotar a la historia con una
gran base documental histórica, científica y a la vez la carga de misterio,
romanticismo y un trasfondo ético que resuena en nuestras mentes.
A decir verdad es una novela que no deja indiferente y
llama la atención que por una vez sea ella, la protagonista, la que lleve el
peso de la trama más policial y misteriosa teniendo en vilo al joven doctor.
Una mujer actual, arriesgada, expeditiva, poco temerosa y con mucha vitalidad
que nos traspasará la piel en más de una ocasión.
¿Puede llegar a pasar algo entre ellos? ¿Saben algo que
va más allá de lo que ellos mismos creen?
A la llegada del jefe de policía Henri Jagot y a la
persecución que somete a Lucienne son detonantes para que el joven estudiante a
médico desee protegerla a ella, a sus muestras y a su secreto.
¿No os parece un plan perfecto para este octubre en que
las hojas secas empiezan a caer y los chubascos se hacen cada vez más
frecuentes?
Una vez más, gracias a Duomo tenemos entre manos un libro que es un tesoro y sus páginas
son panes de oro. Es espeluznantemente bella, intrigante y con ese toque
decadente del París del siglo XIX que le da unos matices únicos.
Tinc el plaer de
compartir amb vosaltres una obra curta però que queda en el lector durant molt
de temps, irònica i contundent, una comèdiade situació on els dos personatges principals juguen al gat i a la rata.
En Jordi Galceran (Barcelona 1964) és
autor d'obres tan emblemàtiques en els escenaris catalans com Paraules
encadenades (Premi Born de Teatre, 1995) o Dakota (Premi Ignasi Iglesias,
1998). Ha fet traduccions i adaptacions de diverses obres i ha treballat de
guionista de televisió en sèries tan conegudes com Nissaga de poder o El cor de
la ciutat. El mètode Grönholm li ha obert les portes de l'èxit internacional, i
ara ens sorprèn amb El crèdit.
No sé si heu anat
mai a demanar un crèdit al un banc, espero que no, però en aquest cas l’Antoni
va al banc a demanar un crèdit i quan el director de la sucursal li diu que no,
aquest l’amenaça amb enamorar a la seva dona i fer-se-la, així mateix, aquí
comença una batalla d’ingeni i lingüística on les casualitats fan pensar a un i
penedir a l’altre.
Tot hauria quedat,
potser, en un no res, si aquest director no estimes tant a la seva dona i li
explica el que li ha passat, aquesta s’ho pren com una ofensa i el fa fora de
casa... sembla que les prediccions de l’Antoni es van acomplint, així que tots
dos es tornaran a reunir.
El crèdit, es va
estrenar a La Villaroel sota la direcció de Sergi Belbel i amb dos
protagonistes de luxe, en Jordi Boixaderas i en Jordi Bosch. Només de pensar el
que em vaig perdre em fa bullir la sang.
labutxaca ens ofereix una
comèdia de situació a l’alçada decomèdiescom l’Hotel Fawlty o ‘Allo ‘Allo.
Però tota comèdia
basada en una realitat com aquesta on el rerefons social i la crisi econòmica
esta escanyant a la classe baixa i mitjana, fa proliferar l’ingeni de les
persones i tot allò que hagués pogut no ser acaba sent.
Una de les
critiques més dures que s’amaga entre les seves planes és el fet que la paraula
d’una persona no es quantifica en Euros i per això sembla que no té cap valor.
Jo aquí, si hem deixeu, posaré el crit al cel.
Crec sincerament en
la paraula de la gent, no hi ha res més representatiu d’un mateix que la seva
dignitat i la seva paraula. Si una persona té paraula pots confiar en ella,
també és cert que hi ha gent que no en té de paraula, però aquests no acostumen
a donar-la ja que per a ells mateixos no té valor.
Sobre dos
personatges contundents recau tota la acció, però l’acció que queda amagada
rere d’ells en els personatges que de manera més indirecta interactuen amb
ells, com la dona i el germà del director del banc, sorprendran al lector i ens
faran descobrir com d’un engany és pot treure una veritat.
Aquesta obra
teatral té el crèdit que cadascú de nosaltres li vulguem donar, però crec que
val la pena descobrir com amb ironia i una llengua ben afilada és poden donar
arguments increïbles per lluitar pel que un creu just i necessari.
