VICTUS

Per Mònica Fericle Albiol

Res millor que un mes de setembre perquè aquesta obra prengui tot el seu impuls. Al marge de consideracions polítiques, nacionalistes o sentimentalistes, el llibre d’Albert Sánchez Piñol recull, a través d’una sèrie de documents històrics, la derrota patida pel poble de Barcelona a mans de tropes borbòniques després d’un llarg setge de 13 mesos i la posterior abolició dels seus drets i llibertats.

L’obra no només es centra en la caiguda de la ciutat sinó en tot l’afer que va envoltar la guerra de successió al tron després de la mort de Carles II: d’una banda tenim a Felip V (a qui donaven suport els francesos i castellans), nét de Lluis XIV i pretendent Borbó i per altra Carles III d’Àustria (defensat pels catalans, anglesos i austríacs). 

El nostre protagonista és Martí Zuviria, un enginyer militar expert en fortificacions i que acaba lluitant de la mà d’Antonio de Villarroel per defensar els murs de la ciutat comtal.

VICTUS es divideix en tres parts: la formació tècnica del protagonista a França sota les ordres del mestre Sébastien Le Preste Vauban, la seva incorporació al món militar (gràcies a ell coneixem de primera mà batalles històriques com les de Brihuega, Toledo o Tortosa) i el posterior declivi personal i social coincidint amb la caiguda de la ciutat de Barcelona.

Al marge de les dades històriques que el llibre ens facilita, també s’hi mostren làmines de l’època i de les diferents etapes de l’assalt a Barcelona. Inclou una relació de personatges que apareixen al llibre (no us avergonyiu d’utilitzar-la perquè hi ha moments en que tants noms acaben passant factura a la memòria!!).

A punt de complir-se 300 anys d’aquella històrica derrota, VICTUS ens retrata sense embuts les motivacions d’uns i altres. Albert Sánchez Piñol no ens posiciona a favor de cap bàndol sinó que aporta dades reals perquè cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions.

L’editorial Debutxaca fa un gran esforç en mostrar un fet històric de gran rellevància amb aquest afany de neutralitat donant la opció al lector a decidir per ell mateix on es vol situar i des de quin prisma vol veure la història. No totes les editorials farien aquest acte de fe donant un paper participatiu al lector, el qual s’engresca mica en mica i va quedant atrapat en els fulls de calendari.

Una novel·la històrica sòlida, contundent i excepcional.

 

Per la carretera

Avui us vull presentar la novel·la guanyadora del Premi Femina 2019 que s’amaga rere el títol Per la carretera i que ens presenta l’Editorial Les Hores amb una portada marcada pel blau i on veiem en una carretera un cotxe i a un home a la vorera caminant, esperant... un autoestopista.

Sylvain Prudhomme és un reconegut escriptor francès i entre les seves obres destaquen "Là, avait dit Bahi", "Les Grands" i "Légende".

No tinc mai la inèrcia de començar pel final però després de la seva lectura m’ha convidat a la reflexió: “Tenim la vida que volem? Les decisions que anem prenent al llarg dels anys van dibuixant una vida concreta. Tot no és compatible, cada opció comporta guanys i pèrdues, sempre hem de triar”.

Una veritat d’aquelles que no podem negar, sempre he sentit a dir que la vida és un camí i que quan triem una opció en destriem una d’altre, ja sigui en petites dacions o en decisions més importants. No podem dir blanc i alhora negre.

Aquesta historia ens presenta a tres personatges, un triangle on l’amor serè, madur i obert donarà canvis a les seves vides.

En Sacha és un escriptor de quaranta anys sense lligams però marcat per la rutina i l’estabilitat, les seves decisions l’han dut per aquest camí, un camí en el que es retrobarà amb un vell amic, l’autoestopista, qui s’ha casat i te un fill però que necessita de tant en tant tornar a la carretera, fer autoestop i sentir-se lliure.

