Un cuento perfecto

Érase una vez una mujer que lo tenía todo y un chico que no tenía nada.

Érase una vez la historia de amor entre el éxito y la duda.

Érase una vez un cuento perfecto.

Y solo tú decides cuál es su final.

Con estas premisas nos reencontramos con Elísabet Benavent, o como todas sus seguidoras la conocemos @BetaCoqueta.

La descubrimos con “Valeria en el espejo”, “En los zapatos de Valeria”, “Valeria al desnudo” y “Valeria en blanco y negro”, poco tiempo después decidió subir la temperatura en las casas de sus lectores con “Alguien que no soy”, “Alguien como tú” y “Alguien como yo”, después nos invitó a vivir la vida del rock con “Persiguiendo a Silvia” y “Encontrando a Silvia”, a principios del año pasado nos regalaba “El diario de Lola” y nos alegró el invierno con “Martina con vistas al mar” y “Martina en tierra firme” y no nos podemos olvidar de “Mi isla”, la bilogía musical “Fuimos canciones” y “Seremos recuerdos” y “Toda la verdad de mis mentiras”

Hoy regresa a nosotras con Un cuento perfecto, una novela que me llamo la atención nada más verlo, su portada difiere bastante de las alegres y coloristas portadas a las que nos tiene acostumbradas. Creo que el contrapunto entre su fondo azul oscuro, con pequeños retazos de momentos o alusiones a ellos me recordó un álbum de fotos, donde un collage va tomando forma a partir de pequeñas piezas y en este caso dándole un toque de glamour con sus letras doradas. Ciertamente una vez terminada su lectura os aseguro que si miráis su portada con atención muchos sentimientos afloraran.

Esta historia es la de dos almas tristes en dos mundos muy distintos que por el destino, me gusta pensarlo así, se encuentran para crear su propio mundo.

Margot es la mayor accionista del grupo hotelero Ortega, tiene dos hermanas cómplices y una madre, a ella mejor que la conozcáis. Margot lo ha tenido todo lo que el dinero puede dar, un prometido perfecto, lujos, dinero, pero también una gran soledad e inseguridad

David es un autónomo a que han plantado de muy malas maneras, duerme en el sofá de un amigo, tiene tres trabajos que no le llenan y su alma se refleja en unos ojos tristes.

Estos dos personajes cruzan sus miradas y ven en el otro alguien que sufre como él, dos personas tristes que se comprenden a la perfección y junto a ellos haremos un viaje introspectivo sobre la vida, el amor, las relaciones y el autodescubrimiento. Dicen que el dinero da la felicidad, es cierto que ayuda pero a ellos no se la da.

Dos personajes que son como el ying y el yang, encajan a la perfección.

Viajaremos por Madrid y por el precioso mar Egeo y sus isas, la autora nos regala unas descripciones delicadas, cuidadas y deliciosas, y en sus capítulos se intercalan las dos voces de nuestros protagonistas, un hecho que nos ofrece dos puntos de vista diferentes y a su vez nos ayuda a empatizar mucho con ellos.

Su prosa es muy fluida y su vena irónica y cómica fluye con total libertad dándole un toque único a la novela. Sin olvidarnos de los personajes secundarios de lujo y alguno al que os apetecería cantarle las cuarenta.

Lo más sorprendente, el final y ahí tendréis que llegar cada uno por vuestro pie en este maravilloso viaje que os ofrece Debolsillo.

Aquí os dejo sus primeras páginas, ya que no podemos salir mucho de casa, nada mejor para hacer nuevos amigos y descubrir nuevos lugares, aunque por desgracia a mi se me ha hecho muy corto.

 

Pluja d'estels

Avui us presentem una novel·la vital, àgil, agosarada i que amaga una gran critica a la societat actual i a la sumptuosa aparença social de felicitat mereixedora del Premi Josep Pla 2020.

A l’obra Pluja d’estels coneixereu a un grup d’amics que decideixen després de molts anys sense fer-ho tornar a reunir-se tots junts a la casa del cap de Creus.

Perquè es van deixar de reunir? Com serà el retrobament?

