La música que sona quan acaba la cançó

Per Àngela Sánchez Vicente

Redoblament de tambors i enhorabona si sou seguidors de les novel·les sobre sagues familiars amb una força tremenda i de les grans histories sobre grans dones.

Avui us presentem una gran aventura matriarcal sobre la vida a La música que sona quan acaba la cançó.

Igual que una cançó et deixa el seu tarareig si és bona quan aquesta acaba passa amb aquesta novel·la que al ser tan rodona i perfecte et deixa moltes idees i frases impregnades a la pell.

De la ploma de Marta Grau brollen diverses generacions d’una família focalitzada en les seves dones en que no saps quina té més caràcter que l’altre i en la que els mons interiors surten a  l’exterior de manera clara i concisa per tal de poder evidenciar com les seves ments i pensaments van evolucionant i encaixant entre elles.

Ens situem a terres catalanes al voltant de l’1 d’octubre. Un punt més al seu favor ja que a més de fer immortal un període històric que ens és proper a tots alhora retrata una època convulsa que combina a la perfecció amb les seves pròpies vides.

La Berta i La Tània són unes germanes que es retroben després que aquesta darrera torni després d’anys viatjant amb la seva novia africana.

Ambdues busquen solucions i estabilitat i alhora la Berta necessita encara que no ho reconegui a la seva germana per podar ordre a la seva vida i per pujar a les seves dues filles com a mare separada amb l’ajuda d’aquesta.

En un esglaó més amunt hi ha l’absència de la mare de les noies víctima del càncer a una edat massa primarenca.

I més amunt tenim a la seva àvia que mor poc abans de fer els cent anys i després d’una vida plena i amb moltes anècdotes i histories que ens aniran narrant.

La memòria d’ambdues i la seva absència serà un terrabastall en les seves vides que només juntes podran ordenat i cosir els seus cors malferits.

Imbatibles, plenes de coratge i amb forces que no saben d’on les treuen reiniciaran les seves vides a la falda del Cadí.

Estan on han d’estar i son qui son gràcies a les dones particulars que les han precedit.

Ara són elles les que han de fer història i demostrar que la valentia i tots els valors que tenen vénen de família.

La herència vital les ajudarà davant els reptes que se’ls presenten.

Gràcies a Rosa dels Vents descobrireu una novel·la on el passat esdevé present i futur a la pell de les protagonistes i ens demostren que la família és molt més que una paraula.

Aconseguiran tot allò que es proposin?

Acompanyeu-les i descobriu aquesta gran obra!

Us encantarà!

 

El mundo según Mark

Nuestra querida Editorial Impedimenta nos presenta un clásico moderno, finalista del Booker Prize en 1984, donde la literatura, la naturaleza y un viaje conforman un tríptico magistral sobre la crisis de los cuarenta.

Así es como se nos presenta la novela El mundo según Mark de Penelope Lively.

Antes de entrar en materia quiero reconocer que su portada me ha encantado, una imagen que al ir leyendo se va conformando en la mente de nuestro protagonista, una joven rodeada de elementos naturales que remarcan su belleza y naturalidad.

Nuestro protagonista es Mark Lamming, un escritor que está preparando su próxima obra, una biografía sobre un escritor de los años treinta, Gilbert Strong.

Mark es un hombre casado con una mujer que le complementa, Diana, una relación equilibrada donde los silencios no son incomodos.

Mark decidirá ir a visitar el lugar donde vivió Gilbert, Dean Close, un centro de jardinería donde vive la nieta del fallecido autor, la joven Carrie (si, si os lo preguntabais es la joven de la portada).

Mark sentirá la necesidad de visitarla a menudo e incluso de viajar con él a para descubrir la esencia real del que fue su abuelo.

La realidad es que mientras Mark intenta reconstruir la vida de Gilbert su propia vida se empieza a desmoronar dado que cae en la tentación y mantiene un affaire con la joven Carrie, dando pie a una reflexión sobre la infidelidad y al atractivo de la sinceridad.

No había leído nada anterior de la autora pero la construcción sólida y humana de sus personajes me ha seducido, las descripciones del ambiente y como traspasa la novela su amor por los libros es como la guinda de un pastel.

La reflexión profunda en la que nadie conoce a nadie es muy real, creo que ni nosotros mismos nos conocemos al cien por cien, siempre podemos llegar a sorprendernos. Un hecho plausible en el personaje al que Mark quiere descubrir y que paso a paso no parece algo tan sencillo, podía saber muchas cosas de su vida pública y pocas de su vida privada, pero aun así siempre se guardaba algo solo para él.

Quiero agradecer la gran labor de traducción de Alicia Frieyro, ha conseguido que la lectura de esta obra haya volado en mis manos y dejado una profunda y de momento persistente marca en mi alma.

Aquí os dejo sus primeras páginas, estáis invitados a conocer a sus impresionantes protagonistas.

Una obra inteligente y adelantada a su época.

 

La clau de les emocions

Avui ens retrobem amb la col·lecció Emocions, una de les meves debilitats a la lectura. Aquesta petita gran col·lecció de l’Editorial Comanegra em té el cor robat.

