El crèdit

Tinc el plaer de compartir amb vosaltres una obra curta però que queda en el lector durant molt de temps, irònica i contundent, una comèdia  de situació on els dos personatges principals juguen al gat i a la rata.

En Jordi Galceran (Barcelona 1964) és autor d'obres tan emblemàtiques en els escenaris catalans com Paraules encadenades (Premi Born de Teatre, 1995) o Dakota (Premi Ignasi Iglesias, 1998). Ha fet traduccions i adaptacions de diverses obres i ha treballat de guionista de televisió en sèries tan conegudes com Nissaga de poder o El cor de la ciutat. El mètode Grönholm li ha obert les portes de l'èxit internacional, i ara ens sorprèn amb El crèdit.

No sé si heu anat mai a demanar un crèdit al un banc, espero que no, però en aquest cas l’Antoni va al banc a demanar un crèdit i quan el director de la sucursal li diu que no, aquest l’amenaça amb enamorar a la seva dona i fer-se-la, així mateix, aquí comença una batalla d’ingeni i lingüística on les casualitats fan pensar a un i penedir a l’altre.

Tot hauria quedat, potser, en un no res, si aquest director no estimes tant a la seva dona i li explica el que li ha passat, aquesta s’ho pren com una ofensa i el fa fora de casa... sembla que les prediccions de l’Antoni es van acomplint, així que tots dos es tornaran a reunir.

El crèdit, es va estrenar a La Villaroel sota la direcció de Sergi Belbel i amb dos protagonistes de luxe, en Jordi Boixaderas i en Jordi Bosch. Només de pensar el que em vaig perdre em fa bullir la sang.

labutxaca ens ofereix una comèdia de situació a l’alçada de  comèdies  com l’Hotel Fawlty o ‘Allo ‘Allo.

Però tota comèdia basada en una realitat com aquesta on el rerefons social i la crisi econòmica esta escanyant a la classe baixa i mitjana, fa proliferar l’ingeni de les persones i tot allò que hagués pogut no ser acaba sent.

Una de les critiques més dures que s’amaga entre les seves planes és el fet que la paraula d’una persona no es quantifica en Euros i per això sembla que no té cap valor. Jo aquí, si hem deixeu, posaré el crit al cel. 

Crec sincerament en la paraula de la gent, no hi ha res més representatiu d’un mateix que la seva dignitat i la seva paraula. Si una persona té paraula pots confiar en ella, també és cert que hi ha gent que no en té de paraula, però aquests no acostumen a donar-la ja que per a ells mateixos no té valor.

Sobre dos personatges contundents recau tota la acció, però l’acció que queda amagada rere d’ells en els personatges que de manera més indirecta interactuen amb ells, com la dona i el germà del director del banc, sorprendran al lector i ens faran descobrir com d’un engany és pot treure una veritat.

Aquesta obra teatral té el crèdit que cadascú de nosaltres li vulguem donar, però crec que val la pena descobrir com amb ironia i una llengua ben afilada és poden donar arguments increïbles per lluitar pel que un creu just i necessari.