J.S.Scott nos presenta una novela actual, fresca, tortuosa,
sexy y dulce. En pleno boom de la novela picante nos encontramos con una
portada blanca donde solo destacan unos labios rojos picarones.
Por fin en un solo volumen los cuatro títulos de la serie La obsesión
del millonario publicados por separado como ebooks (Mía esta noche, Mía por
ahora, Mía para siempre y Mía por completo)
La obsesión del millonario, nos sitúa en la contraposición de dos personajes,
Kara es estudiante de enfermería, tiene dos trabajos para mantenerse y su vida
no es nada fácil. Uno de sus trabajos es de camarera en el restaurante de
Helen, una mujer admirable que ha surgido de lo más duro a llegar donde está.
Un año antes en el restaurante Simon, el hijo pequeño (que de pequeño no
tiene nada) queda prendado de Kara, pero sus demonios internos no le permiten
acercarse a ella, hasta que una noche Kara se siente mal en plena calle y su
caballero andante la rescata.
En ese momento se cruzan las vidas del millonario Simon y de la trabajadora
Kara. Todo apunta a un cuento como el de la cenicienta, pero en este cuento
cenicienta tiene los pies en la tierra, sabe muy bien lo que quiere y sabe cómo
luchar para conseguirlo y el príncipe azul tiene muchas sombras en su alma y en
su piel.
Aunque todo apunta a que el caballero está a punto de rescatar a la
damisela, será más bien la damisela quien salvará al caballero.
Simon, decide ayudar a Kara en el nivel económico, facilitarle la vida y
protegerla de todo, a cambio solo le pide una cosa, una noche. Lo que parece
una propuesta surrealista se transforma día a día en un deseo irrefrenable y
mutuo.
El mayor peligro que pueden sufrir dos personas que no quieren enamorarse
es caer precisamente en esa trampa, y de qué manera.
Suma de letras acierta con una novela que parece ser tendrá
continuación, sino me voy a desilusionar, dado que la autora deja un hilo
preparado para hilvanar la historia de nuestros protagonistas con la de Sam, el
hermano de Simon, y la de Maddie, la mejor amiga de Kara y que descubrimos ya
se conocían en el pasado y la cosa no acabo bien.
Una lectura ágil y dinámica, mantiene un tempo relajado, como si un amigo
te estuviera explicando las últimas novedades en su vida, una historia actual,
donde el mundo frenético, el poder del dinero y las dificultades de los
trabajadores crean un marco plausible de contemplar.
Benvolgut Marc, després d’haver llegit la teva obra “Els silencis dels pactes”publicada per Llibres del Delicte. Els nostres
lectors de “La Petita Llibreria” han pogut descobrir una mica més sobre tu. Però
crec que encara queda molta tinta negra al tinter.
M’agradaria començar amb aspectes que defineixen l’escriptor
que s’amaga rere la ploma de Marc Moreno.
Recordes quina
va ser la primera novel·la negra que vas llegir? La vas triar tu? Quants anys
tenies? La
veritat és que no ho recordo. A mi m’ha passat que vaig prendre consciència que
era un lector de novel·la negra després de portar molts anys llegint un tipus
de llibre determinat, sense saber que allò era literatura de gènere. De sobte
t’adones que sempre t’interesses pel mateix tipus de llibres, que parlen de les
mateixes coses i amb un estil determinat. I és en aquell moment que pots
afirmar que ets lector de novel·la negra.
Què és el que
més t’atrau del gènere negre? Per que? Com a lector tens la possibilitat
d’ampliar la teva visió del món a través de l’òptica personal de l’escriptor i
de la dissecció que fa de la societat a través de la seva part més fosca. I com
autor em permet explicar els draps bruts que tota societat amaga, la merda que
hi ha sota la catifa i que ens condiciona la manera de comportar-nos en una
societat determinada.
Quin creus que
és el teu personatge insígnia dins el gènere? M’agrada el Patrick Kenzie de Dennis
Lehane, perquè té tot el que se li pressuposa als típics detectius del gènere:
dur, expeditiu, resolutiu, amb valors... però alhora és una persona familiar,
enamorada de la dona i que veu més enllà de la violència i la merda que li
esquitxa cada cas. A més, és un personatge més actual que els clàssics
detectius del gènere.
Si haguessis de
recomanar una obra negra a un lector poc avesat a aquest estil, quina seria?