Amb una certa incertesa el grup d’amics es disposen a fer veure que res ha passat entre ells i fer la reunió com sempre. Piscina, platja, un gran tiberi, alguna que altre copa fins que arribi l’esperada pluja d’estels.

La novel·la succeeix en un sol dia des de que surten de Barcelona fins que arriben a la idíl·lica casa però cap d’ells, ni els escenaris ni el temps són tan idíl·lics com semblen.

La pluja i la tramuntana que els visiten posen el toc metafòric al dia d’inclemència de la mateixa manera que ells volen aparentar una felicitat sobre el dolor de manera aferrissada.

Què va passar al passat que els va causar tant dolor?

Tots ells han passat per alt volent o no un esdeveniment que els afecta a tots i cadascun ho lluita o ho amaga a la seva manera però al trobar-se tots sembla que tot torni a estar ben fresc.

El dia va in crescendo fins que la pluja d’estels els arriba amb una tromba de realitat que els posarà contra la paret i davant de les seves pròpies emocions.

L’autora, Laia Aguilar, fa una tasca descriptiva perfecte per tal que ens endinsem en aquesta lectura profunda i sensible d’una manera molt directa i alhora crea un paral·lelisme sobre allò que mostrem enfrontat a allò que realment som que posa la pell de gallina.

Escenaris que tenen rellevància per als protagonistes, antigues relacions, unions, aliances i odis... Un còctel d’emocions es debaten en aquesta obra que ens ofereix labutxaca.

És una aventura fàcil de llegir i amb la que evadir-se és immediat.

En temps en que la lectura ens pot ajudar a passar hores difícils no hi ha millor obra que aquesta ja que a més de tenir una forta historia de fons i plantejar-la en el present de manera magistral amaga molts interrogants que ens conviden a pensar i a reflexionar sobre nosaltres mateixos i el conjunt de la societat.

Us animeu a visitar la casa de Portlligat?

Us asseguro que no us en penedireu!

El primer amor

Descobrir grans clàssics encara que siguin en format petit i lleuger és un dels grans al·licients de la literatura i en aquest cas res millor que els títols de la col·lecció “El Far” d’Angle Editorial.

Aquesta vegada em va seduir el seu títol El primer amor d’Ivan Turguénev (1818-1883), un dels gran autors del realisme i d’una visió pròpia de la societat russa de l’època.

M’agraden els títols d’aquesta col·lecció ja que semblen narracions curtes i senzilles, però res més lluny de la realitat, totes les seves obres tenen una profunditat que convidaran al lector a aprofundir i anar un pas més enllà de la pròpia paraula escrita.

Precisament aquest fet m’ha succeït amb aquesta novel·la, el seu protagonista és en Vladimir Petróvich un home madur que parlant amb un amic acaben parlant dels seus primers amors, el Vladimir els diu que ell n sap explicar-se gaire bé, així que els hi escriurà i un parell de setmanes després els hi llegeix.

Així és com ens trobarem amb un Vladimir de setze anys que gaudeix de l’estiu a la finca familiar fins que un dia arriben unes noves veïnes, una princesa que ha anat a pitjor fortuna i la seva filla Zinaïda.

En Vladimir era un jove poc versat en l’amor, un inexpert tant els sentiments com en els fets, així que de la seva mà descobrirem com la seva percepció canvia envers la jove veïna.

Zinaïda és una jove que té els seus admiradors, uns homes molt diferents entre si però que han caigut rendits als seus peus i descobrirem com sense saber ni com el nostre jove protagonista cau seduït a les seves xarxes.

Aquesta historia d’amor no és una historia de finals feliços o d’un amor romàntic clàssic i èpic, sinó que el que ens mostra és l’entrada d’un jove al món adult de la mà d’una dona lleugera per l’època.

M’ha cridat molt l’atenció en el relat la critica social de l’autor envers les aparences i el saber fer de portes enfora, mostrant una societat rígida enfrontat a un personatge que surt dels paràmetres.

La prosa del autor és molt concisa, el tempo és pausat i es seves descripcions acurades, però el que destaco és la construcció del personatge de Vladimir i com li dona la paraula per mostrar-nos només el que ell veu, sent i coneix o fins i tot, m’atreviria a dir, el que s’atreveix a explicar d’aquell primer amor.

