La filla de la tempesta

Avui us presentem una obra impressionant que sorgeix de la ploma del gran Santi Baró. Ja ens va convèncer amb novel·les juvenils com “Fario” i ara ens ha encantat amb aquesta obra adreçada al públic adult.

A La filla de la tempesta coneixerem a la Mariana, una noia nascuda a Córdoba que arriba a Catalunya als anys seixanta en el boom de la immigració i una maleta plena de somnis i il·lusions.

El treball a Andalusia i les condicions de vida són molt precàries i per aquest motiu un allau de trens verds esperança arriben a Catalunya amb ganes de progressar i amb el boom industrial oferir als seus un millor futur més digne.

Però les decisions no són fàcils i molt menys emprendre un viatge cap allò desconegut.

La noia és molt espavilada i ben aviat aconsegueix una feina a una fabrica i el seu pare compra una parcel·la a una barriada gairebé deserta.

Per fi sembla que les coses comencen a rutllar bé i aconsegueixen estabilitat, moltes amistats i un gran acolliment a la terra catalana però una tempesta els sorprendrà i s’endurà els seus somnis aigua avall.

Sembla mentida com a vegades el destí o la casualitat es confabulen per no deixar aixecar cap!

Com afrontaran aquest nou cop del destí i de les forces de la naturalesa?

Prefereixo que ho descobriu vosaltres mateixos desgranat aquesta impressionant aventura que ens ofereix labutxaca.

Una historia en la qual Andalusia i Catalunya apareixen retratades molt fidelment en el marc històric de la Espanya de la repressió i els resquicis de la post guerra.

Clars i obscurs entre les cases humils de les barriades perifèriques i la riquesa de les cases benestants d’on destaca el verd de l’esperança dels trens.

És un gran homenatge al fenomen migratori més important de la Península Ibèrica tractant-lo molt més enllà que des de l’estadística i el nombre de personen que venen.

És una novel·la de sentiments que analitza molt profundament les emocions del moment de la partida, de l’arribada, del misteri i dels interrogants més humans.

És un gran tribut a tots els homes i les dones que van deixar casa seva per oferir un futur digne a les seves famílies i ningú millor que la Mariana per tal de mostrar-nos aquest moment.

La voleu conèixer? La voleu acompanyar?

Us asseguro que no us en penedireu doncs a més de gaudir d’una gran narració gaudireu d’una gran reflexió sobre la naturalesa humana i sobre un període històric del que es parla ben poc.

Rey

Hoy viajaremos a Nueva Orleans, una ciudad dirigida y gobernada con puño de hierro por el mismísimo diablo a lo que es mejor dicho por Lachlan Mount, un rey a las sombras de una ciudad donde nada pasa sin su permiso.

Rey es la primera entrega de la trilogía Mount presentada por Meghan March donde descubriremos como dos mundos muy diferentes están a punto de colisionar.

Nuestra protagonista es Keira Kilgore dueña de la mejor destilería de whisky de la ciudad, acaba de quedar viuda de un hombre que la engaño y de quien estaba a punto de divorciarse pero lo que no sabe es la última sorpresa que le ha dejado, tiene una cuenta pendiente con Mount.

Mount aparecerá en su vida para trastocarla del todo, pero ¿esta es la primera vez que sus vidas confluyen? Quizás el destino ya ha jugado con ellos. Él viene a cobrar la deuda y no en dinero ya que sabe que Keira no lo tiene sino que el precio es ella, ceder a sus deseos más oscuros o perderlo todo. Él será su dueño o ella perderá la destilería de su familia.

Keira deberá decidir si perder su legado o su alma y parece ser que para ella su alma ya está perdida y no quiere poner en peligro a nadie más.

La relación que se establecerá entre ellos es de tira y afloja, él quiere una sumisión total y no solo de su cuerpo, sino de su voluntad y ella quiere ser fuerte de mente aunque su cuerpo reacciona traicionándola ante un hombre capaz de volverla loca del deseo más lujurioso que jamás ha sentido.

Una trama que engancha, con unos personajes sólidos forjados capa a capa y que nos irán mostrando diferentes facetas a medida que la historia y la relación entre ellos coge ritmo. Aunque no nos podemos olvidar de los secundarios, sobre todo de Magnolia, la amiga de Keira quien parece ser la única que ve la realidad tal como se presenta.

La prosa y el lenguaje marcan mucho a los personajes, al igual que los capítulos cortos presentados con el nombre del personaje que nos presenta su visión de los acontecimientos. Una relación donde el sexo y el poder son el afrodisiaco perfecto para hacer caer a una mujer fuerte en los brazos del hombre al que más odia.