La Marie és la veu femenina, la dona de l’autoestopista (e qui no coneixerem el nom), qui es queda a casa fent traduccions i cuidant el seu fill Agustín mentre el seu marit viatja.

El personatge de autoestopista és la dualitat personificada, sent el deure vers la família però alhora sent el desig de ser lliure com abans, de conèixer lloc i gent nova, de sentir la pujada d’adrenalina al pujar a un cotxe diferent, encara que manté el lligam amb la família enviant postals i amb el camí fent fotografies als conductors i tenint els seus emails.

S’establirà una relació diferent i que anirà evolucionant entre el Sacha i la família del seu amic, mentre aquest cada cop s’allunya més.

Tots dos van recórrer el mateix camí fent autoestop però han acabat en punts diferents de a seva vida.

La prosa del autor és delicada i el tempo no és ni ràpid ni lent, és sostingut i els seus personatges tenen personalitats molt diferents i a mi personalment m’ha costat empatitzar amb l’autoestopista i la seva poca conformitat a viure la vida que ha triat, en el fons és egoista de si mateix sense pensar amb la família que ha creat.

Una novel·la que us recomano com a descobriment i com una metàfora més enllà de la vida en si mateixa.

Dos taüts negres i dos de blancs

Després d’haver llegit Dos taüts negres i dos de blancs m’ha quedat un regust amarg a la boca i una sensació d’opressió al pit. La ploma de Pep Coll, a qui vaig descobrir amb la seva anterior novel·la “Nius”, sembla una espasa afilada que escriu amb la sang, la suor i les llàgrimes d’un passat enterrat i desconegut que per fi ha sortit a la llum mostrant un crim, que com ell mateix explica, s’assembla massa a la famosa matança de Texas explicada per Truman Capote.

Al poble de Carreu, corria una història de por per a la canalla, una historia d’aquelles que s’explicaven a la vora del foc i que desapareixia de les converses quan hi havia roba estesa. El resultat d’aquell crim fou l’assassinat de tota una família de masovers, el matrimoni format pel Josep i la Margarida, i les seves dues filles, la Maria i la Carme, l’any 1943, una època convulsa on la censura no va deixar passar la noticia més enllà dels pobles veïns del Pallars Jussà.

En Pep Coll, explica a la novel·la la història setanta anys després, una història arrelada a la seva terra i que va marcar en certa manera la seva vida a Pessonada.

Una edició molt acurada de la mà de labutxaca on el lector podrà conèixer de primera mà molts personatges rellevants de la historia, el poble en sí i les muntanyes, podrà gaudir d’un arxiu fotogràfic i d’una amplia font d’informació. Tant el principi com el tancament de la novel·la són vivències de l’autor, les seves vivències personals i la seva tasca de recerca.

No podem oblidar que no deixa de ser una recreació dels fets ocorreguts, cosa que afegeix elements ficticis, com diàlegs i fins i tot algun personatge com l’aviador anglès, però aquest afegits li donen cos i caràcter a la narració.

Una novel·la que es llegeix amb força dinamisme, enganxa al lector dotant-lo de manera molt curosa i descriptiva de l’ambient de l’època, un ambient marcat pel final de la Guerra Civil Espanyola i l’inici del Franquisme.

A cada capítol el lector descobrirà un personatge en la seva pròpia veu, com era la seva vida, les relacions que s’anaven establint amb els altres personatges que tindran el seu moment de protagonisme en d’altres capítols i com aquests van viure el crim i com els va afectar.

Crec que aquesta obra és un homenatge a tots ells i a les seves famílies, moltes de les quals han aportat informació de primera mà a l’autor, una manera de fer justícia social, de voluntat d’esclarir els fets i de demostrar les injustícies que va viure casa nostra en el passat.

Quants taüts negres i blanc deuen quedar encara amagats en la memòria dels més grans? De moment ja en podem comptar dos de cada menys. De ben segur que ja poden descansar en pau.

 

Restes de carnaval

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui haig de començar per entonar el “mea culpa”...

Com pot ser que agradant-me tant la lectura no coneixes les obres de la Clarice Lispector?