És d’agrair que al final de la historia l’editorial ens presenta l’autor i la seva prosa en “El primer amor i altres amors de Turguénev” presentant-nos la idea de l’amor, de les seves protagonistes femenines i de les tradicions russes.

No el deixeu escapar.... us enamorarà.

Gambit de dama

Avui us vull presentar una novel·la que com molts de vosaltres he descobert arran de la sèrie de Netflix Gambit de dama de Walter Tevis i que trobareu de la mà de Columna.

Personalment no m’agraden les adaptacions i si he llegit primer el llibre i després veig la pel·lícula o la sèrie acabo amb un regust amarg de boca  ja que la imaginació de cada lector és diferent i personal, un fet que en certa manera ena allunya de la visió d’un tercer.

Aquesta vegada ha sigut a l’inrevés, primer vaig veure la mini sèrie que em va durar res i menys i després vaig tenir la oportunitat de llegir-la. He de confessar que tenia els meus propis recels, no sabia si em trobaria amb la Beth Harmon de la pantalla o amb un personatge diferent.

Però comencem pel principi i això ens porta a la portada on reconeixem a la Beth de la sèrie davant d’un taulell d’escacs on hi juguen les peces clàssiques i mini botelles de begudes alcohòliques de minibar, una metàfora molt ben trobada de les dues cares de la nostra protagonista.

Per aquells que no la conegueu encara la Beth és una nena que queda orfe i la seva única via d’escapament són les pastilles verdes que els hi donen al orfenat i jugar als escacs amb el bidell.

Una nena prodigi capaç de guanyar a nois més grans que ella i que li serveix de manera de viure un cop és acollida i alhora abandonada, quedant-se amb una dona que la cuida però que quan veu el seu potencial no dubta d’aprofitar-ho.

La Beth anirà creixent i competint fins arribar al cim del món dels escacs, però el que la novel·la reflecteix a part dels escacs, és la lluita d’una nena per sobreviure i sortir endavant, una jove amb mancances emocionals que busca refugi massa sovint en el cul d’una ampolla, una persona complicada, una dona en un món d’homes que triomfa demostrant la necessitat d’igualtat entre generes i personalment crec que encara que la Beth creix segueix sent la nena petita sola i espantada del principi.

No puc ser molt justa amb la novel·la ja que en certa manera és com si ja l’hagués llegit, però m’ha atrapat, la prosa de l’autor atrau al lector amb un tempo suau i les seves descripcions són molt acurades i precises.

Amb aqueta novel·la l’autor ens posa en escac i mat, no ens dona més escapatòria que continuar llegint i aprofundir en els seus personatges convidant-nos a jugar la nostra pròpia partida d’escacs.

Jo us recomanaria a tots aquells que encara no heu vist la sèrie que llegíssiu primer la novel·la, mereix la pena ser descoberta sense una visió preconcebuda i estic segura que la gaudireu més.

Ara direu que estic boig

Per Àngela Sánchez Vicente

És impactant el que un pot arribar a sentir quan llegeix les obres de l’Andreu Martín!

És acabar-la i pensar que és fantàstica i que no s’haguera pogut lligar d’una millor manera ni desenvolupar d’una manera diferent.

Són obres rodones i úniques que conviden molt a la reflexió.

Obres per a joves, obres per a adults, un mestre del gènere negre i un coneixedor de la ment humana com pocs des de la visió professional i la visió que atorga la vida i a més amb un gran talent narratiu a l’hora de crear trames intrigants en escenaris plens de misteri i protagonitzades per protagonistes amb una evolució psicològica i emocional molt forta.

Destaquem de les seves obres L’Harem del Tibidabo i la seva continuació amb La favorita del’Harem però no en destriem cap negativament.

Relats, novel·les... Les lletres no se li resisteixen!

Tot a les seves obres va de poc a molt, a un tempo imparable que submergeix al lector en unes histories que poden semblar rocambolesques però ben desgranades i analitzades ens adonem que estan carregades de critica social de la manera més subtil.

