Dos taüts negres i dos de blancs

Després d’haver llegit Dos taüts negres i dos de blancs m’ha quedat un regust amarg a la boca i una sensació d’opressió al pit. La ploma de Pep Coll, a qui vaig descobrir amb la seva anterior novel·la “Nius”, sembla una espasa afilada que escriu amb la sang, la suor i les llàgrimes d’un passat enterrat i desconegut que per fi ha sortit a la llum mostrant un crim, que com ell mateix explica, s’assembla massa a la famosa matança de Texas explicada per Truman Capote.

Al poble de Carreu, corria una història de por per a la canalla, una historia d’aquelles que s’explicaven a la vora del foc i que desapareixia de les converses quan hi havia roba estesa. El resultat d’aquell crim fou l’assassinat de tota una família de masovers, el matrimoni format pel Josep i la Margarida, i les seves dues filles, la Maria i la Carme, l’any 1943, una època convulsa on la censura no va deixar passar la noticia més enllà dels pobles veïns del Pallars Jussà.

En Pep Coll, explica a la novel·la la història setanta anys després, una història arrelada a la seva terra i que va marcar en certa manera la seva vida a Pessonada.

Una edició molt acurada de la mà de labutxaca on el lector podrà conèixer de primera mà molts personatges rellevants de la historia, el poble en sí i les muntanyes, podrà gaudir d’un arxiu fotogràfic i d’una amplia font d’informació. Tant el principi com el tancament de la novel·la són vivències de l’autor, les seves vivències personals i la seva tasca de recerca.

No podem oblidar que no deixa de ser una recreació dels fets ocorreguts, cosa que afegeix elements ficticis, com diàlegs i fins i tot algun personatge com l’aviador anglès, però aquest afegits li donen cos i caràcter a la narració.

Una novel·la que es llegeix amb força dinamisme, enganxa al lector dotant-lo de manera molt curosa i descriptiva de l’ambient de l’època, un ambient marcat pel final de la Guerra Civil Espanyola i l’inici del Franquisme.

A cada capítol el lector descobrirà un personatge en la seva pròpia veu, com era la seva vida, les relacions que s’anaven establint amb els altres personatges que tindran el seu moment de protagonisme en d’altres capítols i com aquests van viure el crim i com els va afectar.

Crec que aquesta obra és un homenatge a tots ells i a les seves famílies, moltes de les quals han aportat informació de primera mà a l’autor, una manera de fer justícia social, de voluntat d’esclarir els fets i de demostrar les injustícies que va viure casa nostra en el passat.

Quants taüts negres i blanc deuen quedar encara amagats en la memòria dels més grans? De moment ja en podem comptar dos de cada menys. De ben segur que ja poden descansar en pau.