Per quin motiu? El
poder del perro, de Don Winslow. Per mi és una de les grans obres mestres que
s’han fet en el gènere. I té el valor afegit que és una novel·la relativament
recent, el que és molt valorable perquè sempre que ens referim a les obres
mestres del gènere sembla que ens haguem de traslladar al segle passat amb
Hammet o Chandler.
Quins creus que
haurien de ser els aspectes imprescindibles en una bona novel·la negra? Una intensa crítica social i
reflectir la societat que ens envolta però sempre amb la voluntat de destapar
les misèries que amaguem. És bàsic fer que el lector pensi més enllà del que li
explica la novel·la, que obri els ulls a través de la història i pugui veure la
mossegada de realitat que l’autor de novel·la negra vol transmetre amb el seu
text.
Un cop hem descobert més aspectes d’en Marc Moreno, ens
agradaria aprofundir una mica més en la teva darrera novel·la.
¿Quin creusque és el personatge que més t’ha costat
construir? Tots, perquè he intentat que cada un
d’ells, la seva personalitat i manera de comportar-se tingués una repercussió
en la història. I això només s’aconsegueix construint personatges complexos,
reals i que tinguin comportaments creïbles i interessants. Per exemple, el
personatge de l’Estruch volia que fos un milionari altiu i odiós, però tampoc
el volia fer repugnant per al lector, o el d’en Masferrer volia que fos una
persona sense escrúpols i disposat a tot, però que tingués unes motivacions
clares que el fessin de carn i ossos.
Sembla que tot comença amb la mort d’una dona (no direm
noms per no fer un spoiler), però aquest fet només és una breu introducció pel
que vindrà. ¿Sobre qui creus que recau
el pes de la trama? És una novel·la coral, no perquè hi hagi una inacabable
llista de personatges, però sí perquè no hi ha un protagonista absolut que
aglutini tot el pes de la història. Aquí no hi ha un mort i una investigació
per descobrir l’assassí, perquè l’assassí el coneixem a la primera pàgina, així
que el protagonista no és ni el policia, ni l’assassí, ni el mort. Per tant, el
que hi ha és un conjunt de personatges on tots aporten alguna cosa en la meva
intenció de dibuixar la corruptibilitat de la persona en la nostra societat.
El personatge de la Gemma Fàbregas, la nostra periodista
amb ètica ¿està inspirada en algú en
concret? En la figura idíl·lica del que hauria de ser un periodista en el
segle XXI. És una professional que rep pressions per publicar notícies sense contrastar
i que afavoreixen els interessos del mitjà on treballa, però que no deixa
d’investigar i d’intentar destapar la veritat al llarg de tota la novel·la.
¿Creus que avui
en dia l’ètica periodística està en perill? Desgraciadament sí. En molts casos el
periodisme no és més que una feina per la qual un professional rep un salari i
no pensa en els principis de la professió. I ho puc arribar a entendre, perquè
si tens un lloguer, una família per alimentar i factures impagades, si no fas
el que diu l’empresa et fotran al carrer. I amb els principis i l’ètica no es
paguen factures. Però també hi ha professionals amb ètica i principis, que són
els que creen els mitjans de comunicació alternatius i deslligats d’interessos
econòmics i polítics.
El personatge de l’August, és un dels més complexos, on
hi conjugues aspectes tan diferents com l’amor a la família, la recerca de
feina (la que sigui), la seva homosexualitat, i el tracte que rep pel seu color
de pell i la dificultat que té amb l’idioma. ¿Com has aconseguit crear un personatge tan complex al qual el lector
li seria capaç de perdonar-li tot? El punt de partida era la immigració i
la dificultat afegida que suposa per a un immigrant no tenir papers i no
dominar l’idioma quan tens un problema greu que solucionar. A partir d’aquí
només intentava explicar com de complicat pot arribar a ser el seu món i com
tot plegat pot influir en la seva personalitat, l’actitud i el comportament amb
els qui l‘envolten. No va ser fàcil, però crec que és un dels motors de la novel·la
i un personatge amb molta força.
¿Quin polític
creus que hauria de prestar especial atenció a la teva novel·la? No estaria mal que tots la
llegissin, però no només Els silencis dels pactes, sinó també la meva anterior
Independència d’interessos i moltes altres del gènere que els farien enrojolar
i potser serien una mica més honestos amb es votants. Per desgràcia crec que
els nostres polítics no són de llegir gaire, com vaig poder comprovar a la
Setmana del Llibre en Català, on tots van passar per la nostra caseta però
ningú no va comprar ni un sol llibre.