A la seva darrera obra Ara direu que estic boig tractarem la ment humana com mai abans.

Pot un boig raonar si està boig o no? Si realment estigues boig es faria aquesta pregunta?

El protagonista de la novel·la viu sol al seu pis i passa els dies mentre dibuixa i viu al seu món on les al·lucinacions estan a l’ordre del dia.

Només compta amb l’ajuda de la seva tieta ja que la seva mare va morir presumptament assassinada.

Ara, la seva única amiga i veïna apareix morta i tothom directament assenyala al noi que no està bé.

És realment el responsable d’aquest succés?

En aquesta obra l’autor mentre ens convida a la investigació d’aquesta mort ens convida al debat sobre els problemes i les malalties mentals i com es tracten encara avui en dia a la societat desinformada en la que imperen les etiquetes i encara els estigmes.

Voleu saber si va ser ell l’assassí o no? Què va passar al pis de sota?

Gràcies a Crims.cat podreu donar resposta a tots els enigmes i alhora ampliar la bibliografia d’aquest autor que ens sorprèn obra rere obra.

A Bàrcino

Avui estic molt contenta de poder presentar-vos la darrera novel·la que ens presenta labutxaca d’una gran escriptora i d’una gran persona. Maria Carme Roca és un nom propi dins de la meva biblioteca personal, és un dels asos que mai fallen ni deceben, ja sigui amb un conte infantil, una novel·la juvenil o amb la novel·la que avui us presento i que la consagra com una brillant escriptora de novel·la històrica.

A Bàrcino segueix l’estela de la seva novel·la “Bàrcino” que fou publicada fa deu anys. Aquesta historia no pretén ser una continuació sinó que se’ns presenta com una obra independent encara que alguns dels seus personatges repeteixen protagonisme, tenen una relació directa però amb molta mà esquerra l’autora ens ho presenta d’una manera que no cal haver llegit una per gaudir de l’altra. (Personalment jo us recomano llegir “Bàrcino” i ja de pas tota la seva bibliografia, no quedareu gens decebuts)

Tal i com se’ns presenta a la portada veiem una jove, la nostra protagonista, la Minícia, i una clara descripció d’ella “Una dona singular. Un passat ocult. Un enemic implacable”.

Ens situarem a la meitat del segle II, en el Regnat de Marc Aureli quan la Minícia serà rebutjada pel seu pare Luci Minici Natal Quadroni Ver, governador de l’Àfrica proconsular, degut a una relació que aqueta va tenir amb Teseu, enemic del seu pare i de qui va tenir un fill. És va casar amb Cneu qui va rebutjar el nen i va fer que ella se’n desfés entregant-lo a un esclau.

A part d’aquesta relació amb el seu pare i el seu marit, també serà important la relació que s’estableix entre ella i els esclaus de casa seva com l’ Erasmius, mostrant així la vida del nobles i del menys afavorits.

Però una de les relacions més interesants és l’amistat de Minícia amb Marc Aureli i la seva esposa Faustina, fet que afegeix pensaments i confidències del regent a la novel·la mostrant el gran treball de documentació que s’amaga al darrera.

Fins aquí tot bé, però el punt discordant és que Minícia rep cada any, el dia del naixement del fill que creu mort, un regal, això l’amoïna i a portarà a descobrir qui li vol mal.

La prosa de l’autora és pulcra, acurada, detallada, les seves descripcions et fan caminar pel terra empedrat de Bàrcino, els salts temporals en la narració no creen cap mena de discontinuïtat i les anotacions a peu de pàgina són tot un regal.

Que més us puc dir sense caure al parany d’explicar-vos tota la història i el seu desenllaç, a cada nova novel·la que ens presenta més m’enamoro de la seva prosa, “A punt d’estrena” va ser el detonant de la meva incondicionalitat, també m’agradaria destacar títols com:  “L’enigma Colom”, “Katàlepsis”, “A punt d’estrena” o “El far” són imprescindibles per a tota biblioteca personal.

La seva ploma és un èxit assegurat per qualitat.

Aquí us deixo les seves primeres planes.