Lo he leído del tirón y el final me ha parecido brillante, nos deja con un interesante descubrimiento y un personaje que regresa para complicar la vida de Keira un poco más, deja un regusto que solo puede aplacarse con la siguiente entrega “Reina” que este mes también publica B de bolsillo, así que poco nos falta para ver como nuestros titanes luchan por lo que desean y quizás por lo que aún no saben que desean.

Nueva Orleans tiene un dueño y este sin saberlo creo que ya tiene una dueña.

¿Vais a caer en la tentación?

Un amor de pel·lícula

Sabeu aquelles pel·lícules i series romàntiques que han esdevingut clàssiques, aquelles que no ens cansem mai de veure, aquelles en les que l’amor s’amaga en el lloc menys esperat i alhora ens presenta uns personatges que no podem oblidar?

Doncs bé, això un passarà amb Un amor de pel·lícula, una novel·la on es conjuguen els elements i les pel·lícules que tant ens agraden com “Nothing Hill”, “The holliday”, “Love actually”, “Alguna cosa per recordar” o “ Quan en Harry va trobar la Sally”.

La nostra protagonista és la Evie, una jove assistent que vol progressar en la seva feina, així que quan veu una oportunitat l’agafa, el seu repte serà que l’Ezra un guionista desmotivat escrigui una comèdia romàntica.

Abans de continuar crec que val més que us adverteixi, la nostra protagonista és un desastre, m’ha recordat a la Bridget Jones, tot el que intentarà per inspirar a l’Ezra per mitjà de recreacions de pel·lícules del gènere acabaran sent desastroses i quan més ho intenta més l’espifia. 

L’Ezra és sorrut, ja no creu en l’amor i no té ni vol escriure aquesta historia tot i que la Evie farà mans i mànigues per aconseguir-ho, potser fins i tot farà massa.

Aquesta és la primera novel·la de Rachel Winters i espero que no sigui la darrera, és divertida, dinàmica, seductora, amb moments tendres conjugats amb hilarants i amb personatges que no es mereixen un final feliç.

Els secundaris són de luxe, sobretot els amics de la Evie i en Ben i la seva filla Anette, dos personatges que maduraran amb ella i que al final descobriran el que amaga realment el seu cor.

La prosa de l’autora és directa, conjuga varies tipologia de lletra segons si són missatges o la trama general, el tempo és sostingut i la fina ironia i les situacions desastroses us arrencaran el riure, els capítols són curts, o a mi se m’han fet molt curts.

Aquesta historia parla de la superació personal tant en la vida laboral com en la personal, en l’amor que ens espera encara que no el veiem, amb l’amistat incondicional, la família i la pèrdua, però no tot és dolç i ensucrat, sempre hi ha el contrapunt, un cap manaire, mentider i aprofitat, un suplantador d’identitat.

Que voleu que us digui... m’ha encantat i m’ha deixat amb ganes de veure aquelles pel·lícules que les romàntiques tenim gravades a foc a la sang.

Certament com diu la portada “A vegades la vida real és millor que el cinema” i aquesta novel·la que ens presenta Columna és la millor oportunitat per enamorar al lector.

Aquí us deixo la vostra entrada, no tot és de color de rosa però val molt la pena descobrir que l’amor segueix movent el món encara que aquest sigui caòtic.

Qui serà el final feliç de l’Evie? Pretendents no li manquen.

Entrevista a Joan Rendé

De les darreres novetats que ens han encisat per la seva veracitat, el seu caràcter i la seva forta critica social a una època de foscor ha estat la novel·la que avui us volem presentar.

L’autor Joan Rendé ens presenta una obra que de ben segur és especial per ell per la forta vinculació amb la historia que ens explica però alhora us volem recordar èxits seus com “Sumari d’homicida”, “Llibre de figuracions”, “El barber violador”, “La pedra a la sabata”, “Un dimarts” i “els anys de la serp”. 

A Ballaven el Black Bottom ens trobem amb la família dels Masdéu en un moment tranquil i acomodat sota la dictadura de Primo de Rivera.

Són catalanistes moderats, treballadors aferrissats i amb el cor que els batega pels nous corrents artístics i els aires de modernitat que es respiren a la ciutat de Barcelona.

En Joan Masdéu, el protagonista de la aventura sent com un força l’atrau cap al jazz, al culte pel cos i a l’esport, la disciplina, els grans líders i sobretot per la nàutica. Ell vol ingressar a la marina però tots els seus somnis trontollaran amb l’esclat de la Guerra.

La Guerra ho canvia tot i ho tenyeix tot de gris melangia. Totes les seves certeses, les seves passions, les seves decisions es veuen afectades pel context polític i social però té la fortalesa per renéixer de les penombres i cercar de nou la seva llum.