Si haguessis de transformar la teva novel·la en una
cançó, ¿Quina creus que seria la seva
banda sonora? Una de jazz amb una línia de baixos molt potent i un ritme
alt, d’aquelles que les sents ben a dins. O potser una de hip hop amb lletres
molt explícites i de carrer, perquè es tracta d’una novel·la que beu de la
realitat del que passa als carrers de les nostres ciutats.
La teva presentació de “El silenci dels pactes” a La Setmana
del llibre en català va ser tot un èxit, com
et vas sentir? Quines impressions et va provocar? Molt content i molt
agraït a tots els lectors que es van apropar a la Setmana, però no només el dia
de a presentació, que va estar molt bé perquè la vam fer molt dinàmica i participativa,
com totes les que fem a Llibres del Delicte, sinó també a tots els que es van
passar per la nostra caseta la resta de la Setmana i van fer d’Els silencis
dels pactes el segon llibre més venut de la caseta de Llegir en Català, que
engloba 9 editorials independents.
Llibres del Delicte és una editorial independent,
que neix a Barcelona amb la voluntat de mantenir un compromís amb la literatura
en català i, en concret, amb la bona novel·la negra que s’escriu al
país. En Marc Moreno també n’és l’editor.
¿Què pesa més la
tasca d’editor o la d’escriptor? Per temps, m’ocupa més hores la tasca d’editor que la
d’escriptor, perquè aixecar un projecte des de zero i consolidar-lo entre les
editorials independents atractives per al lector és una obsessió per mi, però
no és gens fàcil. Jo em considero més escriptor que editor, però les
circumstàncies m’impedeixen escriure tot el que tinc al cap, tot i que reconec
que sóc bastant prolífic i que sempre en porto alguna de cap, ja siguin
projectes de novel·les per escriure o idees per a l’editorial.
D’on ha sorgit
la idea d’un abonament anual, on els lectors podran rebre sis novetats per tan
sols 60 €? Doncs
una d’aquestes idees que et comentava que sempre tinc al cap és la de
l’abonament anual, que no és res més que premiar la fidelitat dels nostres lectors
i fer que tota la col·lecció sigui accessible per a tothom. Per 60€ tens la
possibilitat de demanar els 6 llibres que vulguis durant un any, tant dels que
ja hem publicat com dels que es publicaran durant el següent any. Tens 12 mesos
per anar demanant els llibres de l’abonament, els pots fer d’un en un, de dos
en dos, els sis de cop... com vulguis.
No hem de confondre quantitat amb qualitat, però... ¿Quin és el secret per poder oferir
qualitat a un preu tan assequible en temps tan complicats? Tenir la
voluntat d’apropar la literatura als lectors i de proposar lectures
interessants i atractives pels textos i pel disseny i l’edició, però també pel
preu. A Llibres del Delicte som conscients que els llibres no poden ser un
luxe, tothom ha de poder accedir als nostres llibres, però sense oblidar que
això també és un negoci i que si perdem diners deixarem d’editar, així que
busquem fórmules –com la de l’abonament anual, entre d’altres– per oferir bons
llibres a bons preus. Retallant –en el bon sentit de la paraula–d’aquí i d’allà
i ajustant pertot arreu, creiem que hem aconseguit un preus molt competitius i
que permeten que tothom pugui anar cada mes i mig a la llibreria a comprar el
nou Llibre del Delicte (o rebre’l a casa si és abonat nostre).
Per finalitzar, ens agradaria que contestessis el que ha
esdevingut la pregunta marca de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet
i creus que és important per als lectors?
Ja me l’han fet però la tornaré a respondre perquè em va
fer molta gràcia i em va causar certa sorpresa el dia que me la van fer: A Llibres del Delicte publicareu llibres
per a nens? No. A Llibres del Delicte, com es dedueix del nom, publiquem
llibres que parlen de delictes. I no creiem que aquest gènere sigui el més
adient per als nens. El que sí que ens hem plantejat, potser en un futur, és
publicar novel·la negra juvenil, una espècie de crossover. Però això potser més endavant, amb el projecte més
consolidat.