Tots els seus títols ens poden ajudar en algun moment de la nostra vida i sobretot a créixer com a persones, a ajudar els altres i a comprendre el món que ens envolta des de diverses perspectives.

La Silvia Congost ens presenta La clau de les emocions, un relat que amb la seva portada ens diu més del que sembla, una gàbia d’or amb la porta oberta és el que primer em va cridar l’atenció, però quan et fixes en la resta podem observar un fons verd clar ple d’ocells que volen en llibertat, sols, en parella o en grup.

Una metàfora molt potent del que viurem amb la nostra protagonista, l’Alicia és una dona engabiada en una parella tòxica, en Sergi l’ha anat aïllant del món i la seva millor amiga, la Mia li dona una empenteta perquè vagi a veure el seu “salvador” l’Armand un gran psicòleg.

L’Alicia té un dur camí per endavant però el primer pas ja l’ha fet, a buscat ajuda per retrobar-se a si mateixa i fer el que sap que necessita, apartar-se d’en Sergi i tornar a ser ella mateixa.

El seu camí la portarà a enfrontar-se amb tres emocions molt poderoses, la por, la culpa i la pena.

Ella té por del canvi, creu que si llença la tovallola és com si acceptes la seva derrota i que el seu fracàs serà visible per a tothom, però ha d’aprendre que la gent veu el que vol veure i sobretot allò que nosaltres els mostrem.

És valenta i capaç de donar el pas que feia temps ja va intentar fer però com a víctima de xantatge emocional no va donar i ara és el moment.

L’angoixa que pateix i el seu sofriment l’han tancat encara més en aquesta gàbia d’or però sempre serem capaços de trobar la clau que ens deixi volar de nou i si per poder fer-ho necessitem ajuda ho hem d’acceptar, no és una derrota, per a mi és valentia de com recuperar la pròpia vida.

Aquest relat és molt revelador i colpidor, la prosa de l’autora ens mostra la seva psicologia i ens convidar a ser molt empàtics amb l’Alicia, a veure les coses des del eu punt de vista i alhora descobrir com els lligams es van trencant i es va transformant.

Amb ella descobrirem que l’amor i les relacions de parella han de ser sanes, racionals, coherents i plenes per a totes dues persones.

No podria acabar aquesta reflexió sense presentar-vos el seu subtítol: El camí per descobrir la llibertat d’estimar. 

 

 

La mida justa

Per Àngela Sánchez Vicente

Si un autor ens ha sacsejat el món interior a la joventut ha estat sense cap mena de dubte en Jostein Gaarder amb la seva aclamadíssima obra El món de Sofia.

Una lectura obligatòria o recomanada a la secundària en molts casos o posada en el focus en el si de les famílies, gairebé tots hi hem entrat i hem sortit una mica trasbalsats.

Moltes idees arran d’una obra, molts pensaments, frases per al record... Una obra a la que a vegades va bé tornar per analitzar com som i on estem.

Ara torna a les nostres mans amb una obra més madura titulada La mida justa.

Aquesta obra té tots els ingredients de la seva prosa que ens va encisar i alhora li atorga més relleu i noves temàtiques per un públic més adult en que s’analitzen temes més complexos de la vida.

Presentats amb respecte, amb apropament i molt contextualitzats amb el món emocional del protagonista podem extreure’n grans lliçons de vida.

És, un cop més, un llibre que et canvia les perspectives i encara més avui en dia en que tots estem amb els sentiments a flor de pell i amb el món emocional revolucionat.

Gràcies a la tasca de traducció de la Carolina Moreno Tena podem conèixer a l’Albert, en nostre nou amic al que acompanyarem per el seu propi viatge interior arran d’una noticia tremenda.

Surt de la visita a la seva metgessa i ex-amant amb el pitjor dels diagnòstics que podia imaginar.

Just està sol doncs la seva dona esta de congrés a l’altre punta del món i ha de prendre una decisió gegant en un període de temps massa curt.

Només se li acudeix acudir al seu refugi, a la cabana prop de l’estany per poder pensar amb més claredat i la màxima pau possible.

El retrat de la nit en que es dedica a omplir planes i planes d’un vell quadern ens submergeix en el seu pensament, en el seu passat i en el futur que havia imaginat.

És una nit en que se’ns dóna a conèixer sense cap tabú i sense cap prejudici... Com aquell que ja no té res a perdre.

L’amor per l’Eirin, per al seu fill i per la seva néta, la descoberta de la cabana, l’entusiasme per l’astrofísica, secrets i confessions.

El diumenge rep la visita d’un home que li ha de donar un missatge...

Seran bones noticies?

No us avançarem res que sigui clau de la lectura ja que heu de ser vosaltres qui gaudiu i patiu les hores que passa a tan minúscul i silenciós indret.

És una proposta que ens apropa Amsterdam amb una majestuositat increïble.

No el deixeu escapar!

I reflexioneu si us plau! És una lliçó de vida per la pròpia vida!