Aquesta dona nascuda a Ucraïna afincada al Brasil és un referent de la literatura brasilera i en aquesta obra que avui us presentem queda ben demostrat el perquè se la considera així.

A Restes de carnaval trobareu una Antologia de contes que brollaven de la seva ploma forces anys enrere però que continuen amb una vigència sorprenent avui en dia.

Una dona avançada al seu temps, que crea obres úniques i inclassificables on el món intern i els pensaments dels protagonistes centren tota l’atenció i ens mostren la naturalesa humana en situacions del més dispars.

Gràcies a la tasca de traducció d’en Josep Domènech Ponsatí i d’en Pere Comellas Casanova podem gaudir dels seus matisos lingüístics ja que escriu d’una manera en que sembla que ens condueixi cap a la poesia i a la lírica.

Senzilla i recargolada, amena i àcida, ficcionada i molt humana... És una contraposició constant que enganxa i convida a la seva descoberta.

També ajuda molt a la seva lectura i contextualització l’epíleg a càrrec de la Tina Vallès i a l’edició i selecció que ens presenta en Jordi Puig.

En un format breu, directe, clar i concís ens fan un dibuix de la autora i a través de les seves lletres podem aprofundir en la seva literatura i en la seva manera de veure el món.

Gràcies a l’editorial Comanegre he descobert una autora que no deixa indiferent i que fa servir el poder de la paraula de manera directa i rapida a traves dels seus contes amb la habilitat d’enganxar-te la idea principal per tal que tu mateix pensis en el dia a dia i reflexionis i et qüestionis l’existència.

Pels amants de les obres que no deixen indiferent és la opció perfecte per aquest estrany setembre.

I per als que encara no la coneixíeu, com jo, és la oportunitat ideal per anar al seu encontre.

En un format petit, breu, sense massa sumptuositat més que la seva pròpia grandesa literària.

És un imprescindible!

És que abans no érem així

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui ens retrobem amb la ploma àgil i la ment inquieta de la gran Empar Moliner.

Sigui en articles, amb opinions televisives, en relats o en obres més extenses ens ha demostrat de sobres que la seva manera de pensar particular i àcida sempre és com una bufetada de realitat per la societat.

És com aquella dita que anuncia que entre broma i broma s’hi amaga la veritat, és com una trobada amb una amiga que sense vergonya i sense pèls a la llengua explica veritats com a punys de manera distesa i un xic teatralitzada per tal d’afegir èmfasi al seu missatge.

Després de recomanar-vos la lectura de “Tot això ho faig perquè tinc molta por” us recomanem de manera molt clara la seva darrera obra És que abans no érem així.

En aquest recull de contes trobareu sentiments oposats a les balances i anireu en un vaivé constant de la por a l’alegria, de la llagrimeta commovedora fins al odi més profund.

És un llibre radical que a primera vista no entén de grisos però que a través de les situacions i els personatges ens deixa reflexionant a nosaltres sobre quin to entre el blanc i el negre li podem donar.

La perennitat de l’ésser humà i la seva naturalesa més pura també es posa a debat a partir de la por, la mort, el desig, la sexualitat, la manera de vincular-nos.

Poc us volem desvetllar ja que ella sap condensar en breus planes un missatge rodó que es clava com un punyal i et deixa pensatiu i penjat d’una idea.

És un llibre del que no es surt indemne, és una eina de reflexió que en aquest setembre atípic ens pot ajudar a veure si realment no som com érem o realment no ho sembla tant i si que som els mateixos que érem.

Per desentrellar aquesta incògnita que ens presenta simplement amb el títol us haureu de rendir a la lectura que Columna ens apropa.

És una autora i una pensadora moderna que trenca esquemes però alhora ens connecta amb la societat i el nostre entorn.

És un imprescindible per als amants de les bones lletres en format breu.

Quan el missatge és bo encara pren més força en format curt. I ella n’és una gran mestra.

Deixeu-vos encisar per la seva grandesa!