Gràcies a Proa ens retrobem amb un dels grans mestres de les lletres i aquest cop amb una obra que té un alt potencial didàctic i reflexiu sobre l’esser humà davant l’adversitat i el sentiment d’individu enmig d’un col·lectiu.

Però no hi ha res millor que donar la paraula al propi autor:

Quan va sentir que el món de les lletres l’estava esperant? Quan era intern en un col·legi i em vaig adonar que la vida resultava massa avorrida; calia inventar-se coses substancioses. 

Després de la seva àmplia bibliografia, per a vostè la paraula “escriptor” es refereix més a una professió o a una vocació? És que no sé distingir entre vocació i professió. Quan hem triat un ofici, val més que fem perquè ens agradi.

Quina és la qualitat que més aprecia en un escriptor? I la que detesta? La capacitat imaginativa i el domini de l’eina. El defecte que més detesto és la frivolitat.

Imagini que pot fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors. A qui convidaria? Thomas Mann,  Stefan Zweig i George Steiner, que acaba de morir, i si tinguessin temps, Shakespeare i Joanot Martorell. 

En aquesta història hi ha un fort lligam entre passat, present i futur, creu que el present és passat que vol esdevenir futur? De vegades és passat que, malauradament, vol tornar. 

Aquesta obra és tot un homenatge a la seva família. Ha estat una escriptura fàcil o més difícil que començar una historia totalment fictícia? Ha estat força difícil, però no m’espanto de gran cosa. Hi parteixo d’un cert homenatge i d’una certa informació sobre la meva família, i atribuir-los uns paradigmes de la història era una gran responsabilitat, o una irresponsabilitat, mireu-vos-ho com vulgueu.

Creu que l’ésser humà davant les adversitats reneix mostrant més força i creixent o és un simple instint? Crec que l’ésser humà fa el que pot, segons les seves capacitats i en qualsevol situació. Ara, de vegades es deixa endur per la voragine col·lectiva i es despersonalitza, perd el sentit de responsabilitat. Segons com, l’adversitat l’atueix i pot anihilar-lo, i segons com, se l’endú a excessos d’èpica. Cal ser molt fort per aguantar-se dret.

En els moments més durs és on afloren els sentiments i els lligams més purs? Es refereix a l’enamorament o l’heroisme? En altres ocasions, hem d’admetre que pot escampar-se el campi qui pugui o l’egoisme més fosc. Ara, és ben cert que la solidaritat veritable es manifesta en situacions dramàtiques. 

En l’obra els joves senten fascinació pel Black bottom. Quina cançó creu que podria ser la banda sonora d’aquesta obra? A la meva novel·la, el black bottom, el xarleston, el ximmy o fins i tot el tango. Si la portéssim a avui, alguna música de les que els joves anomenen “de culte”, però ben ritmada i esbojarrada.

Creu que la joventut d’avui en dia és molt diferent a la dels anys trenta? Com haguera estat la novel·la si l’ambientéssim en el context social català actual? En termes generals, l’etapa juvenil es caracteritza per la ignorància natural, l’orgull i les ganes de ser. Ara el jovent és més tardà en tot plegat, però amb indubtables equivalències. L’excés de comoditat i de seguretat els desorienta i els desimplica, però tot es cura amb la indefugible gimnàstica.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè, aquells que en lloc de sang tenen tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? Això que jo sóc un escriptor de veritat ho diu vostè. A mi em sembla que en tot cal ser honest, rigorós i esforçat. Ah, i humil. Un escriptor es fa llegint molt, autors ben seleccionats, i després, practicant l’escriptura i provant-hi de plasmar com va el món. No em sembla fàcil. 

Creu que ser escriptor avui en dia és més fàcil i agraït gràcies a les xarxes socials i la interacció amb els lectors que aquestes faciliten? Les xarxes socials tenen la gran virtut d’informar-nos i d’estalviar-nos la memorització, però desatenen el domini de l’eina, que és la llengua. La llengua és el codi de comunicació essencial, i com qualsevol codi, disposa d’unes normes que han de conèixer tant l’emissor com el receptor. Si menyspreem què volen dir les paraules i les frases, l’eina no funciona i l’ofici decau.

Si li prohibissin escriure... a què es dedicaria? A la música, que ja m’hi dedico una mica. Abans m’agradava fer de pagès, però ara em canso massa.

Per acabar ens agradaria que ens respongués a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  li han fet i creus essencial respondre? Ens la pot respondre?

P-Per què no es mor? Perquè em queda massa feina per a fer.

Moltes gràcies de nou pel seu temps i les seves paraules!

Li desitgem tot l’èxit que mereix amb aquesta nova novel·la!

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria